PalmaL a imatge que tenim dels detectius privats és la que ens han venut les pel·lícules de Hollywood i les novel·les negres: personatges perspicaços i desenganats de la vida, que, vestits amb ulleres de sol i gavardina, són testimonis de la cara sòrdida de la societat. “Mon pare, però, deia que la realitat sempre superava la ficció”. Juan Carlos Cabanach, de 49 anys, parla des del despatx de Palma que el 1971 va obrir el seu progenitor, mort el 2012, a 79 anys.
Jaume Cabanach era natural de Sabadell. Començà fent de comercial en l’empresa tèxtil familiar. “Tanmateix –recorda el fill–, sempre volgué ser policia. Era un relacions públiques, la qual cosa li va permetre fer molts de contactes a la Barcelona dels anys cinquanta, sobretot amb comissaris i inspectors”. Aviat el Barça el requerí perquè fos l’ombra de la seva estrella del moment, el futbolista hongarès Ladislau Kubala: “Més que un escorta, era la seva persona de confiança. Aquell servei no el podia oferir una policia normal per un tema de compatibilitat laboral”.
Controlant cambrers
El 1967 Cabanach intuí les possibilitats laborals que oferia l’Eivissa hippy. “Llavors –continua– l’illa era refugi de joves americans que no volien anar a la guerra de Vietnam. Eren joves de famílies potentades, que contractaven els serveis de mon pare perquè els protegís i estigués pendent d’ells. Eren uns temps en què les empreses de seguretat privada encara no existien”. El 1971 el sabadellenc, de 38 anys, ja feu el bot a Mallorca amb un nou estatus: havia aconseguit que el governador civil de les Balears li concedís una llicència per ser el que es coneixia com a detectiu d’hotel. “Va ser –assegura el fill– el precursor d’aquesta figura a Espanya, que ja existia als Estats Units. Vestit amb americana i corbata, s’encarregava de la seguretat i de l’ordre dels establiments turístics”.
Cabanach treballaria per als hotels de quatre i cinc estrelles més importants del boom turístic: Valparaíso, Son Vida, Bonança o Victoria: “Mon pare sempre es definia com ‘el tercer ull de la propietat’. Era com un infiltrat que vetlava perquè tot funcionàs bé. També controlava els treballadors que fingien baixes. Llavors n’hi havia moltíssims. Es trobava amb cambrers que, durant la baixa, se n’anaven a treballar a un hotel de l’altra punta de l’illa. I així cobraven dels dos llocs a la vegada. Eren uns anys en què el sistema d’inspecció de treball era molt ineficaç per detectar tanta picaresca. Mon pare aportava les fotos pertinents amb un informe i això servia de base per redactar la carta d’acomiadament pertinent”.
![Després d'anys de postguerra, el turisme es presentava com una taula de salvació.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
El català també tenia l’ull posat en el comportament dels empleats de l’hotel: “Era perillós que un cambrer pujàs a una habitació amb una clienta perquè, en cas de robatori, ella podia denunciar l’establiment i podia fer molt de mal a la seva reputació”. Una altra de les preocupacions de Cabanach eren les celebritats: “Havia de vigilar que els paparazzis, que ja començava a haver-n’hi, no els fessin fotos no autoritzades. També havia de vetlar per la seva intimitat dins els hotels”.
L’ombra del rei emèrit
Una de les celebritats per a les quals treballà Cabanach va ser l’avui rei emèrit Joan Carles. Casat el 1969 amb Sofia de Grècia, a principi dels anys 70 l’aleshores príncep d’Espanya havia començat a passar els estius a Mallorca. Fins que el 1973 no se’ls concedí el palau de Marivent com a residència oficial, el matrimoni s’allotjà en diferents hotels, com el Victoria. Cabanach fill es resisteix a donar detalls sobre aquesta etapa del seu pare. “El secret professional és sagrat en el nostre ofici”, sentencia.
El de Sabadell també feu feina de manera esporàdica a l’hotel Formentor, que des dels anys cinquanta, competint amb Montecarlo (Mònaco), era la meca del glamur de la Mediterrània: “Llavors el Formentor ja tenia un responsable de seguretat, que feia la competència a la figura de detectiu d’hotel. Solia ser un inspector de policia que gaudia d’una excedència”.
En el despatx que el 1971 obrí al centre de Palma, Cabanach hi arribà a tenir una dotzena d’empleats, un nombre ben considerable per a l’època: “Mon pare invertia una doblerada a tenir la darrera tecnologia. Se n’anava al Japó i als Estats Units per adquirir els millors prismàtics, teleobjectius, microcàmeres i enregistradores”. Aviat el sabadellenc diversificà el seu pla d’actuació. Amb la seva professionalitat es guanyà les simpaties de la policia, la qual solia tenir en mala consideració els detectius privats perquè, en no estar regulada la seva activitat, els veien com uns intrusos.
Als vuitanta, en ple boom de la droga, Cabanach rebia la visita de pares que volien verificar si els seus fills consumien estupefaents. Un altre nínxol laboral important va ser el Gran Casino de Calvià, inaugurat l’agost del 1978. “Hi havia uns crupiers –recorda el fill– que, en acabar la seva jornada, se n’anaven a un bar de Son Armadams a muntar una ruleta. El problema principal no era que no tinguessin permís, sinó que al Casino es dedicaven a captar clients per al seu negoci. Mon pare els descobrí i finalment foren acusats de competència deslleial”.
A principi dels noranta, el català conegué de prop els riscos de l’ofici: hagué de fer un seguiment d’un ballarí de flamenc Menorca, que, després de ser atropellat, havia quedat en cadira de rodes. Com a indemnització, exigia a la companyia d’assegurances una fortuna: “Mon pare es feu amic de l’entorn del jove i aconseguí que s’aixecàs i es posàs a ballar. Amb les fotos d’aquell engany que feren els seus col·laboradors, la companyia ja no li hagué de pagar res. Quan, però, el clan gitano del ballarí se n’assabentà, anaren a cercar-lo. Hagué de sortir de l’aeroport de Maó, escortat per quatre cotxes de la policia”.
![Portada del llibre ‘Estudi en lila’, de Maria Antònia Oliver.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 599 1133"%3E%3C/svg%3E)
Infidelitats
En una època en què encara no existien les xarxes socials, Cabanach també era sol·licitat per localitzar persones desaparegudes. Igualment se’l requeria per descobrir infidelitats matrimonials: “Cal tenir en compte que l’adulteri femení va ser delicte fins al 1978. A més, amb la llei del divorci de 1981, per separar-se calia al·legar una causa, que s’havia de demostrar”.
El 1996, després de gairebé tres dècades de moure’s pels baixos fons de la societat, el de Sabadell es jubilà i l’agència passà a mans del seu fill. Fou la primera generació de detectius privats amb titulació pròpia. Juan Carlos estudià Investigació Privada, que completà amb un altre grau, el de Direcció Superior de Seguretat i Protecció del Patrimoni. Assegura que les infidelitats, tant per part d’homes com de dones, continuen sent un clàssic de la professió: “Encara hi ha gent que té les xarxes socials molt tancades i que pren moltes mesures”. Sobre la vulneració del dret a la intimitat en aquest àmbit, l’investigador fa el següent apunt: “Hi ha línies vermelles. Mentre l’activitat es desenvolupi en espais públics, no s’envaeix la intimitat. Amb tot, segons la normativa vigent, un espai privat exterior també és vàlid”.
Lluny de ser espies, la deontologia professional estipula que en cap cas els detectius privats poden accedir a informació confidencial, ja siguin dades bancàries o fiscals. I, si són citats per les autoritats judicials, estan obligats a declarar i a dir la veritat. Avui Grupo Cabanach és una de les agències del sector més importants d’Espanya. Amb una cinquantena de persones en plantilla, també fa feina a la Península i a l’estranger. Els nous temps l’han portat a oferir serveis de seguretat privada. També està en contacte amb la policia forense, però la seva principal línia de treball és la persecució de l’espionatge industrial. “Hi ha empreses –assegura el titular del despatx– que fitxen un treballador de la competència i aquest, abans de partir, s’apropia del seu fons comercial. Nosaltres, amb un enginyer al capdavant del departament de sistemes, ens encarregam de fer un informe pericial per demostrar que hi ha hagut espionatge”.
