Argentins amb vuit llinatges mallorquins: operació retorn

PalmaMagdalena Cabrer ha viscut tota la vida a l’Argentina, a Villa Cañás, però té vuit llinatges mallorquins perquè els seus repadrins i son pare varen néixer a l’illa. Això és una de les primeres coses que recalca quan coneix algú. Sempre que pot la visita i queda a casa de la cosina, al Port de Pollença. Torna a Mallorca per retrobar-se amb els seus, una cosa que molts dels familiars que emigraren a l’Argentina no varen poder fer mai. “La padrina ens contava que a ca seva de Pollença tenien garrovers. Abans de partir, el seu germà va clavar un clau a la soca d’un per veure si en tornar hi seria. Però no ho va fer mai”, conta entre llàgrimes asseguda a un balancí blanc davant la mar.

Se n’anaven perquè a Mallorca es patia fam. “Bullien els pinyols de les olives per menjar-se el que en sortia”, recorda. Emigraren a una terra on mancava mà d’obra i els mallorquins treballaren majoritàriament el camp. Juan Gabriel Marelli Manresa, renet de mallorquins que viu a Felanitx ara fa sis anys, conta que entre el 1880 i el 1930 (quan l’Argentina va rebre una gran onada d’emigrants europeus) un home de Felanitx anava cada dia a l’estació de tren de Buenos Aires a demanar a crits si hi havia algun mallorquí. “Si n’hi havia, els feia baixar del tren i els donava feina i un lloc per dormir”, afegeix. En arribar a la capital argentina, els migrants anaven a l’hotel d’Immigrants on els donaven nits gratis i menjar. També els apuntaven a una borsa de feina. Però si no en trobaven o si no volien quedar a la capital, agafaven el tren i sempre passaven per San Pedro. “I a més, el felanitxer també els deia que allà hi havia molts de mallorquins que hi feien feina”, explica.

San Pedro va ser una de les colònies de mallorquins més grans de l’Argentina. Els migrants de la ciutat eren principalment de Felanitx. Per això, el 1978 les varen nomenar ciutats agermanades. De fet, a l’Ajuntament de San Pedro hi ha una placa que recorda aquest fet.

La repadrina de Marelli, Sebastiana i, de malnom, Lluenta, era felanitxera i sempre li deia que allà les cases eren “molt grosses i de pedra”. El padrí d’Andrea Soria, que també era de Felanitx, li contava que “entrava a la mar i, per molt que caminàs, l’aigua sempre li arribava per davall els genolls”. Mentre es fa un mate devora una cisterna mallorquina recorda que també li explicava que hi havia moltes estrelles de mar. Els diumenges a l’Argentina els padrins la duien a veure “els mallorquins”, que eren coneguts de la família.

Ensaïmada a l’Argentina?

A més de recordar i d’intentar explicar als familiars i coneguts com eren els llocs on havien passat la seva infància, els mallorquins intentaven mantenir la seva cultura gastronòmica. Soria relata que al forn de Can Pere de Campos fan una ensaïmada molt pareguda a la que cuinava el seu padrí a San Pedro. “Quan la vaig tastar va ser com si menjàs la del meu padrí”, assegura. Uns amics de la família varen fundar la primera confiteria de San Pedro on elaboraven i venien ensaïmades, un producte que ara ha esdevingut el souvenir de la ciutat, segons conta el president de l’Agrupació Mallorca de San Pedro, Juan Manuel Gomila. “La gent se’n va d’aquí amb capses d’ensaïmades”, conta. Fa 20 anys que la ciutat celebra a l’agost la festa de l’ensaïmada que organitza l’Agrupació que també ofereix actuacions de ball de bot, entre d’altres. Alguns membres de l’entitat han participat en el viatge de gairebé 40 argentins amb arrels mallorquines que s’ha duit a terme a l’illa. Asseguts al celler de Joan Rigo, un campaner que té família a l’Argentina, es retroben amb els seus parents mentre mengen pa amb oli amb sobrassada i beuen herbes dolces. “He menjat això tota la vida”, assegura Cabrer, que des de ben petita ha tingut la gastronomia mallorquina integrada en el seu dia a dia. “Els meus padrins feien matances i menjàvem sobrassada i frit de sang. La meva padrina sovint ens preparava pancuit”, relata. Va tastar tot això abans del rostit argentí. També se’n recorda de menjar coca de julivert, una de les paraules que millor pronuncia en català.

A casa, el català abans que el castellà

Durant l’època de les onades migratòries, a San Pedro se sentia parlar català pertot, segons asseguren alguns residents a l’ARA Balears. Els padrins i repadrins de Cabrer sempre varen parlar en català. “A ca meva, era més que el castellà. L’empraven sempre. Amb els amics i els residents de San Pedro xerraven en castellà, però quan no volien que els entenguessin també parlaven el català”, explica.

A la ciutat argentina encara es poden apreciar resquills de la llengua catalana reflectits a cartells de comerços de fotografia, de plantes i de fruites. A més, encara hi ha alguna persona gran mallorquina que recorda d’allà on ve més que mai, fins i tot encara ho fa amb l’idioma. “La meva repadrina, quan ja era molt gran, li deia a la filla que no sabia parlar en castellà, que li parlàs en mallorquí”, diu Marelli. A ell, la família no n’hi va parlar mai. Tot i això, en una “operació retorn” que va organitzar el Govern amb l’objectiu de facilitar el retrobament dels descendents de mallorquins que vivien a l’Argentina amb la seva família, va sentir per primer pic a la vida el seu padrí parlar català amb els cosins que acabava de conèixer. “Parlava un català de fa 100 anys perquè a Mallorca va evolucionar, però a l’Argentina el parlaven igual que el dia que varen partir de l’illa. Ara bé, el castellà l’entonava amb un accent argentí perfecte”.

Tot i no haver tingut un contacte estret amb el català, a 15 anys els seus padrins els varen dur a una festa de l’Agrupació Mallorca de San Pedro on els assistents el parlaven. Per això, es va apuntar a classes de català que gairebé eren particulars amb un professor d’Inca que estava casat amb una dona argentina. Avui dia parla la llengua pròpia com si fos nadiu. Fins i tot, té l’accent de Felanitx molt marcat. També cursa el grau de Filologia Catalana a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) perquè en vol ser professor. La vocació li ve d’enrere. A només 18 anys va començar a donar classes de la llengua a l’Agrupació Mallorca, que en feia tallers.

L’entitat era un refugi cultural per als mallorquins migrants. Hi anaven i celebraven que, per molt enfora que estiguessin de casa, la gastronomia, els parlars i els costums de la terra no es perdien. A més, els compartien amb els argentins que els acolliren en un moment de necessitat. De fet, a la seu de l’Agrupació hi havia un cartell que evidenciava la proximitat entre les dues terres amb un missatge clar: “Ens uneix la sang, ens uneix un mateix sentiment”.u