Aquest sol d’infantesa

PalmaLa setmana passada vaig veure Los días azules, un documental preciós dirigit per Laura Hojman que ens apropa a la vida i a la poètica de Machado. El títol és el darrer vers que escrigué abans de morir a l’exili l’any 1939: Estos días azules y este sol de la infancia. El seu germà José el va trobar dins la butxaca de l’abric, després de la seva mort. El vers s’ha convertit en un símbol de la nostàlgia pel paradís perdut, la infantesa. El color blau, del cel, de la mar, forma part de la veu poètica de Machado i ens porta a l’enyor, a la tristesa. Potser els dies blaus són els darrers dies de la seva vida, amarats per la llum càlida de la infantesa.

La llar quan és refugi, el pati, la font, la llimonera, el color groc d’una alegria perduda, sovint idealitzam la infantesa com un temps mític, l’únic que ens permet habitar el paradís a nosaltres, que vivim als afores, animals malalts de consciència, de pors, de neguits. Santiago Alba Rico, al llibre Leer con niños ens avisa que els infants també són infeliços i juguen per oblidar les normes, per oblidar la fosca, les bombes, les absències. Créixer és alimentar aquesta infelicitat fins que s’esborra per complet la felicitat groga del temps perdut.

Si seguim estirant la corda que ferma la memòria i la infantesa, trobam els versos colpidors de Louise Glück: “Miram el món una sola vegada, a la infantesa. / La resta és memòria”. A prop d’Anne Sexton, Sylvia Plath, Emily Dickinson o Eliot, Glück es despullen amb una senzillesa que trastoca la intimitat en experiència compartida. Allò que escriu poua en els records primerencs i en les experiències que la van commoure a la infantesa. Els pares li llegien els mites grecs, que es convertiren en comptes de capçalera i impregnaren la seva obra sencera.

Origen mític

Quan enfocam la mirada sobre un tema, s’encenen infinitat de flames que ens mostren camins possibles. Així, aquesta setmana he caminat per la poesia de Machado, pels assaigs d’Alba Rico, per la poètica de Glück, seguint les petjades de la infantesa. Els dies remots i generosos que funcionen com a imaginari propi, com a origen mític. A vegades, un arxiu fictici d’anhels, d’altres, el refugi impossible, la llarga nit d’insomni, el collage groc que veim sota la llum de lluna de la nostra edat adulta.

Seguint el camí de pedretes blanques he arribat a Carmen Martín Gaite. Aquesta setmana s’ha representat al teatre Principal d’Inca l’adaptació de la seva obra El cuarto de atrás, dirigida per Rakel Camacho. Cada vegada que m’aprop a Martín Gaite, em fascina d’una manera nova. Amb aquesta obra, la pensadora ens ofereix la possibilitat d’imaginar un present alternatiu que ens permeti tenir una esperança fràgil. L’autora ens mostra que és en l’espai compartit de la infantesa, on aprenem a jugar i a ser amigues, des d’on poden imaginar-se les alternatives al present. Tant ens fa que el present sigui la postguerra espanyola o la globalització ferotge. Martín Gaite sembla suggerir-nos que la mort i la incertesa, els horrors diversos es poden combatre des de l’habitació de darrere.

No tant perquè la infantesa sigui un paradís perdut on poar la memòria adulta, sinó perquè la imaginació, el desordre, el temps anacrònic, els jocs, l’amistat d’infantesa (que amb sort esdevé amistat de sempre i per a sempre) ens permeten no només comprendre el món, sinó somiar-ne un de nou.

La infantesa, com la literatura, ens obri la porta de l’habitació de darrere, la dels jocs, la pròpia, la que no combrega amb l’ordre domèstic ni amb el públic. La infantesa és un sol generós que escalfa la blavor dels dies, perquè ens permet imaginar una altra vida. L’habitació de darrere és una heterotopia, un motiu per a l’esperança.