Charlton Heston (no) va parlar amb simis

PalmaEls infants humans aprenen a parlar sense instrucció de cap mena. Els pares (encara sort) no fan classes de vocals ni de consonants als infants. En néixer, els nostres infants segueixen el seu procés de desenvolupament i, de manera pràcticament instintiva, comencen a produir els primers sons, les primeres síl·labes, fins que un dia ja diuen paraules com les que fan servir els adults.

Tant al film ja clàssic El planeta dels simis (1968), protagonitzat per Charlton Heston, com a la versió moderna de 2001 amb Mark Wahlberg, es veu com uns simis molt evolucionats (caminen drets, van vestits, usen tecnologia), parlen entre ells i parlen sobre multitud de temes (n’hi ha que són científics, d’altres polítics, d’altres guerrers). A la pel·lícula antiga, el protagonista ha rebut una ferida al coll i no pot expressar-se de manera oral i li costa fer-se entendre. Però al final de la pel·lícula ja parlen humans amb simis, com si fos la cosa més normal del món.

L’‘Homo sapiens’

De manera general (i salvant molts de detalls), podem diferenciar mones o micos dels simis observant si tenen coa o no. Els simis (com nosaltres, els Homo sapiens), no en tenim. Amb els nostres ‘cosins’, com ara els ximpanzés, els goril·les i els orangutans conformam un grup que anomenarem ‘grans simis’ en contrast als simis menors (un grup d’espècies que viu a Àsia).

L’únic gran simi que fa ús quotidià de la parla és l’Homo sapiens. Fins i tot si el ximpanzé ha crescut en una família d’humans, no desenvoluparà mai la capacitat de parlar com ho fan els humans moderns. No hi ha dubte que el seu cervell és diferent. Però també hi ha altres aspectes que han hagut d’evolucionar. Han calgut milions d’anys per poder arribar a cantar una cançó com qualsevol de les que sentim cada dia. Un dels factors centrals en la llarguíssima evolució és la de l’aparell fonador, el nostre mitjà per produir els sons de la parla.

Tots els grans simis que existeixen avui dia, a excepció dels humans, tenen una mena de sacs connectats a la laringe. En direm sacs aeris. Tots ells tenen aquest òrgan, però cap humà el té. Una hipòtesi raonable és que, en qualque moment de l’evolució, els nostres ancestres el ‘perderen’, és a dir, que en un moment donat els infants creixien amb una laringe sense aquest òrgan: havien fet una passa crucial cap a una parla moderna.

Els simis que tenen sacs aeris l’inflen (es veu com de sobte s’infla el coll) i el desinflen, amb múltiples funcions que encara són matèria de debat. Aquests es connectaven just davall de la nou del coll (l’os hioide).

El més important és que la capacitat fonètica moderna havia de passar per aquesta fase evolutiva: necessitava desprendre’s d’aquest òrgan per poder continuar evolucionant cap a la versió més moderna que avui dia podem observar en nosaltres mateixos i les persones que ens envolten.

I qui va ser el primer a mostrar una laringe ‘moderna’ (des del nostre punt de vista)? Idò no ho sabem del cert. Si sabem quina va ser la darrera espècie ancestral que encara en tenia. Els anomenen australopitecs, eren baixets, robustos, i ocupaven una bona part d’Àfrica fa ni més ni manco que tres milions d’anys. La més famosa d’ells és Lucy, anomenada així en honor a la cançó Lucy in the Sky with Diamonds, dels Beatles.

Sabem que Lucy encara tenia aquests sacs, perquè la nou del coll adopta una forma determinada quan té aquest òrgan aferrat a sota. Però així com la ciència ens va donar l’alegria de trobar un hioide de tres milions d’anys d’un australopitec, no se n’han trobats altres espècies posteriors, fins als famosos neandertals. Aquests tenen un hioide una mica diferent del nostre, però ja es pot considerar ‘modern’ en aquest sentit. El puzle de l’evolució de la parla resta encara incomplet (de moment).

Desenvolupament

Quan els humans neixen comencen a desenvolupar-se de tal manera que la laringe baixa. Mentre no baixi, els nadons produiran sons aguts i estridents, en certa manera com els dels ximpanzés (per sort per als pares, no tan estridents). Hi ha qui ha assegurat que això és com una mena d’etapa ancestral comuna. La baixada de la laringe és bàsica per a poder parlar. Per això es debat també si hauria estat possible poder parlar com ho feim ara, sense haver perdut aquests sacs fa milions d’anys. Tornant a la pel·lícula: seria possible que Charlton Heston o Mark Wahlberg haguessin parlat amb aquells simis si ells tenien encara els sacs aeris? Ja sabem que és una pel·lícula (bé, en són un bon reguitzell, entre antigues i modernes) i que al cinema gairebé tot és possible. Però ens convida a pensar en aquesta qüestió.

Fa entre dos i tres milions d’anys, els nostres ancestres tengueren fills que ja no tenien els sacs aeris, tan característics i comuns a tots els grans simis. Es podria haver percebut com una tara, com una raresa, però, pels motius que siguin, no va ser així. I avui dia els humans parlam, cantam, feim gloses i, sí, també ens escridassam i renyam, fent ús de la nostra capacitat de parlar. I només ens ha costat uns quants milions d’anys d’evolució.