Com era Clara Fiol segons el seu germà petit: "Sempre ha tingut uns cabells preciosos"

Palma“Per mi, és com si na Clara hagués estat una persona adulta tota la vida”. No és que nasqués i es botàs tota l’etapa de la infantesa, és que qui ens en parla és el germà petit de la cantant i poeta Clara Fiol (Palma, 1995), Joan Fiol. Amb gairebé vuit anys de distància entre l’un i l’altre, és normal que el nin, en tenir consciència, ja la veiés una persona gran. “En realitat no ho era tant, només era l’efecte que em feia a mi perquè jo era molt petit. Per això mateix, supòs, per mi ha estat un gran referent”.

Hi ha una cosa que potser va alimentar la imatge de persona gran que Joan tenia al cap en relació amb la germana: “Ella tenia molt bona relació amb la gent major: amb la padrina, amb les ties velles… És com si sempre estàs fent treball de camp. Durant els dinars, els estirava la llengua amb preguntes, una darrere l’altra. Tota la vida ha estat molt curiosa”, relata.

Qui sap si aquesta curiositat també va fer que Clara fos una nina que “tenia moltes coses”: “Feia ballet, música, anava a l’institut… Només tenia una hora i mitja per fer els deures. Jo crec que això l’ha feta ser com és, molt resolutiva i eficient. No li quedava més remei!”, i se’n riu. Però insisteix una vegada i una altra que la germana era una “artista” ja des de jove, amb moltes inquietuds i interessos profunds, a més de lectora afamada. 

Sobre la seva relació de germans, no està segur de com explicar-ho: “Hi ha gent que diu que ella i jo encara no ens hem trobat. Anàvem a la mateixa escola, però ella estava en un món molt diferent. Les seves preocupacions no eren fer els deures de Primària”. No obstant això, s’assemblen en algunes coses: “Som molt caparruts. Si a ella no li va bé una cosa, o té el dia remogut, es nota. Som persones de caràcter fort. Ella sap conduir molt bé les coses, si una cosa no li surt bé a la primera, li sortirà a la segona”. 

A Clara Fiol l’hem coneguda sobretot amb el grup Marala (amb qui fa uns mesos varen tancar una etapa), també pels poemaris Miloques i rabasses (Editorial Documenta Balear, 2018) i Còrpora (AdiA, 2022) i per altres saraus artístics. Joan Fiol diu que no té clar que ella sigui músic, que li agrada més dir que és artista. “Es va plantejar estudiar teatre, Humanitats… No era d’aquelles que, amb vuit anys, ja sabies que serien artistes. No crec que volgués ser ballarina (va estudiar al Conservatori), però sí que tenia un nivell molt sòlid de ballet. Era hiperlaxa, això li anava bé, per una banda, però, per l’altra, era difícil que agafàs el to muscular necessari, li faltava força i això li provocava lesions”, recorda. 

Amb tot, però, alguna cosa hi ha en l’esperit de Clara que la fa ser una “autèntica creadora”, segons el seu germà petit. Ens en posa un exemple: “Això m’ho han contat, perquè si jo era nat, no me’n record. Es veu que varen venir uns amics argentins a ca nostra, i mon pare i ella es varen posar a tocar tangos. Els argentins varen quedar flipats de veure-la, i ella encara era una nina petita! Na Clara agafa la guitarra i fa música, però no és ambiciosa. Ho fa amb gust i respecte, i va fent. Crec que això fa que tot el que li surt sigui tan autèntic. No hi ha res d’impostat”.

Destaca també la manera que té Clara de cuidar les relacions i les amistats: “Estima molt la padrina. És amiga dels seus amics, i encara en conserva de l’institut. Les relacions són com les seves inquietuds: profundes”. I una altra cosa que impactava el germà de Clara quan era petit són els cabells negres i llargs: “Sempre ha tingut uns cabells preciosos. Els duia llargs i, després, se’ls tallava. Crec que és molt característic d’ella, la cabellera”.