BarcelonaQuè tenen en comú Núria de Gispert i Tino Mora? L'afinitat pel cogombre. Fa trenta anys, quan es va aprovar la llei de la normalització lingüística -que es va commemorar ahir-, la mare de la presidenta del Parlament deia pepino . També deia bussó -i no bústia -, però això ara no ve al cas. Trenta anys després, Mora, president del Gremi de Detallistes de Fruites i Hortalisses, va proclamar ahir en l'acte del Parlament que "el cogombre ha guanyat la guerra al pepino ". Mora volia concloure que la normalització ha quallat fins al punt que aquesta hortalissa ja és ben catalana. També va advertir que encara queda molta feina per normalitzar altres vegetals com "l'alfàbrega i el coriandre".
Si l'obsessió de De Gispert i Mora és el cogombre, la meva és Paul Preston. Durant la cerimònia em planto darrere un home que és clavat a l'hispanista anglès. S'hi assembla tant que dono per fet que és ell, i en el còctel posterior m'hi atanso per saludar-lo. "Perdona, no sóc Paul Preston, sóc Francesc Vallverdú. Sóc més jove que Preston". Vallverdú va ser el cap de llengua de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió entre el 1985 i el 2006. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi, la distinció que llueix a l'americana així ho acredita. Però Vallverdú m'enganya amb una dada: Preston és deu anys més jove que ell.
L'obsessió de Pau Font, fundador de la web AppsEnCatala.cat, és convèncer les empreses d'internet que ofereixin els seus serveis en català. "Si hi ha una empresa de la Costa Brava que crea una aplicació i no la fa en català, hi contacto". L'obsessió d'en Pere, el fill de dotze anys de la vicepresidenta d'Òmnium a l'Hospitalet, és el futbol. El futbol en català. Per això, va explicar ahir la seva mare, en Pere un dia va tornar avergonyit a casa: havia conegut el seu mite del Barça, Jordi Alba, i en comptes de parlar en català ho van fer en castellà. Segur que superarà el trauma.
L'obsessió de Ferran Mascarell és garantir que "poderosos enemics no dobleguin la voluntat d'un poble" de parlar en la seva llengua. Els "poderosos enemics" són essencialment Espanya: "La llengua de la nostra gent s'ha fet un lloc al món, pesi a qui pesi, malgrat l'imperatiu monolingüe de l'estat espanyol dels darrers 300 anys".
Tot i la maldat de l'estat espanyol, Mascarell i De Gispert van destacar que el català ha aconseguit consolidar-se com "una llengua de primera, moderna i vàlida per a tots els àmbits". Tots? Tots no: n'hi ha tres que suspenen en catalanitat, segons apunten tots els ponents: la justícia, el cinema i el món empresarial. Pau Font va destacar: "Per molt bons que siguem, amb la barretina no guanyarem el mercat global", en referència a la necessitat de les empreses que el català doni beneficis.
De Gispert clou l'acte amb una reflexió interessant, optimista amb la llengua i alhora la menys carregada de munició política: en molt pocs anys, la població catalana ha augmentat de sis a set milions i mig d'habitants, però malgrat aquest creixement tan exponencial de la immigració, el català s'ha enfortit. Segur que aviat aconseguirem estendre l'ús i el consum del coriandre.