TURISTA DE COA D’ULL

Les valentes dones de Capdepera

El 1937 Aurora Picornell va ser assassinada al costat de tres dones d’un poble que, al segle XIX, gràcies a la llata, fou pioner a Mallorca en la lluita feminista

A Mallorca l’actual concepte de sororitat nasqué a Capdepera al segle XIX. Va ser gràcies al garballó, l’emblemàtica palmera d’aquesta zona muntanyenca del Llevant de Mallorca on els seus habitants són coneguts com gabellins -probablement, de l’àrab jablí (“muntanyenc”). Les fulles del garballó són la matèria primera de l’artesania de la llata i permet l’elaboració de nombrosos estris necessaris per a la llar i les tasques agrícoles: senalles, cistelles, capells, estores, etc.

Per a les antigues gabellines, fer llata no només fou una activitat econòmica, sinó també una eina d’apoderament que les portà a ser les pioneres del feminisme a casa nostra. Així ho assegura la historiadora Isabel Peñarrubia, autora del llibre Gabellines, de les primeres a emancipar-se, escrit per a la campanya “Mallorca té nom de dona”, del Consell de Mallorca.

“Mentre els homes de Capdepera pescaven o treballaven al camp -recalca Peñarrubia-, elles s’especialitzaren en la llata. La seva activitat es desenvolupava a les ‘vetleries’, grups de veïnades que, per estalviar llenya, es reunien en una casa durant les llargues vetlades de la tardor a la primavera. Aquesta feina compartida sense patró fomentà l’esperit comunitari i una cultura especial de compartir lectures i l’element lúdic”. La historiadora recorda que Capdepera va ser dels pocs pobles de Mallorca on no va arrelar el caciquisme: “No hi havia grans possessions perquè la terra no era de molt bona qualitat. Això feu que les dones no estiguessin sotmeses al poder dels senyors”.

Sense rebosillo ni mocador

La indústria de la llata propicià la creació de diverses cooperatives que tenien el seu propi vaixell per exportar a la Península. Aviat Capdepera requerí la mà d’obra de joves d’altres pobles per poder atendre tanta demanda. Peñarrubia explica per què aquell sucós negoci era administrat per les gabellines: “Eren de les poques dones de l’Illa que sabien llegir i fer números gràcies al metodisme, una de les denominacions del cristianisme protestant. A Mallorca, aquest corrent religiós havia arribat amb la dessecació de l’albufera d’Alcúdia en la segona meitat del segle XIX. A Capdepera va ser on va tenir més predicament perquè era un poble amb una base econòmica més independent respecte dels cacics i del clericalisme. Les escoles metodistes destacaren perquè s’ocuparen també de l’alfabetització de les nines. Els interessava que sabessin interpretar la Bíblia”.

Un altre corrent que penetrà amb força a Capdepera va ser l’espiritisme, que, entre d’altres coses, propugnava el pacifisme, la igualtat i l’absència d’intermediaris entre Déu i l’individu. Tot plegat feu que aquest indret de la serra del Llevant es convertís en un dels pobles més il·lustrats de la Mallorca de l’època. Les gabellines demostraren el seu apoderament no duent ni rebosillo ni mocador pel cap. “També -diu la historiadora- volgueren controlar la seva fecunditat. No tenien tants de fills com tenien els pobles veïns com Artà”. Autònomes i fermes amb els seus principis, aquelles dones de la llata no dubtaren a mobilitzar-se el 1909 arran de la Guerra del Marroc. Recolliren signatures per impedir que els seus marits i fills fossin reclutats per anar a morir per una causa imperialista que en realitat era una lluita de classes.

El 1913, les gabellines també foren pioneres a constituir la primera associació socialista de dones de Mallorca, abans que la dels homes. Moltes d’elles escrivien articles feministes a El Obrero Balear. Amb l’arribada de la Segona República, totes aquelles reivindicacions serien recollides per la sollerica Maria Mayol, la primera mallorquina candidata a diputada a les Corts per la coalició republicanosocialista.

El 4 de novembre de 1933, en plena campanya electoral, Mayol s’adreçà a les dones perquè ajudassin a aturar l’ambient prebèl·lic que es respirava a tot arreu. Ho feia amb les següents paraules: “Jo voldria que les dones que saben inspirar la pau dins la família, la sabessin inspirar al carrer, i que amb la seva conducta senyalassin l’altra trajectòria de la fraternitat que saben imprimir entre els seus fills. D’aquesta col·laboració vostra, dones, depèn en gran part que es restablesqui aquesta quietud dins la gran llar espanyola, perquè les vostres mans són mans que aplaquen les ires, són mans que calmen i imprimeixen suavitat”.

La insurrecció militar del juliol de 1936 sorprengué Mayol a Madrid, des d’on partí cap a França. La sort de les seves companyes a Mallorca fou diversa. “El franquisme -diu Peñarrubia- era masclista, pensava que les dones no tenien capacitat per intervenir en la política. Normalment, per a elles tan sols es dictaven penes d’empresonament”. Hi hagué, però, excepcions. Fou el cas de la gabellina Catalina Flaquer Pascual i les seves filles Antònia i Maria Pasqual Flaquer. Les tres foren assassinades la nit de Reis de 1937 al cementeri de Porreres. Al seu costat hi havia la palmesana Aurora Picornell, una costurera sindicalista que es convertí en tot un símbol del Partit Comunista. Aquesta “Passionària mallorquina”, tal com seria coneguda, era deixebla de Margarita Leclerc, una influent feminista catalana establerta a s’Arenal.

Les roges del Molinar

Catalina Flaquer Pascual, obrera de la llata, era una dona que trencà esquemes en atrevir-se a separar-se del seu marit. Aleshores decidí instal·lar-se amb els seus quatre fills (tres nines i un nin) a Palma, al barri mariner del Molinar, on també vivia Picornell. Allà es guanyà la vida fent senalles. El maig de 1931, quan a Mallorca s’organitzà el Partit Comunista, no dubtà a afiliar-s’hi. Ella fou una de les oradores dels mítings que es feren en diferents barriades de Palma el 8 de març de 1934. Aquella va ser la primera vegada que se celebrà a Mallorca el Dia internacional de la dona. Feia un any que les dones a Espanya havien pogut exercir el seu dret a votar en unes primeres eleccions. I encara quedava molt de camí per recórrer.

Tal com recorda Llorenç Capellà al seu Diccionari vermell, Catalina Flaquer va ser detinguda els primers dies de la rebel·lió militar. Tenia seixanta anys. La torturaren perquè confessàs el lloc on es trobaven amagades les seves filles Antònia i Maria, de 28 i 23 anys, respectivament. Una era brodadora i l’altra modista (dels altres dos fills no se’n sabé res). Juntament amb la mare, eren conegudes com les “roges del Molinar”. A Catalina, però, no aconseguiren arrencar-li cap mot. Aleshores la traslladaren a la presó de dones de Can Sales, on es reuní amb les seves filles, que finalment havien estat localitzades. També s’hi trobà amb una altra companya de lluita, Picornell, que llavors tenia 25 anys.

La nit del 5 de gener la zeladora de la presó va cridar els noms de les tres gabellines. Els seguiren els de la costurera revolucionària i el d’una jove palenciana, Belarmina González Rodríguez, de 22 anys, sense militància política. Se’ls comunicà que quedaven en llibertat. Les cinc, però, sabien que aquella treta era un engany. Les anaven a afusellar al cementeri de Porreres. Diuen que, de camí al seu fatídic destí, foren insultades al crit de comunistes per un grup de monges del puig de Sant Miquel de Montuïri. Capellà recull una altra anècdota que sempre ha envoltat aquell crim: “Un personatge tristíssim del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè d’Es Molinar i demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de la butxaca. ‘Mirau, mirau’ -deia- ‘són els sostenidors d’Aurora’”.

L’assassinat d’Aurora, Belarmina i les “roges del Molinar” tenia un missatge clar, ben igual que el d’Emili Darder, Antoni Maria Ques, Alexandre Jaume i Antoni Mateu el 24 de febrer de 1937. Així com el dels polítics era un avís a la burgesia, el d’elles ho era al feminisme entès com a factor inseparable dels moviments obrers.

Altres gabellines combatives

Hi hagué gabellines que tingueren més sort que Catalina Flaquer i les seves dues filles. Una d’elles va ser Isabel Nebot Moll, la cap de la revolta que el 25 de febrer de 1919 protagonitzà un grup de cent dones de la llata de Capdepera. Exigiren a l’Ajuntament que fes d’intermediari amb els comerciants locals per revertir la greu crisi econòmica provocada arran de la fi de la Primera Guerra Mundial. Elles patien la problemàtica per partida doble: per una part, com a treballadores de l’obra de la palma mal pagada, i, per l’altra, com a gestores de l’economia domèstica, perquè no podien pagar els preus que els imposaven els comerciants pels productes de primera necessitat.

En aquella revolta, Isabel Nebot destacà per les gloses tan punyents que compongué. Per tal que les reivindicacions del seu col·lectiu fossin ateses, amenaçà els comerciants amb una vaga i amb el saqueig de magatzems i botigues. Finalment, el batle del municipi aconseguí un pacte a mitges. Els industrials es comprometeren a apujar el preu dels objectes que fabricaven les dones de la llata.

