Barcelona, a punt de saltar pels aires el gener del 1939?

BarcelonaEl gener del 1939, uns dies abans que les tropes de Franco entressin a la ciutat, el conseller de Proveïments, amb carnet del PSUC, Miquel Serra i Pàmies (Reus, 17 de gener del 1902 - Mèxic, 14 de juny del 1968) va rebre l’ordre d’un agent soviètic de la Komintern (III Internacional Comunista) d’arrasar la ciutat. Havia de destruir les vies de comunicació i centres neuràlgics d’energia, per no deixar res en funcionament quan entrés l’enemic. El pla era utilitzar municions amagades al metro de Barcelona. Els que van planificar cremar Barcelona van calcular que les baixes civils podien ser d’entre cent i dues-centes mil.

Serra i Pàmies, però, va decidir desobeir les ordres i salvar la ciutat. No estava d’acord amb el camarada Luis, que defensava que els morts no els havien de fer tremolar el pols. Gairebé va acabar en un gulag després d’un judici a Moscou. Aquest és l’argument de Cremeu Barcelona (Columna), una novel·la que, segons el seu autor, Guillem Martí, s’inspira en fets reals. Martí està convençut que Miquel Serra i Pàmies, el germà del seu besavi, deia la veritat en les cartes que escrivia des de l’exili mexicà. Aquesta correspondència és l’única prova que, de moment, té Martí. “No he pogut accedir als arxius de l’antiga Unió Soviètica, si trobés l’acta del judici tindria la prova. Però espero que el llibre obri una via d’investigació”, assegura. De moment, TV3 i Televisió Espanyola preparen un documental.

Gairebé ningú coneix aquesta història. Ni tan sols els besnéts de Miquel Serra i Pàmies, que continuen vivint a Mèxic. Martí, però, defensa que el germà del seu besavi, un dels fundadors del PSUC, va boicotejar els plans dels soviètics aprofitant-se del fet que era el que els havia de coordinar. Franco trobaria una ciutat desfeta, bombardejada i desmoralitzada, però no cremada. Serra i Pàmies va emprendre, com molts dels seus companys, el camí de l’exili. Acabaria enfrontat amb alguns dirigents del PSUC i abandonant la militància. A Mèxic es va retrobar amb la seva dona. Va ser molt emotiu. Ella havia rebut una carta de Moscou dient que ell era mort. Ell estava convençut que ella havia mort en un bombardeig a França.

“Després de la guerra era un home trist, cansat. Era molt seriós, molt reservat i molt discret. Era extremadament sec però algú amb qui podies comptar”, explica Martí. No va tenir una vida fàcil: “El seu germà petit va morir a la presó de la Model, les seves germanes van ser represaliades. A ell no li volien donar feina enlloc, ho va tenir molt difícil”, assegura. “Per què s’ho hauria d’haver inventat? Només ho explica al seu germà, ¿per què li hauria d’haver mentit?”, defensa l’autor. Llicenciat en administració d’empreses i en dret, Guillem Martí, que s’ha passat una dècada investigant, reivindica amb aquest llibre que el germà del seu besavi va ser un heroi, un idealista marginat per la història.