Codeba: 50 anys des de la trobada que va marcar la política balear

PalmaFeia només tres mesos que havia mort el dictador quan quinze persones, d’allò més destacat de la societat, l’economia i les professions liberals de les Balears, es reuniren, amb l’adhesió de tres més, per constituir Concurrència Democràtica Balear (Codeba). Va ser fa exactament mig segle, el 9 de març del 1976, i això que naixia com una associació que havia de ser, tot just uns mesos més tard, el nucli a les Illes d’Unió de Centre Democràtic (UCD), la coalició que guanyaria el juny del 1977 les primeres eleccions democràtiques en 41 anys.

Codeba es va generar en unes trobades prèvies, si no clandestines com a mínim discretes, a les quals s’havia d’anar ben alerta de no superar el nombre màxim de persones autoritzades: vint, perquè allò no es convertís en una concentració subversiva. “Ens trobàvem d’amagat”, recordava Antoni Roig, fundador de la Universitat de les Illes Balears, o, més ben dit, “el que es poden amagar aquestes coses”, al despatx del notari Raimundo Clar. Una d’aquestes reunions, un sopar, la feren el mateix dia que moria Franco: Clar se’n va assabentar en tornar a ca seva.

Un altre dels fundadors de Codeba, el misser Bartomeu Sitjar, ja s’havia afiliat al Partit Liberal creat per Joaquín Garrigues Walker, quan Franco encara era viu. A les reunions que els seus feien a Madrid deixaven un imaginari ordre del dia damunt la taula, per si de cas de cop hi compareixia la força pública. En els viatges duia amb ell un pijama, “per si havia de dormir a Carabanchel”.

En formar-se Codeba, s’havia iniciat la Transició, de manera tímida i vacil·lant, amb el govern continuista encapçalat per Carlos Arias Navarro. A les Balears, campava a pler el búnquer, el sector immobilista del franquisme, sota l’ombra del totpoderós governador civil Carlos de Meer. Per descomptat que, fins i tot a Mallorca, es bellugava l’oposició clandestina. Però la maquinària del règim continuava fermada i ben fermada.

Dia 9 de març d’aquell 1976 es reuniren els quinze fundadors de Concurrència Democràtica Balear. Eren, tots ells, professionals ben destacats, entre els quals, a més dels ja citats, l’economista Miquel Alenyà; el notari Rafael Gil Mendoza; els enginyers Carlos Forteza, Miquel Àngel Llauger (pare) i Antonio Papell, aquest molt més conegut, després, com a periodista; el metge José María Sevilla i els missers Enric Ramón Fajarnés i Josep Zaforteza.

S’hi adheriren, sense ser-hi presents, Rafael Alcover; Rafael Timoner, des de Menorca, i Abel Matutes, des d’Eivissa. Avui ho haurien fet per videoconferència, però aquest avenç tècnic llavors era desconegut. Total: desset homes i només una dona, Francisca Gual, professora d’ensenyament mitjà. Aleshores, aquesta descompensació era habitual, també a l’esquerra.

Una llança per l’autonomia

No eren una colla de rojos perillosos. Rafael Timoner havia estat, fins al 1974, batle de Maó, membre de la Diputació provincial i procurador a unes Corts, òbviament franquistes. Enric Ramon i Abel Matutes havien estat batles de Vila. Carlos Forteza era regidor, en aquell moment, de l’Ajuntament franquista, i Miquel Àngel Llauger havia exercit aquest mateix càrrec.

Aleshores, què era Codeba? La seva denominació no podia ser casual, amb notaris i missers, persones ben coneixedores del llenguatge, al seu nucli fundacional. Concurrència recordava sospitosament Convergència, el partit que Jordi Pujol havia fundat, il·legal –per descomptat–, el 1974; i al mateix temps donava la idea de confluència, de casa comuna. Democràtica, per molt que el franquisme pretenia ser una ‘democràcia orgànica’, fos allò el que fos, era un adjectiu inequívoc, ja en aquell moment. I balear, perquè no era cosa només d’un grup de mallorquins, sinó també de dos eivissencs i un menorquí.

Ara bé, en una primera etapa, Codeba no es va presentar com un partit polític. No ho podia ser mai, ja que aleshores no es permetien; només associacions, un pretès mecanisme pluralista, però dins del règim. Jurídicament es constituïa, per tant, com a associació, sota el paraigua d’una norma legal del 1964. L’acta fundacional establia un pressupost inicial per al primer any d’un milió de pessetes, uns sis mil euros, una fortuna per a l’època.

Per descomptat, allò era una mena de camuflatge. És clar que volien crear un partit polític: “Aquesta era la idea”, reconeixia, anys més tard, Miquel Àngel Llauger. Quina era la seva ideologia? Els matisos varien, segons qui la defineixi. “Moderada de centre”, per a Sitjar. “Centredreta”, a dir de Gil Mendoza. “De tipus liberal”, en paraules d’Antoni Roig. “Demòcrata cristiana”, assenyala Antoni Nadal. Si hi afegim la socialdemocràcia, ens trobam l’espectre complet del que més tard seria la UCD.

Codeba va emetre el seu primer comunicat públic l’abril següent. En un entorn d’“enorme confusionisme social, econòmic i polític”, deien –i certament era així, perquè continuava la greu crisi del 73 i la reforma Arias no semblava anar enlloc–, s’oferien com a alternativa per aportar “solucions pràctiques i concretes per resoldre els greus problemes que tenim plantejats com a ciutadans de les Illes”.

No es presentaven com a partit, sinó com a entitat que pretenia “reunir totes aquelles persones”, afiliades o no a formacions polítiques, que “aspirin a aconseguir i consolidar una autèntica democràcia”, “fugint d’extremismes” i “dins d’una autonomia sens dubte necessària”. Codeba sortia per primera vegada a la llum pública i ja parlava d’autogovern. Aquell mateix 1976, va donar suport a un primer esborrany d’estatut que havia redactat el Col·legi de Missers.

Publicitat proamnistia als diaris

‘Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’ seria el crit de mobilització democràtica d’aquell moment, sobretot a Catalunya. I, efectivament, Codeba va apostar no tan sols per l’autonomia i per la democràcia, sinó també perquè fossin alliberats els presos polítics de la dictadura. Va posar en marxa una campanya en favor de l’amnistia, fent servir anuncis publicats als diaris. Que no eren econòmics: 2.600 pessetes, una mica més de quinze euros d’ara, si bé s’ha de tenir en compte com ha pujat el cost de la vida en aquest mig segle.

Ruptura democràtica, és a dir, establir un punt i a part amb la dictadura, era l’expressió que havia fet fortuna, com a objectiu de l’oposició democràtica. Codeba s’estimava més parlar de l’obertura d’un període constituent. “Escolti, però això és ruptura”, objectava el periodista Planas Sanmartí: “Amb sifó, però ruptura”. Sí, però potser sonava més tècnic, no tan radical.

Cosa ben sorprenent, venint com venia de la sempre oblidada perifèria, és que Codeba va servir d’exemple d’iniciatives semblants a la resta de l’Estat. En una visita a Palma de Miguel Herrero de Miñón, que aviat seria un dels ‘pares’ de la Constitució del 78, Sitjar i Clar li explicaren com funcionaven, i li suggeriren fer servir el model a altres territoris, com a instrument de construcció de la democràcia. Herrero va transmetre la idea a Pío Cabanillas, destacat reformista procedent del règim: allò seria l’origen del futur Partit Popular; no l’actual, sinó el que seria el nucli de la UCD.

La nova etapa de la Transició amb Adolfo Suárez al capdavant, des del juliol del 1976, va dibuixar unes futures eleccions a l’horitzó. Així que havia de posar-se les piles. Raimundo Clar va convocar les forces situades al centre o a la dreta moderada, amb vista a una coalició.

Aquell octubre, l’exministre de Franco Manuel Fraga va crear Aliança Popular, origen de l’actual Partit Popular, al qual s’integrà Matutes, un dels fundadors de Codeba. La Concurrència centrista va optar llavors pel Partit Popular d’aleshores –ja em disculpareu, aquest ball de sigles–, el que crearen els reformistes del règim Areilza i Cabanillas, als quals s’integraren aquell novembre.

La vida de Codeba fou curta, poc més de mig any. Però “va obrir la porta”, deia Bartomeu Sitjar, al que després serien les formacions, de centre o de centredreta, que han exercit un paper protagonista en la vida pública del darrer mig segle. “Va jugar un paper molt important a la Transició”, assegurava Antoni Roig. “Crec”, assenyalava Miquel Àngel Llauger, “que contribuírem d’alguna manera a la Transició en aquestes Illes i complírem una missió”.

Informació elaborada a partir de textos de Miquel Payeras, Miquel Duran, Antoni Nadal Soler, Llorenç Carrió Crespí, Antoni Marimon Riutort i Tomeu Sitjar amb la col·laboració de Javier Mato, el volum col·lectiu Memòria viva i els diaris Última Hora, Diario de Mallorca, Baleares, El Día de Baleares, La Vanguardia i El País.