Cròniques d’uns mercats que ja fan olor de crema solar
La massificació turística i l’obertura de grans superfícies han provocat que la gent no vagi tant a plaça per abastir-se de fruita i verdura
PalmaAntigament, anar a plaça era sinònim d’omplir el rebost per a tota la setmana. Molts recorden anar-hi abans de dinar per comprar tot allò que necessitaven per cuinar-lo, o bé al matí de prest abans de començar a fer les feines de la casa. Ara, a molts de pobles de les Balears, els mercats tradicionals de fruites i verdures s’han convertit en atractius turístics. “La gent dels pobles surt a comprar molt més prest perquè, a partir de les 12 h, fa olor de crema solar”, assegura una santanyinera. En el mateix sentit, una dona d’Inca recorda que “abans, l’únic que hi havia eren inquers i avui dia, hi ha de tot menys inquers”. A pobles com Santanyí, Muro o Alcúdia, on hi ha més places turístiques que residents, algunes persones locals ja no van al mercat, perquè “anar a fer la teringa darrere la gent és complex perquè n’hi ha molta”, explica un home de Santanyí.
A plaça oferien fruites i verdures de temporada. Els venedors de roba arribaven al mercat quatre o cinc vegades a l’any. A Santanyí, Aina Maria recorda quan la gent sortia damunt la vorera per escoltar el saig –l’encarregat de fer les citacions, les crides i altres manifestacions de l’autoritat municipal– que anunciava a toc de corneta l’arribada de Reyes, un comerciant de roba. A Campos, “los catalanes” es passejaven pel poble amb la part de darrere del camió oberta, i amb un micròfon pregonaven les ofertes. “Venien i acabaven les existències perquè t’oferien tres calçons pel mateix preu que en valia un a la botiga”, explica Jaume, el campaner que administrava els llocs dels placers.
A partir del boom del turisme, els venedors es varen veure obligats a oferir més varietat i el mercat va donar espai a altres productes. “Com més estrangers venen, més roba hi ha”, confirma una inquera. Els comerciants de tota la vida es continuen col·locant al centre del poble, encara que, a mesura que passen els anys, s’afegeixen carrers on es poden trobar altres tipus de productes, com roba, bijuteria...
Fa més de mig segle els pagesos anaven a vendre a plaça en carro. Al mercat de Santanyí, els deixaven fermats al cafè Can Talaia. “Tenia una porxada habilitada per als cavalls i cadascú duia el menjar per als seus”, conta Joan Rigo, que amb cinc anys anava a vendre al mercat del municipi amb els seus pares. Els venedors compensaven amb doblers el propietari del bar, o bé li donaven fruita i verdura. “Si l’amo deia que no volia cobrar res, per Nadal o per Pasqua li dúiem un pollastre i no importava signar res, amb una estreta de mà bastava”, recorda Rigo.
El producte que s’hi oferia estava en terra damunt sacs o dins caixons de fusta amb un canyís de porrassa a sobre. “Posàvem quatre caixons de tomàtigues, els buits a baix i els plens damunt. Amb un llençol en terra fèiem un caramull de cols que semblava una muntanya de pedres”, diu Magdalena, placera de Porreres. A diferència d’avui, tota la fruita i verdura que els pagesos duien a plaça s’havia de vendre. “Tu ho duies dins el caixó i ho havies de vendre. Al camp no surt res extra”, recalca. Els placers anomenaven ‘barrisc’ a l’excedent que quedava a l’hora de recollir. “Si no l’havien pogut vendre, el rebaixaven per no haver de tornar a endur-se’l”, explica Cosme Aguiló, veí de Santanyí. “La meva tia anava un parell de pics a veure si ho havien rebaixat perquè no hi havia doblers”, afegeix.
I és que anar a plaça era una feina atribuïda a les dones. “Un home amb senalla estava molt mal vist”, assegura Antònia, santanyinera. Els dies de mercat, mentre els homes treballaven o jugaven a truc al cafè, elles s’encarregaven d’anar a fer la compra setmanal i preparar el dinar. “La majoria d’homes anaven a fer feina i les inqueres, tant si plovia com si feia neu, sortien a comprar”, assegura Macià, un venedor que fa 38 anys que va al mercat d’Inca. Encara empra la mateixa capsa de galetes de fa gairebé quatre dècades per guardar la recaptació de la jornada, com demostra el rovell que acumula. També fa els comptes a l’antiga; de cap i amb ajuda d’un cartó on apunta cada cosa que ven amb un bolígraf sense tap.
Abans de la diversificació i ampliació dels mercats exteriors a causa del turisme, tots els placers eren coneguts de la gent del poble. “Fins i tot teníem el costum de comprar sempre als mateixos”, afirma una veïna de Porreres. Entre comanda i comanda sorgien converses de tot color: com podien cuinar el producte que acabaven de comprar, els problemes familiars... Anar a plaça era una teràpia per a molts, tant compradors com mercaders.
Actualment, l’obertura de grans superfícies que venen productes alimentaris ha fet que molts no vagin a plaça a abastir-se de queviures. No obstant això, Macià assegura que “molta gent ja s’estima més venir a plaça, perquè tot és collit d’un pagès i trobes una taronja més petita, una més grossa. Als supermercats totes són iguales. No hi ha temps que no torn”, sentencia.
