De cagallons i cagarrines. Quan parlen del cul tot d’una rius?
Tot i que se’n parli amb eufemismes, la varietat per referir-se als excrements és variada, segons la forma i duresa. Tanmateix, les persones que es tenen per fines continuen referint-se a l’acció com ‘donar’ o ‘fer de cos’
PalmaLes ovelles fan cagallons i els porcs la fan clara i s’hi asseuen damunt. Tot i que tothom en fa i se les mira amb curiositat, costa de parlar-ne en un entorn formal o amb persones amb qui no es té gaire confiança. Tot allò que s’arriba a dir, per exemple, és “cada dematí menj un kiwi per poder donar de cos”. A la qual cosa, pot ser que l’interlocutor hi respongui: “No, idò, jo no pas gens de pena. En haver fet el cafè, cada dia hi vaig, ben igual que un rellotge”. Tanmateix, el món canvia, i d’una cosa que molts n’estan empegueïts, n’hi ha d’altres que no en tenen gens de vergonya.
El vídeo titulat Tipus de caques! No sabies que ho necessitaves saber, que el canal @someva, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, específic per a joves i que difon continguts a través de les xarxes socials, acumula ja milers de visualitzacions. Arran d’un estudi de la Universitat de Bristol, una jove comunicadora explica que n’hi ha de set tipus, des de la més consistent a la més clara. És a dir, des d’un cagalló de cabra o d’ovella fins a les cagarrines.
Com que tots els masses fan mal, després de descriure cadascun dels tipus de caques, amb tota casta de detalls (tonalitat, forma, consistència, si suren a l’aigua o s’enfonsen amb facilitat), la jove conclou que “si tot funciona dins teu com ha de funcionar, quan miris el vàter, t’has de trobar la número 3 o la número 4”. És a dir, aquelles que no són ni massa toves ni massa fortes.
En sentir parlar del cul, n’hi ha molts que tot d’una riuen. Així que ja no importa utilitzar eufemismes: la varietat de noms per designar una merda clara és molt més grossa que no per referir-se a una de forta. El DCVB defineix ‘cagarro’ com “tros compacte d’excrement de forma cilíndrica”. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana, en canvi, s’hi estén un poc més i el resultat és més il·lustratiu: “Massa de matèries fecals evacuada prou dura per a conservar la forma cilíndrica que ha pres en l’intestí”.
Allò cert és que qui va clar, ha de córrer. Les ‘cagarrines’, el DCVB, just les defineix com a diarrea. Definició amb què coincideixen el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC i el Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Tanmateix, hi ha altres maneres. ‘Llarada’ és un terme específic de Mallorca, provinent del camp lèxic de la feina de picapedrer. Vol dir “barreja de calç bullida amb aigua i arena, o guix molt clar, amb què s’omplen les juntes d’un empedregat o d’un enrajolat”. Segons el DCVB, una ‘llarada’ és “una pasta molt clara en general” i, especialment, és un “excrement clar”.
La imaginació de les persones en parlar dels seus excrements és infinita. “Un pic vaig perdre les ulleres, i no les trobava per enlloc –comentava dins un cafè un repartidor ja jubilat que anys enrere feia volta per diferents comerços de Mallorca. Cavil·lant, cavil·lant vaig pensar una cosa: quan vaig al vàter tenc el vici de llevar-me-les. Com que el dia abans em vaig haver d’aturar amb la furgoneta per fer les feines per dins un pinar, vaig pensar que degué ser allà on les vaig deixar, les ulleres. L’endemà hi vaig tornar i ves si hi varen ser: ho vaig trobar tot, les ulleres i el pastís”.
