Fira del Ram
Societat 03/03/2024

Així viuen els firaires del ‘poble’ del Ram

Més d’un centenar de propietaris d’atraccions, entre locals i peninsulars, conviuen a Son Fusteret amb un sistema de comunitat de veïns

7 min
Els firaires varen intercanviar els terrenys de l’antic Ram per disposar de Son Fusteret durant 99 anys. Només paguen a l’Ajuntament de Palma la llicència d’activitat.

PalmaEl Chiringuito podria ser un bar típic de polígon industrial en el qual els operaris prenen el cafè i es fumen el cigar a l’alba abans de començar la jornada. Té cartells de colors cridaners que anuncien begudes i entrepans varis. La clientela és exclusivament masculina i les úniques dones estan darrere la barra. “Vols una magdalena amb el cafè amb llet?”, pregunta una d’elles, mentre l’altra renta els plats. Però El Chiringuito no és un bar comú. És efímer. El 8 d’abril es desmuntarà i només en quedarà el tros de parcel·la buit, igual que en la resta del recinte de Son Fusteret, on la Fira del Ram mostra fins a 180 parades entre atraccions de tota mena i establiments de menjar.

Fins a la partida per instal·lar-se a la Fira d'Abril de Sevilla, prop de 200.000 persones sentiran pessigolles en la panxa amb les arrossegades del Látigo, veuran Palma des del cel del molí, s’endolciran les mans amb un cotó de sucre, temptaran la sort a la tómbola o rebran un cop de granera al tren de la bruixa, que torna com a novetat després d’uns anys d’absència.

Juan Pelado recolza els punys sobre la taula amb un posat que recorda als forçuts de les fires i circs d’antany. És l’amo d’El Chiringuito, el bar atípic que no obre fins a les 9 del matí, quan els firaires comencen el dia. Té 58 anys. Abans dels 30 va sofrir un infart i va perdre la seva feina en un hotel. La seva dona va comprar una màquina per immortalitzar fotos en clauers i va veure que d’allò “es podia viure”. Va anar invertint i, avui en dia, a més del bar, també té atraccions infantils: llits elàstics i castells inflables. Després del Ram, les munta durant l’estiu a Cala Egos (Santanyí). Són cinc mesos de feina a l’any. “Aquesta és una vida rara. Et limites a la despesa mínima i tires endavant com pots”, assenyala.

Mantenir-la oberta

El Chiringuito té 64 metres quadrats. Juan paga 25 euros per cadascun d’ells, per cobrir les despeses que genera la Fira del Ram. 1.600 euros que inclouen, entre altres conceptes, coordinació del recinte, seguretat, certificació de compliment de normativa per part d’un enginyer, electricista de guàrdia, servei d’ambulància, consum d'aigua, publicitat i gestoria. El cost de mantenir oberta la fira ronda els 300.000 euros, segons el president de l’Associació d’Empresaris d’Atraccions de Fira, José Manuel Clavijo, encara que a causa de les reparacions o pujades de la llum, “s’ha arribat als 600.000”.

El sistema de repartiment de despeses és similar al d’una comunitat de propietaris. S’estableixen coeficients en funció no només de la superfície ocupada, sinó també del tipus de servei que s’hi ofereix. Per això, els 25 euros per metre quadrat del bar no són extrapolables a tots els negocis. “Tenim serveis de manteniment i no sempre es paga el mateix. Sempre hi ha alguna derrama”, aclareix la vicepresidenta de l’Associació, Soraya García.

La Fira del Ram es comença a gestar el mes d'octubre. Es tramiten les sol·licituds i s’inicia una paperassa que, com en altres gremis, desespera els firaires. Es diposita una fiança i, després del tancament, es liquida. La llum es factura per separat, perquè cada participant disposa d’un comptador propi.

A les 11 del matí d’un dia laborable, més enllà de l’ambient del bar, la fira ofereix una imatge desèrtica. Els carrers estan buits i només alguns empleats passen un pedaç a la carrosseria dels cotxes de xoc. Les anques de la Ranita jeuen inertes i els seients setanters del Látigo esperen les hores dels crits en les corbes. A més, plou: kriptonita per al Ram. Si coincideix que el cel descarrega en dissabte i diumenge, els dies de major afluència, el gruix de la caixa de la setmana pot donar-se per perdut. Per això, no és estrany trobar els firaires consultant l’aplicació de la previsió meteorològica. Juan Soria, no obstant això, deixa que la vida el sorprengui. “No guany res sabent-ho”, diu pragmàtic. La seva història és comuna a la de molts companys: va heretar el negoci. Es transmet de generació a generació. El seu pare va conèixer la seva mare a la fira de Toledo. Es van casar. Van estalviar i van comprar una caseta de tir. Després, una pista de cotxes. La van vendre i van explotar una atracció infantil, que en argot de firaire és un babi, per baby, però pronunciada amb traducció directa. Fins que ja fa 40 anys se centraren en una carrera de cavalls, que van substituir pels camells. I això va rebre Juan. “Tinc tots els camells treballant per a mi”, diu amb sorna. El muntatge és senzill. Només es triga tres o quatre hores. “És hidràulic. Pos el remolc, les falques i llest. Em du més temps decorar la parada. La meva és una atracció de les clàssiques. Qui no ve a la fira i juga al bingo, a la tómbola o es menja uns xurros?”, explica. Per a ell, la temporada comença a Palma i continua per tota Andalusia i Castella-la Manxa fins a acabar a l’octubre amb les festes del Pilar a Saragossa.

