Breus records de l'Onze de Setembre (1978)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl meu primer onze de setembre es remunta a 1935, quan, als meus disset anys i en ple Bienni Negre, les forces d'ordre públic, a peu i cavall, carregaven contra la gentada amb les armes desembeinades. Però voldria referir-me, ara, a una altra diada, la que l'any 1967 van voler protagonitzar amb nosaltres els escamots d'ultres que feren irrupció cap a la part baixa del carrer de Girona i atacaren els passejants. Passejants és la paraula que s'escau, car la policia present a l'acte, i que mai no va procedir contra aquests "incontrolats", no permetia que es formessin grups o que la gent s'aturés prop d'on hi havia hagut el monument a en Rafael Casanova. Caminàvem, doncs, fèiem la volta a l'illa de cases i tornàvem a passar; pacíficament, sense crits. Els nois dels escamots van encarregar-se que n'hi hagués: els dels qui rebien els cops o eren perseguits.

Recordo sobretot aquesta diada, no gaire diferent de tantes altres, pel procedir de les autoritats quan, uns dies després, una vuitantena de persones adreçàvem un escrit al Govern Civil per protestar de la impunitat amb què havien pogut actuar els amics de les porres i cadenes de bicicleta. Amb gran sorpresa nostra, la denúncia es va convertir en un escrit que, com deia l'ofici que vam rebre, " con el pretexto de censurar a la fuerza pública actuaciones que son ocasionalmente obligadas para disolver reuniones o manifestaciones no autorizadas, se hace una apología de quienes, al manifestarse, infringieron la ley, y una crítica inexacta de quienes velaron por su cumplimiento, creando con ello un clima de incitación a la violencia... ". Llàstima que no ens assistís cap dret de rèplica (si bé hi havia el de recurs), car hauríem pogut fer observar al governador que, en les seves consideracions, identificava les forces públiques amb els escamots objecte de la nostra protesta i que, d'altra banda, foren els únics que incitaven de debò a un clima de violència. [...]