Grupo Cabanach també s’ocupa d’investigar casos de corrupció política i empresarial. “Això ja ho tocava mon pare –diu l’actual responsable–, però ara el codi penal ha canviat”. Igualment, es manté la feina amb les companyies d’assegurances: “Hi ha gent que simula robatoris o sinistres; o no els simula, però sí que els magnifica. En aquest cas, nosaltres hem d’aclarir la veritat”. Cinquanta anys després que Cabanach obrís el camí, ara a Mallorca hi ha prop d’una vintena d’agències de detectius. “La discreció –conclou el descendent del mestre de detectius– és el nostre patrimoni. Moltes vegades vaig a un restaurant i conec el vuitanta per cent de gent que hi ha, sense que ells ho sàpiguen. Sé coses que no saben ni les seves parelles. Són secrets que m’enduré a la tomba”.
Segons l’Associació Nacional de Dones Detectives, fundada el 2018, ja hi ha prop d’un 30% de dones en el sector. A casa nostra, la primera persona a trencar els motles d’una professió sempre lligada a personatges masculins va ser l’escriptora manacorina Maria Antònia Oliver, morta recentment, a 75 anys. Ho feu amb la famosa detectiu Lònia Guiu, protagonista de la seva trilogia de novel·la negra composta per Estudi en lila (1985), Antípodes (1988) i El sol que fa l’ànec (1994).
De jove, Oliver havia treballat de manera temporal en una agència de detectius, on s’ocupava de passar informes a màquina. El 1983, a 37 anys, aquella ocupació li serviria d’inspiració per a un encàrrec que li feu el col·lectiu Ofèlia Dracs de Barcelona, format per una colla d’amics escriptors, entre ells, el seu marit Jaume Fuster. Li demanaren que participàs en un recull de contes de narrativa detectivesca. El que escrigué ella es titulà On ets, Mònica? Hi apareixia per primera vegada Lònia Guiu, que després tingué vida pròpia a la seva exitosa trilogia.
Fins aleshores el gènere negre vivia sota l’allargada ombra del nord-americà Edgar Alan Poe, considerat l’inventor del detectiu modern a principi del segle XIX –el 1887 el britànic Arthur Conan Doyle crearia l’investigador privat més famós de tots els temps, Sherlock Holmes. Tanmateix, la incursió d’Oliver a la novel·la policíaca fou motivada per la lectura d’escriptores nord-americanes com Patricia Highsmith, Margaret Miller, Amanda Cross, Sara Paretsky i Sue Grafton. Sota el seu mestratge, la mallorquina abordà el gènere amb visió feminista. Tenia clar que les dones escrivien d’una manera més impúdica que els homes. Així ho assegurà el 1995 durant un col·loqui: “És com si, ja que la societat encara ens té per mig bruixes –tot i que no gosin cremar-nos ni lapidar-nos, ni tan sol insultar-nos–, no ens fes falta pudor. O potser és perquè encara no ens hem sabut llevar de damunt l’educació patriarcal que ens ve de les rebesàvies i que ens deia que els nins no podien plorar i les nines sí”.
Malgrat exhibir un caràcter fort, Lònia Guiu pateix de tant en tant alts i baixos emocionals, impropis dels detectius canònics. A Estudi en lila, és contractada per una dona que vol trobar els seus violadors. Mentrestant, la detectiu troba morta a la seva casa una al·lota mallorquina que havia acollit. S’havia suïcidat davant la negativa de la seva família que avortàs després d’haver quedat embarassada a causa, també, d’una violació. A Antípodes, Guiu desarticula una xarxa de tràfic de blanques amb connexions amb Austràlia. I a El sol que fa l’ànec li toca rescatar un grup de prostitutes d’un proxeneta i destapar una trama de corrupció de menors a les Balears. En aquestes obres, Oliver no només criticà el model patriarcal de la societat, sinó també l’urbanisme desmesurat del boom turístic.