Només paguen a l’Ajuntament de Palma la llicència d’activitat.

Juan viatja des d’Alacant. Embarca el camió, el remolc, la caravana i el cotxe. Anada i tornada li costa 3.000 euros. Viu amb el seu marit, també contractat a l’empresa. “Això és com qualsevol negoci. Som autònoms. Una cosa és fer doblers i una altra, molt diferent, guanyar doblers. Has de descomptar-ne totes les despeses. I passa com a tot arreu. Hi ha gent que té molts de doblers i altres, no tenen on caure morts”. Manoli Díaz escolta amb atenció i té pressa per intervenir. “He d’anar a preparar l’arròs brut”, es justifica. Amb 73 anys, no es planteja la jubilació. El seu marit, també firaire –el seu rebesavi ja ho era–, n’ha fet 82. “Retirar-me? Si em trob bé, per què m’he de quedar a ca meva?”, demana abans d’assegurar que poques coses el fan més feliç que cantar els números del bingo Berbis. Això i viure a la seva caravana. “No és com una casa. És una casa. Només que té rodes. Jo en tenc dues: la fixa i la mòbil. A vegades estic només a 40 quilòmetres d’on visc i preferesc quedar-me a la caravana”, confessa. Es nega a mostrar-la perquè la té plena de tota mena d'electrodomèstics i televisors, que reparteix com a premis. Enrere van quedar els temps de les cristalleries, un altre canet pilot i una altra muñeca chochona.

Una escola amb monges

Manoli, també d’Alacant, és una de les grans veteranes entre els firaires. Ella ha viscut els temps en els quals unes monges impartien classe a una vintena de nins en una caravana a la Fira del Ram. “Hi havia fins i tot un capellà”, revela. Amb l’escolarització obligatòria, ja no hi ha infants vivint en el recinte. Tampoc moltes dones. La fira és un món eminentment masculí, com revelava el bar. “Elles es queden cuidant els fills i ells, amb el negoci. Després agafen un avió i venen aquí el cap de setmana”.

Dels 130 firaires del Ram, un 70% és de fora. L’altre 30%, de Mallorca. Miguel Tanco, de 67 anys, és dels locals. Va començar amb una parada de joguines i des de fa més de quaranta anys recorre l’illa amb la seva xurreria i una atracció de tir. “Hi ha gent que juga per tradició. Sempre et ve el policia que et diu que està trucat, però com has de trucar una pistola. Els nostres guanys són les seves fallades, l’atzar. Per això s’estableix que només puguis emportar-te un premi al dia. Però jo vull que guanyis, perquè tornis”, relata qui ha decidit deixar el negoci en mans del seu fill. “Així és més fàcil perquè ho reps tot en funcionament, però si jo hagués de començar de zero, no em dedicaria a això. Ho tenc clar. M’he sacrificat molt. Treballava de nit i de dia, duia els meus fills a la platja i em quedava adormit sota l’ombrel·la”, confessa, i José està d’acord amb allò que diu Miguel. “Jo el dia que em pugui jubilar no acab ni la temporada. No pots fer plans i vius amb la inquietud pendent que no hi hagi un gran partit de futbol o que el gènere agradi als clients”, confessa l’home dels camells.

Preus disparats

Com Miguel, Soraya, de 36 anys, només fa feina a l’illa. Té babis i fa la temporada a Alcúdia i les zones costaneres. Després, Nadal en el centre de Palma fins a enllaçar amb la Fira del Ram. A més de les seves responsabilitats com a vicepresidenta de l’associació, és empresària autònoma i ajuda el seu marit, que explota el negoci. I si un es planteja comprar, per exemple, una pista de cotxes de xoc? “Doncs és com tot, pots encarregar-la nova o comprar-la de segona mà. Els preus estan disparats”, diu abans de pronunciar una frase recurrent entre els firaires, aplicable tant a les caravanes com a les atraccions: “Com més dolç, més sucre”. Com més extres, filigranes i capritxos, més cares. Una pista de cotxes usada pot sortir per 200.000 euros o més del doble si surt de fàbrica amb els últims avanços en il·luminació, disseny i so.

A diferència del que es fa en altres ciutats, els firaires no han de pagar pel sòl en el Ram. Eren propietaris dels seus espais quan s’instal·laven en els terrenys que ara ocupa el parc de la Riera. Llavors, l’Ajuntament de Palma es va quedar amb les seves parcel·les a canvi de disposar de Son Fusteret tres mesos a l’any durant 99 anys. Per això, ara només paguen anualment la llicència d’obertura d'activitats.

El recinte de la Fira del Ram inclou una esplanada que ocupen tots els camions i caravanes dels firaires. Per sota dels vehicles es veuen les antenes i parabòliques i a l’altura dels ulls, roba estesa. La vida que no s’atura. “Això és ben igual que un poble o una finca. Hi ha gent amb la qual et dus molt bé, gent amb la qual no; i gent amb la qual no tens tracte”, confessa José mentre obre la porta de la seva casa mòbil. I és talment una casa. De 70 metres, amb tres habitacions, cuina, menjador (amb un bon sofà), un bany amb jacuzzi, les fotos de parella i fins i tot un parell de mascotes; dos yorkshires que lladren amenaçadors com a buldogs, malgrat la seva escassa grandària. José els agafa en braços. “Tranquils”, diu. “Veus? Una vida gairebé normal”, confirma mentre llegeix el darrer missatge del grup de WhatsApp: alerta amb una remesa de monedes de dos euros falses. Quan no és el temps, són els doblers. El negoci del firaire mai no dona treva.

stats