“Som artista, no som empresària; la burocràcia no va amb mi”

PalmaÉs d’aquesta generació de persones amb inquietuds i ganes de transformar el món. Nascuda l’any 1955 a Barcelona, Maria del Pilar Gimeno Domènech va venir a Mallorca quan era nina, amb la seva família de vuit germanes i un germà. La seva passió pel teatre i per la justícia social l’han feta viatjar per Manchester, Mèxic, Colòmbia, Itàlia, Andorra, Madrid i Berlín. Autora, directora, actriu, titellaire, clown, contacontes i cantant, Gimeno no té por de res, ans al contrari, només s’atura si ella ho decideix. Ara es dedica a fer riure els infants hospitalitzats, de la mà de Somriure Mèdic. Sap que és una feina que “no es pot convertir en rutina perquè desapareix la màgia que aquest treball requereix”.

Els inicis. “Als anys 80, tothom tenia ganes de fer coses; havia mort el dictador i la gent tenia moltes idees i il·lusió”. La Calatrava va ser l’escenari de multitud de passacarrers, titelles, malabarismes, dansa i animació. “La barriada era viva i començarem a donar ús als espais voltats de les Voltes”. Recorda aquella època i el lloc: “Allò era un niu de rates, però ho vàrem arreglar una mica”. Feia teatre i, per a ella, “fer teatre era una manera d’expressar allò que no podia dir a la vida quotidiana”. En aquest context, també es posaren en marxa les primeres festes populars de la barriada de la part vella de Palma.

Il·lusió. A més d’haver gaudit de fer teatre amb diversos grups, una de les coses que li van aportar més va ser poder fer de mestra del grup de teatre infantil Montenegro 12. Sobre aquest àmbit, considera que avui el nivell dels espectacles “ha baixat molt”. “Es fan les mateixes propostes una vegada i una altra, coses que ja has vist abans”, opina. I pensa que això pot passar perquè “falta més il·lusió i imaginació”. En part, però, també creu que aquest canvi es pot haver produït per “l’excés de burocràcia” que es requereix a la gent que treballa en aquest àmbit. “No pot ser que hàgim d’estar més pendents de les factures i les assegurances que del procés creatiu”, diu. “Volen que els artistes siguem empreses, i això no pot ser. Jo som artista, no empresària; la burocràcia no va amb mi”, confessa.

Somriure Mèdic. Malgrat que el teatre sempre ha format part de la seva vida, hi hagué un canvi d’època quan es va separar de la seva parella. “En aquell moment em va sorgir una oportunitat laboral que no m’esperava”, diu. “la vaig acceptar perquè tenia tres fills i la situació no era gens fàcil”, reconeix. En aquest moment, començà la trajectòria com a pallasso d’hospital amb Sonrisa Médica. “És una feina molt bonica, però en aquella època no tothom l’entenia”. De fet, recorda que hi havia sanitaris que els miraven malament. “Per sort, això ja ha canviat i la nostra feina és molt ben rebuda”.

El més fort que ha viscut ha estat veure morir un infant mentre ella feia de pallasso. “Li cantava la seva cançó preferida, i va morir”. Ho recorda com si fos ahir: “Era ple de metges envoltant el seu llit i li anava baixant el pols”. El darrer cas més difícil la va dur a rapar-se els cabells. “Em va afectar moltíssim perquè teníem una connexió molt gran. Poc abans de morir, em va dedicar una cançó que jo li vaig cantar: Quién es ese delfín, es diu”.