Capvespre i horabaixa són el mateix o només ho són a mitges?
De la consulta dels diccionaris es desprèn que, segons l’origen del parlant, els termes poden fer referència a la totalitat de la part que va de migdia fins que fa claror o només al moment immediat a l'entrada de la fosca. Un mot és d’ús habitual a Menorca, mentre que l’altre ho és també a Mallorca
PalmaÉs la primera setmana d’octubre i dos estudiants d’un grau d’Humanitats, originaris de la Part Forana de Mallorca consulten els horaris de les assignatures de primer curs a què s’han matriculat a la Universitat de les Illes Balears. I un diu a l’altre: “Mira això! Aquí diu que el torn d’horabaixa comença a les tres del capvespre? De quan ençà les tres del capvespre és horabaixa?”. “Què saben aquests palmesanos?! No veus que per a ells tot és igual!”, li respon l’altre.
Com quedam? Horabaixa i capvespre són una mateixa cosa, un terme n’inclou l’altre o es refereixen a parts completament diferents del dia? Vegem què en diuen els diccionaris. Cercant ‘capvespre’ al DIEC2 de l’Institut d’Estudis Catalans, la definició que en dona és “crepuscle vespertí, part de la tarda quan el sol ja s’ha post”. La segona accepció d’aquest mateix diccionari senzillament diu “tarda”. El Gran Diccionari de la llengua catalana té dues accepcions per a l’entrada ‘capvespre’, i totes dues són coincidents, per no dir calcades, del DIEC2. Hi ha, però, un petit detall que les fa diferents: a l’accepció que fa capvespre sinònim de tarda, hi afegeix, en cursiva, que és un mot dialectal. Cap diccionari normatiu especifica d’on és habitual l’ús del mot ‘capvespre’. Consultem el DCVB.
La primera accepció de l’Alcover-Moll diu “entrada de fosca, el temps que es pon el sol i va entrant la nit”. Vaja, això no suposa cap diferència en relació amb les obres consultades fins ara. I cap d’aquestes definicions s’avé amb la conversa d’aquells dos estudiants als passadissos de l’edifici Ramon Llull, seu de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB. Passem, idò, a la segona accepció del DCVB: “Espai de temps comprès entre el migdia i la posta de sol (Mall., Men.)”. “Ara començam a anar!”, és possible que diguessin els estudiants imaginaris. És a dir, que a Mallorca i a Menorca, el sentit preferent de capvespre no té a veure necessàriament amb l’entrada de fosca, sinó que, passat migdia, quan el sol és ben alt, ja és capvespre. En canvi, a la resta del territori lingüístic, sí que capvespre fa referència a la darrera claror del dia. Ara bé, avui en dia, si no és per a usos literaris, és estrany sentir a dir aquest mot, sigui en un sentit o altre, en boca d’un catalanoparlant que no sigui menorquí o mallorquí.
Queda encara una qüestió per aclarir: si horabaixa és una part del capvespre o si una cosa comença quan acaba l’altra. Tornem als diccionaris. Segons el DIEC2, ‘horabaixa’ és ‘capvespre’. La definició que en dona el Gran Diccionari de la llengua catalana és “hora del crepuscle vespertí, temps pròxim a la posta del sol”. En aquest cas, idò, la definició coincidiria amb el parer dels estudiants imaginaris. És a dir, que d’una classe que comença a les 15 h no se’n pot dir que comenci l’horabaixa, sinó que necessàriament se n’ha de dir ‘capvespre’. Atenció, però, perquè la segona accepció del Gran Diccionari de la llengua catalana diu d’horabaixa “dialectal, per extensió, tarda”. Essent així, idò, tant els estudiants de primer curs com qui ha fet els horaris de la UIB tindrien raó.
Per no quedar endarrer, però, consultem què en diu el DCVB. Observam tot d’una que, segons aquesta obra, ‘horabaixa’ tant és adverbi com substantiu. Quan el mot funciona com a adverbi, pot ser “a hora tarda, quan s’acosta la nit” o “a la tarda; des de després de dinar fins que es pon el sol”. En funcionar com a substantiu, ‘horabaixa’ és “hora crepuscular; temps pròxim a la posta de sol” o “tarda; espai de temps des que s’ha dinat fins que es pon el sol”.
En conclusió: tothom té raó i ningú no la té. Tot depèn de la procedència del parlant, el costum i l’hora del dia en què es troba. Cal afegir que, mentre ‘capvespre’ s’utilitza tant a Mallorca com a Menorca de manera habitual, ‘horabaixa’ és només habitual a Mallorca, perquè per referir-se als moments previs a l’entrada de fosca, a Menorca diuen ‘fosquet’. I per rematar la tasca, vet aquí un acudit antic, d’altre temps, de la Mallorca preturística. Això era un home, que xerrava en castellà, que un migdia va anar a cercar-ne un altre, que vivia en un pis. Aquell home s’atura davant el portal, crida fort i diu: “María, està en casa tu marido?”. I Maria respon: “Hora baja!”. I aquell entén: “Ahora baja!”. I clar, encara ara l’espera, perquè no ha baixat.
