Autisme en adults: “Vaig patir violència de gènere perquè no sabia distingir-la”

PalmaÉs tècnica auxiliar d’infermeria a l’Hospital de Manacor i va créixer sense saber que era autista. “Som de Sóller, vaig anar a escola allà. A la meva època no se'n parlava", recorda Eva García (Sóller, 1974). “Era una nina que passava desapercebuda i no es varen adonar que jo era travada a gimnàstica i era inquieta. De vegades estava tota sola al pati, però, com que tenia amigues de Sóller, no notava a faltar res”. Els estudis no varen ser fàcils. “Sí que vaig repetir cursos, i quan vaig anar a BUP, faltava a classe perquè m’avorria o perquè no entenia els temes. Després vaig fer un grau mitjà”.

Amb els anys, les dificultats varen continuar. "Vaig tenir conflictes familiars i vaig patir violència de gènere perquè no la sabia distingir. I em vaig adonar, quan varen diagnosticar la meva filla, que compartíem molts trets. A 49 anys em varen fer el diagnòstic. Per mi va ser una alliberació, perquè vaig entendre que molts problemes que havia tingut a la feina venien de veure coses que es podien millorar, que tothom callava, que jo no podia tolerar i em queixava. No entenia segons quines coses, tenia conflictes amb gent per problemes de comunicació, i això em va fer arribar a sospitar", exposa.

Quan li varen confirmar que era TEA, va sentir un gran alleujament. “Els de l’Associació d’Asperger, quan els ho vaig dir, em varen dir que ja ho veien, perquè entre nosaltres ens identificam”. Després va demanar la valoració de discapacitat: “M’han donat un 34%”, diu.

Dedicada a la salut

L’autisme li ha creat dificultats socials i familiars. “Si hi ha un lloc on vull anar i hi ha massa gent, no hi vaig. Si som a un lloc on conec la gent, estic bé; si no, observaré, perquè no sé començar una conversa. Si vull dir una cosa a una persona, puc estar una hora devora ella sense dir-li res. No m’agrada que em toquin i això fa que no vulgui anar en bus, perquè la gent fa renou, hi ha olors i és estret. Segons quines olors em molesten i tenc hipersensibilitat al renou”, explica.

Avui és funcionària i treballa com a tècnica en cures auxiliars d’infermeria (TCAI) a l’Hospital de Manacor. Tot i això, també mira enrere i pensa com hauria estat la seva vida si hagués conegut la seva condició abans. “Si hagués sabut de nina que era autista, m’haurien fet adaptacions i hauria fet la carrera que volia. No hauria tingut tantes complicacions amb la família, perquè no m’entenien. Hauria estat diferent. A les feines no hauria patit tant, perquè, com que hagués sabut què em passava, hauria tingut eines”, exposa

“La diferència amb la meva filla és que jo tenc el diagnòstic d’adulta, i això ha fet que tingui la salut mental bastant afectada: autoestima baixa i ansietat. No em sé gestionar emocionalment. En canvi, la meva filla està treballada, li fan adaptacions a l’escola, i es nota la diferència”, exposa.

També denuncia que les proves d’autisme estan enfocades a nins. "Les nines ho emmascaram, perquè imitam els que ens envolten. Si tenim una enrabiada, pensen que és normal, perquè ens veuen primmirades pel fet de ser nines”. Recorda que, quan era petita, si algú feia renou, es tapava les orelles. “Pensaven que era per molèstia, però em feia mal”, diu. “Abans no es parlava tant de l’autisme, perquè el TEA 1 passava desapercebut: sí que es veien alguns casos del de grau dos i del de tres", explica.

Una manera de processar diferent

García descriu el seu cervell: “És molt pràctic, com un engranatge d’ordinador”. “Jo necessit entendre les coses. Ho he d’entendre tot per poder retenir. A mi m’és més senzill llegir el BOE que no un text, perquè el BOE és literal, i un text amb segones intencions no el veig”. Amb el temps, diu, ha après a gestionar millor el que abans li costava d'entendre i afrontar. “Em varen diagnosticar a 49 anys, i em vaig espantar, vaig caure i em vaig aixecar. Per exemple, vaig aprendre a entendre la ironia. M’han pres el pèl, però n'he après. I intent que no em torni a passar”, assegura.

Des del 2019, és presidenta de l’Associació Asperger Balears –tot i que el diagnòstic el va rebre al febrer de 2024– i també és secretària d’Asperger Espanya. “A l’associació feim tres coses: feina social, de pont entre institucions i usuaris, i activisme; i feim teràpies individuals, habilitats socials, donam suport a famílies, ajudam a tramitar. Feim feina de reivindicació”, enumera. “Hi ve gent adulta que no sap si en té, perquè a l'IB-Salut no hi ha res per a autistes adults. Proves, només per privat, si volen. Nosaltres, com a associació, hem aconseguit que l'IB-Salut pagui formacions a professionals per diagnosticar, i ara volem aconseguir terapeutes ocupacionals a Atenció Primària i a l'hospital de Son Espases. També voldríem una unitat d’autisme centralitzada, dividida entre infantil-juvenil i adults.

Si una cosa la reconforta, és que tenir autisme l’ha ajudat a empatitzar amb la seva filla. “Entenc els seus motius, no la jutj". Però el que sí que lamenta és la manca d'empatia externa: "Quan els autistes deim que estam cansats d'alguna situació, la gent ens diu: ‘Jo també’. El famós ‘a mi també’. No entenen que és diferent, és com si a una persona que va en cadira de rodes li dius que s’ha d’aixecar”. I conclou: “Tenim una discapacitat invisible. Tenim problemes perquè pensen que som superbs, però no ens entenen. Necessitam suport, ajuda i més sensibilització".