Així era i no era... Fanny Tur (segons la seva amiga Paquita Guasch): “Duia una foto de Felipe González a la carpeta”

PalmaPaquita Guasch és, des de fa més de 40 anys, la millor amiga de Fanny Tur, directora actual de l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera i exconsellera de Cultura, Participació i Esports del Govern balear (2017-2019). Són com el sol i la lluna, el blanc i el negre. Però tot i les diferències ideològiques i polítiques, s’han mantingut unides tota la vida. Fanny, de fet, és la padrina jove de la filla de Paquita. Juntament amb Álvaro García (que surt a la fotografia), que és la tercera part d’aquest grupet, varen créixer i compartir alegries i penes. Encara ara.

Guasch va néixer a Caracas (Veneçuela); son pare era de Sant Carles de Peralta (Eivissa) i sa mare, de Màlaga. L’any 1973 es van mudar a Eivissa i va començar el curs a l’escola de monges de Sant Vicenç de Paül, i la primera persona amb qui va parlar va ser amb Fanny: “Jo protestava perquè no entenia gens de català. La meva padrina, que era pagesa, pagesa, em renyava per això. Però a mi tot m’impactava. Un dia, durant el temps del pati, vaig començar a dir a na Fanny que Caracas era molt més guapa que Eivissa, que no m’agradava gens l’illa. I ella va pujar damunt un banc i va fer el que segurament va ser el seu primer míting”. En aquell moment, Tur tenia 12 anys; Guasch, 13. “Em deia que havia d’aprendre català, que m’havia d’integrar. Va ser la nostra primera topada. Des de petita, na Fanny ha estat molt interessada en la política”.

Malgrat aquest interès polític genuí de Fanny, en aquella edat estaven totes “amb la beneitura dels al·lots”. Els agradava anar fins a Vila a veure com partien els vaixells. Allà davant hi havia (i encara hi és) una gelateria que es deia Los valencianos. “A classe, sovint ens portàvem malament a posta perquè ens fessin fora i així anàvem a fer un gelat i a veure partir els vaixells”. Era l’època, meitat dels anys 70, en què la gent donava paper de vàter al familiar que partia cap a un altre indret.

A l’escola de monges només eren nines, però a les sis del capvespre hi anaven grups mixtos d’alumnes que estudiaven Turisme; amb al·lots i al·lotes. I això, a elles, i a totes les nines de la seva classe, els entusiasmava i les posava nerviosetes. “A vegades els vèiem arribar, els al·lots, i a alguns els trobàvem ben atractius. A un que ens agradava, que sempre duia un paraigua, li dèiem ‘el paragüitas’”. Un dia van quedar a l’escola per veure els estudiants de Turisme: “Ens vam amagar set nines dins l’armari d’una classe. La gent arribà i el professor es va posar a fer classe. Per l’escletxa, vèiem com els alumnes miraven cap a l’armari, sospitant que hi passava alguna cosa. Fins que van venir a obrir l’armari i vam començar a sortir: una… dues …tres… fins a set nines! Ens va caure una esbroncada monumental, evidentment. Érem molt gamberres”, diu Paquita.

Paquita assenyala que Fanny ha estat sempre “una al·lota molt honesta i collonuda, amb empenta”, cosa que contrastava amb el seu cossarrí petit i esprimatxat. Amb ella, assegura Paquita, es va sentir “totalment acollida”: “A na Fanny mai no li ha importat com pensa la gent. Té un do per a les relacions personals”, afirma l’amiga. Això sí: “Sempre, sempre ha estat d’esquerres”, apunta, per si algú ho dubtava. “Quan anàvem a l’institut, duia una foto de Felipe González a la carpeta, i també adhesius a favor del català. Quan va guanyar González les primeres eleccions a Espanya, na Fanny es va tornar boja!”. Diu Paquita que, des que es coneixen, els encanta discutir sobre idees; i que malgrat que es plegassin, es casassin i estudiassin aquí o allà, la seva amistat “s’ha mantingut inalterable”.u