"El que beneficia la salut del cor beneficia la del cervell"

Entrevista a Arcadi Navarro, director de la Fundació Pasqual Maragall

La malaltia d’Alzheimer no té cura. Tampoc no se’n saben ben bé les causes i els tractaments més avançats o bé tenen com a objectiu millorar alguns símptomes o bé són pal·liatius. A l’altra banda, una enorme càrrega assistencial que en un 80% recau sobre els cuidadors i la família, amb un cost de 27.000 euros anuals. No són dades per oblidar, malgrat que el lema escollit per la Fundació Pasqual Maragall (FPM) per commemorar el Dia Mundial de l’Alzheimer, que se celebra avui, sigui just el contrari. El seu director, Arcadi Navarro, que ho és també del Barcelona Beta Brain Research Center, focalitzat en la prevenció de la malaltia, està convençut que arribarà el dia que "no caldrà celebrar res".

El lema del Dia Mundial contra l’Alzheimer és literalment 'Un dia per oblidar'. Què s’hi amaga, al darrere?

Voldríem oblidar el Dia Mundial de l’Alzheimer, que no calgués recordar-lo. Ho diem així perquè hi ha moltes persones que mentre progressa la malaltia també obliden. Tant, que s’obliden a si mateixos. La voluntat de tots els que treballem en aquesta malaltia, la dels malalts i cuidadors, majoritàriament dones, és la de lluitar amb ciència contra aquest oblit per acabar oblidant la malaltia.

Sense voler burxar massa, potser sí que hi ha qui la té oblidada, gairebé amagada.

Històricament, l’Alzheimer ha estat una malaltia desatesa. Ho demostren les xifres. Mentre que en càncer o altres patologies greus s’ha fet una enorme inversió en recerca i tractaments, no ha estat així en el cas de l’Alzheimer. Si hi afegim el que es coneix com a costos ocults, les mancances són encara més grans: el cost socioeconòmic és de l’entorn de 27.000 euros a l’any per a cada pacient, que recauen en un 80% sobre les famílies. Estem parlant de cuidadors, de llocs de treball que s’han d’abandonar per tenir cura del malalt, de càrregues emocionals i físiques negatives i d’un enorme desgast de l’entorn. Tot plegat s'escapa del control dels sistemes de salut.

En quin punt ens trobem?

L’envelliment accelerat de la població, sobretot a Europa, ens ha evidenciat que cal un esforç molt més gran en investigació. Avui no hi ha cura per a l’Alzheimer. Si som estrictes, tampoc no se’n coneixen gaire les causes. En coneixem cada vegada més el desenvolupament, matisos de la malaltia, però les causes últimes són desconegudes. Estem avançant molt en aquest coneixement que ens manca, i mentrestant estem mirant d’avançar en el diagnòstic precoç.

En què ens pot ajudar el diagnòstic precoç en una malaltia com aquesta?

El càncer de mama, fa anys, era una malaltia amb una gran mortalitat, cosa que avui no passa. S’ha avançat molt en teràpies, però una de les claus ha estat el diagnòstic precoç. En el cas de l’Alzheimer està passant el mateix. Sabem que és una agressió que el cos es fa a si mateix, i com més resilient sigui el cervell a aquest atac, millor. Un diagnòstic precoç permet intervencions de salut bàsica, de factors que podem manipular, que poden ajudar a endarrerir l’inici o el desenvolupament de la malaltia.

¿Existeixen aquesta mena de factors per a l’Alzheimer?

Sabem que els patrons de son afecten l’Alzheimer, que l’insomni és un factor de risc. La hipertensió, la diabetis, l’obesitat, la manca d’exercici o de relacions emocionals i socials, són factors que incrementen el risc de la malaltia. Darrerament hem constatat que fins i tot la contaminació ambiental hi juga un paper determinant. Prevenint aquests factors podem augmentar la resiliència del cervell. És en aquest àmbit on tant a la FPM com a nivell internacional s’estan obtenint èxits rellevants.

La literatura científica diu que tenim marcadors que es poden detectar fins a 20 anys abans de desenvolupar símptomes de la malaltia.

Així és. Tenim marcadors en sang i en saliva, al líquid espinal, tècniques de neuroimatge cada vegada més precises. En conjunt, ens indiquen la càrrega de determinades proteïnes al cervell, tot i que no ens diuen amb certesa si algú tindrà o no la malaltia, sinó el risc de tenir-la.

Com s’arriba a obtenir a aquesta informació?

A la FPM, i això ens va fer singulars arreu del món, vam dissenyar una cohort de persones sanes d’entre 45 i 75 anys, sense cap indici de malaltia neurològica però que conformaven un grup de risc per ser parents de persones amb Alzheimer. L’estudi d’aquest grup al llarg de molts anys ens ha permès correlacionar aquells que tenen un risc més alt de deteriorament cognitiu amb característiques pròpies de la malaltia i amb factors de risc que tenen molt a veure amb els estils de vida. Molts altres centres segueixen aquesta mateixa línia.

I on ens permet arribar?

Estem veient que hi ha factors ambientals que es correlacionen amb la malaltia, que impacten en el risc de desenvolupar-la. Simplificant-ho molt, podríem dir que tot el que sabem que beneficia la salut cardiovascular, també beneficia la salut del cervell.

¿Intervenint sobre l’estil de vida podem prevenir l’Alzheimer?

Falten molts més estudis, encara, però sembla clar que almenys endarrereix l’inici de la malaltia o en limita el desenvolupament. No obstant, necessitem més eines, més recerca bàsica per entendre les claus de l’Alzheimer i teràpies per combatre-la o pal·liar-ne els efectes.

Així, doncs, prevenir i curar.

Ja ho deia Hipòcrates: el millor és la prevenció. Si a més tinguéssim alguna indicació que la impedís, seria fantàstic. Triar qui l’ha de rebre abans d’emmalaltir depèn del diagnòstic precoç, que ja el comencem a tenir. I després, cal mirar de guarir-la. Hi ha línies de recerca al món en totes aquestes direccions.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF