BarcelonaEl periodista Andreu Barnils publica La revolució tranquil·la, de l’editorial Rosa dels Vents, en què relata el seguiment que ha fet de l’ANC. Un testimoni privilegiat des de la rebotiga d’un moviment insòlit.
Com definiries l’ANC?
No m’atreviria a definir-la. Pere Pugès, un dels fundadors, explica que en l’origen es va basar en un pla d’empresa d’una cooperativa d’arquitectes. No hi ha res d’espontani. Tot està perfectament planejat.
Com s’ho ha fet l’ANC per unificar l’independentisme després de dècades d’intents frustrats?
Ha acollit molts militants d’ERC, del PSC, de CDC... que han anteposat el procés als interessos partidistes. Ha creat un lloc comú, la casa gran de l’independentisme. I és una organització proactiva, amb actitud positiva, sempre amb un somriure, i amb una comunicació que no falla mai. Hi ha contribuït també un equilibri precís entre l’organització central i les territorials. Anys enrere s’actuava de forma reactiva.
Què és el que més l’ha impressionat del seguiment de l’entitat?
Els discursos en directe de Forcadell. Enèrgics, emotius...
Quina part hi juga el voluntariat, en l’organització?
Part de la clau de l’èxit és la barreja entre voluntaris i professionals. Dels més de 50.000 membres, només vuit persones cobren un sou de l’organització. He vist la gent com treballa. Impressionant.
¿El sobiranisme ha penetrat en l’anomenat cinturó roig?
No de manera definitiva, però hi és. A les eleccions europees, per exemple, els partits del dret a decidir van obtenir un 42% dels vots. És un primer pas molt important.