Diumenge a la nit TV3 va emetre 30 anys junts, un reportatge de Jordi Muixí i Xavi Figueres. En la presentació inicial Raquel Sans ens avançava que reviuríem una experiència doble: revisar els fets d'aquests darrers 30 anys i fer-ho a través de la mirada dels serveis informatius de TV3. Segurament el segon vessant va quedar molt més subtil que el primer. En el TN migdia de diumenge ens van avançar el reportatge amb un vídeo en què semblava que es posaria més èmfasi en les dinàmiques professionals de la redacció d'informatius i en com havien anat canviant al llarg del temps.
A 30 anys junts l'evolució televisiva d'aquestes dècades s'anava mostrant subtilment amb l'aparició puntual dels presentadors i amb els grafismes i rètols de pantalla. Especialment amb el rellotge inicial que marca el compte enrere per a l'arrencada. El concepte informatiu, els models d'exemple i les dinàmiques professionals quedaven més implícits o bé plasmats a grans pinzellades.
El reportatge també tenia, sense cap mena de dubte, una enorme capacitat de síntesi, una mirada transversal de l'actualitat i una gran habilitat per associar i relacionar esdeveniments. És una tasca televisiva de moltíssima complexitat comprimir tres dècades en una hora. I cal sumar-hi una realització acuradíssima no només a nivell d'imatge sinó també de banda sonora. Del final de l'apartheid a la Primavera Àrab, de Txernòbil a l' efecte 2000, de l'OTAN al gol de Koeman, de la Guerra Freda a una altra de molt calenta com la del dret a decidir. I el pas del temps es feia explícit no només en l'estilisme sinó veient, entre altres exemples, com les unitats mòbils de TV3 eren primer un 131 Supermirafiori i els Mossos d'Esquadra anaven en Ford Fiesta. En el reportatge vam veure les mentides d'Aznar amb les armes de destrucció massiva, la d'Acebes amb el " Ha sido ETA ", la de Rajoy i la seva plastilina i la de Zapatero amb l'Estatut. En canvi, curiosament, els polítics catalans no van quedar en evidència. L'arrencada del reportatge mostrant la primera notícia emesa 30 anys enrere sobre la Guerra Freda denotava aquesta voluntat d'obertura al món que des del primer dia va tenir Televisió de Catalunya i que no s'ha perdut. I aquesta obsessió es mantenia en el 30 anys junts : en la mirada llarga i ampla des d'un país petit.
D'aquests 30 anys ens hem anat adonant de com ha anat canviant el món, moltes vegades a cop de disgust. I, en canvi, l'evolució dels Telenotícies ha anat passant als nostres nassos d'una manera més desapercebuda. Potser perquè han estat uns serveis informatius de qualitat en una evolució tan permanent com poc observable. Potser aquesta és la clau del seu èxit (amb els seus defectes, esclar). És com fer-se gran, que ho veus a les fotos però no quan et mires al mirall cada dia. Els TN són el mirall de la nostra realitat i els hem integrat com un fet quotidià.