Una altra gabellina d’empenta va ser Maria Vaquer Moll. Presidenta de l’Agrupació Socialista Femenina de Capdepera (1931-1933), fou una dona molt respectada entre els homes per la seva capacitat intel·lectual. Un dels seus articles més destacats va ser el que publicà el 10 de maig de 1931 a El Obrero Balear. Sota el títol “La mujer ante la República”, parlava sobre la triple explotació que patien les dones: per part de l’home, del patró i de les lleis espanyoles.

El 1936, Vaquer va ser detinguda per les forces feixistes. La mateixa sort va córrer el seu marit. Al seu pare, en canvi, el mataren. Ella fou condemnada a mort per un consell de guerra. Amb tot, després de complir set anys de presó, quedà en llibertat i més endavant aconseguí reunir-se amb el marit a l’Alger. Després de passar una temporada a França, als anys seixanta tornà a Capdepera amb tota la seva família.

Una altra gabellina que també va escriure molt sobre el feminisme va ser Magdalena Coll i Alou. En els seus articles no es cansà de desfer l’estereotip que considerava la dona inferior a l’home en intel·ligència i que només servia per concebre fills. Insistia que la llibertat s’assolia mitjançant la instrucció: “¿Queréis una nación progressiva?, pues ante todo instruid a las mujeres y educadlas”.

Coll no es cansà mai d’animar les seves companyes a combatre la docilitat i el conformisme que fomentava l’Església. Amb tot, sempre defensà la llibertat de culte. Va ser gràcies a aquest posicionament que, el 1938, en ser detinguda, salvà la vida. En el consell de guerra que li feren, una franciscana del poble testificà a favor seu. Com que, però, havia de ser “corregida” per la seva ideologia, Coll va romandre a la presó almanco fins al 1941. Des de fa un any Capdepera ja compta amb un carrer dedicat a totes aquestes dones de la llata, unes valentes lliurepensadores. Elles foren les que, ja al segle XIX, obriren el camí a l’actual lluita feminista a les Illes.

La vaga de les collidores d’oliva de Calvià

És un dels fets més importants i alhora més desconeguts de la història de Calvià. Es tracta de la vaga de les collidores d’oliva de Calvià el 1932. Ha estat el professor Manuel Suárez qui l’ha treta a la llum al seu llibre homònim, premi Alexandre Ballester d’Assaig de 2017. Aquella mobilització es produí el mes d’octubre i durà una setmana. “Les calvianeres ‒diu l’investigador‒ reivindicaven el compliment de la jornada laboral de vuit hores (fita assolida el 1919) i la igualtat salarial amb els homes. Elles es varen veure obligades a treballar perquè el que cobraven els seus homes no els servia per cobrir les necessitats mensuals de la família”.

La vaga fou una bona mesura de pressió. Així ho explica Suárez: “El governador civil, Joan Manent, i els amos de les possessions signaren un acord. N’hi hagué, però, que l’incompliren i fins i tot acomiadaren algunes de les dones que havien fet vaga. Aleshores les dones decidiren fer una manifestació al centre de Calvià i finalment aconseguiren que es respectassin els acords signats i que cap treballadora fos acomiadada. No obstant això, després l’ajuntament passà a mans d’un govern de dretes i els acords es tornaren a incomplir”.

Suárez recorda que la feina de collidora d’oliva era molt feixuga: “Igual que passava amb les garrofes i les ametles, era una feina que requeria un esforç físic descomunal: havien d’acotar-se tantes vegades com fruits hi havia al terra. Amb les olives, però, el drama s’incrementava perquè la seva collita era en ple hivern, a partir de novembre. Per tant, les collidores es morien de fred. Feien foc al terra i hi tiraven pedres. Llavors es ficaven les pedres calentes dins les butxaques i, al llarg de la collita, se les posaven a les mans per no gelar-se”.

Les collidores d’oliva de Calvià eren molt actives. Participaven a les assemblees de la Federació Obrera Calvianera. També estaven en contacte amb altres organitzacions obreres de dones a Mallorca i coneixien bé altres vagues de dones que s’havien produït en pobles veïns. El seu èxit en la vaga de 1932 feu que el 1936 fossin requerides per dos sindicats de Calvià que decidiren convocar una vaga general en tot el municipi per reclamar un increment salarial, entre d’altres coses. Suárez destaca l’enorme compromís d’aquelles calvianeres: “No eren unes dones avançades a l’època. Eren unes dones de l’època que entenien que era primordial guanyar-se un futur. I per millorar les seves condicions de vida utilitzaren tots els recursos que estaven al seu abast”.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF