Macià Manera, què volen aquesta gent?

Fa trenta anys, el jove picapedrer de Montuïri, militant independentista, va ser detingut, torturat, acusat sense proves de terrorisme i condemnat a sis anys de presó

El matí del 21 de juliol de 1989 començà el malson kafkià de Macià Manera, Titi per als amics, de 27 anys. Mentre feia de picapedrer en una casa de Montuïri, va rebre la visita de sis agents vestits de paisà. L’emmanillaren i el ficaren dins un cotxe. Segons el seu mestre d’obres, a diferència del que després digueren els policies el dia del judici, Manera no oposà cap mena de resistència.

El jove montuïrer va ser víctima de la Llei antiterrorista, que permetia retenir un pres durant tres dies enmig de llargs i durs interrogatoris. La norma estava en sintonia amb la llei Corcuera, que autoritzava les forces de l’ordre públic a irrompre en un domicili sense autorització judicial. Eren temps de l’Espanya socialista de Felipe González, que, esquitada pels casos de corrupció de Filesa i el terrorisme d’estat dels GAL, s’entestava a donar una imatge de modernitat al món amb la preparació el 1992 dels Jocs Olímpics de Barcelona i de l’Expo de Sevilla.

Així narrava el 1997 Manera la seva detenció en una entrevista al Diari de Balears : “Quan anàvem de Montuïri a Palma, [els policies] es varen aturar a Son Gual i varen entrar en un camí. Varen començar a pegar-me hòsties. Em posaren un esparadrap a la boca i m’anaven tapant el nas. Un es va passar un poc i em va ficar un dit dins un ull i se’m va posar molt vermell. Es varen espantar, però varen continuar. Un em va posar una pistola dins la boca i va fer com si disparàs. Pensava que seria el final. Després em varen dur a Palma, primer al metge, però tot el que tenia no va constar. Quan anàvem amb helicòpter cap a Barcelona em varen amenaçar de llançar-me. A Barcelona els interrogatoris no varen ser tan durs, em pegaven amb la guia de telèfon al cap i coses així. Vaig dur sort, perquè a segons qui li posen elèctrodes, li fan la banyera... Normalment desconnectes, però ets conscient que davant l’enemic t’has de mantenir ferm. Jo vaig arribar a fer figa i vaig dir on hi havia un seguit d’explosius, però d’aquí no vaig passar. Hi podia implicar molta gent”.

Una bona amiga de Macià Manera va ser Magdalena Aguiló, qui, el 2017, poc després de la seva mort a causa d’una malaltia respiratòria, coordinà el llibre Macià Manera 1962-2017. Seguirem somniant (Editorial Lleonard Muntaner). Aguiló recorda que l’entorn familiar del jove montuïrer vivia aliè al món de la cultura: “Ell, però, de ben jove ja demostrà unes inquietuds intel·lectuals que el menaren a la cacera de llibres o de qualsevol revista. En arribar a l’adolescència, experimentà un sentiment de rebel·lia contra la injustícia i somnià la utopia d’un món millor”.

Manera viatjà en diverses ocasions al País Basc i també es desplaçà tres vegades a l’Amèrica Llatina com a cooperant d’una ONG. El 1985, a 23 anys, després de militar al PSM al seu poble, el montuïrer s’integrà al Moviment de Defensa de la Terra (MDT), front d’esquerra independentista. El 1989, en escindir-se el moviment, es passà al partit polític Catalunya Lliure.

Terra Lliure

El 1989 va ser quan es cometeren a Mallorca els dos únics atemptats reivindicats per Terra Lliure, organització armada independentista fundada el 1978. El 27 de febrer un artefacte explotà a la Delegació d’Hisenda de Palma. El 23 de maig, quan el montuïrer era a Nicaragua, l’objectiu fou el monument als caiguts pel franquisme a Portocristo. Era la resposta a l’atemptat contra el repetidor de TV3 d’Alfàbia perpetrat el 22 d’abril per Jaime Martorell, dirigent del grup anticatalanista Círculo Cultural Mallorquín. Aquelles dues actuacions es feren de nit, quan no hi havia ningú. No causaren ferits, tan sols danys materials.

Amb tots aquests antecedents, es produí la detenció de Manera. “Va ser brutal, totalment desproporcionada. Semblava que havien capturat el criminal més gran de la història”, diu Magdalena Aguiló. “En Titi -continua- era pacífic, no tenia res de terrorista”. De seguida es posà en marxa una recollida de signatures de protesta, entre elles les de totes les forces polítiques de l’Ajuntament de Montuïri, aleshores del Partit Popular. També, però, n’hi hagué que se’n desmarcaren. Fou el cas del president del Parlament, Jeroni Albertí, o el president del Consell de Mallorca, el montuïrer Joan Verger. Després, la veu cantant la portà el Comitè de Defensa de Macià Manera, impulsat per Bartomeu Mestre Balutxo i encapçalat per intel·lectuals com Josep M. Llompart, Antoni Serra o Jaume Santandreu. “El comitè -recorda Mestre- va néixer perquè la gent del PSM deixà abandonat en Titi. Nosaltres ens posàrem a recaptar doblers i el 31 de desembre de 1990 aconseguírem convocar a Palma una manifestació multitudinària”.

En l’entrevista al Diari de Balears, Manera reconeixia que va ser l’encarregat l’implantar Terra Lliure a Mallorca: “Érem un nombre considerable. Funcionàvem de manera autònoma i teníem més llibertat de moviments que en altres llocs, no estàvem tan directament coordinats amb la direcció. Intentàvem actuar com els corsos, amb una organització pròpia i diferent a la del Principat”. Sobre les causes que el motivaren a apuntar-se a la lluita armada, el montuïrer es mostrava així de sincer: “És cert que vivim en un estat democràtic i tothom pot expressar les seves idees, però hi ha un punt en què no pots anar més enllà. Som un país minoritari i encara que el poble només votàs un partit independentista no tindria força a Madrid per canviar la Constitució, ni per aconseguir el dret a l’autodeterminació. Per superar aquest límit, l’única opció és la lluita armada”. En tot cas, Manera matisava que la feina de Terra Lliure a Mallorca “era més política que militar”.

Sense proves

L’endemà de la detenció d’aquell ‘individu perillós’, la policia escorcollà el seu domicili familiar davant la mirada atònita de la seva mare, Catalina Roscar. Vuit hores després de regirar-ho tot de dalt a baix, només trobaren llibres i papers. De Barcelona, el montuïrer fou traslladat a Madrid, on ingressà a la presó d’Alcalá Meco. Només tenia dret a una telefonada a la setmana. Com que a casa seva no tenien telèfon, cridava a un bar de Montuïri. Els funcionaris de presó li exigiren, però, que parlàs en castellà. A ell no li sortia parlar en aquella llengua a sa mare. I sa mare amb prou feines se’n desfeia.

El judici se celebrà el 21 de gener de 1991 a l’Audiència Nacional. Una trentena de mallorquins es desplaçaren fins a Madrid per donar suport a Manera, que fou defensat pel prestigiós advocat català August Gil Matamala, pare de l’actriu Ariadna Gil. A la sala es dirimia un delicte de pertinença a banda armada. Amb tot, no s’arribaren a trobar ni la banda ni les armes necessàries per justificar aquesta acusació. Un dels policies que declararen com a testimonis assegurà que havien trobat a la finca del sospitós “dos cartutxos de Goma-2”. Aquests cartutxos, amb tot, havien estat destruïts immediatament sense fer-ne l’anàlisi que havia de confirmar que realment eren de Goma-2. Manera insistí que els havia trobat tirats a la pedrera de Montuïri i que els havia recollit per si algun dia els havia de menester per fer, per exemple, un safareig.

L’única prova contra el jove picapedrer era l’autoinculpació que ell mateix havia fet el dia de la seva detenció sense assistència jurídica i després de dures tortures i maltractaments psicològics. El montuïrer, aïllat per una mampara blindada de vidre, volgué defensar-se en català. Hagué, però, de passar-se al castellà a causa de la inoperància de la traductora, que, en no entendre el seu parlar de Mallorca, capgirava constantment el significat de les seves declaracions.

Finalment, la condemna de 18 anys que demanava la fiscalia quedà rebaixada a sis anys de presó i un dia, que passaria en centres de Madrid i de Lleida. Manera es proposà aprofitar aquell temps per formar-se. Un cop superada la prova d’accés a la universitat, es matriculà a la UNED per fer la carrera de Dret. Mentrestant, el seu esperit reivindicatiu continuava intacte. Amb altres independentistes, en dues ocasions feu vaga de fam per exigir el trasllat dels presos catalans a Catalunya.

Gràcies a la seva bona conducta, el montuïrer només complí la meitat de la condemna, tres anys. L’abril del 1992 sortí de la presó en un moment en què Terra Lliure havia iniciat la seva dissolució, que seria definitiva el 1995. Llavors Manera decidí restar al marge de la vida política activa. Només participaria en el projecte de Nova Germania, que no arribà a reeixir. “En Titi -hi insisteix Tomeu Mestre- fou un cap de turc, un pres polític. L’Estat volia escalivar els illencs independentistes. El seu cas em recorda molt les detencions de membres de CDR que veim aquests dies a Catalunya”.

M acià Manera creia en el concepte de Països Catalans com a estat federal: “Cada un des de la seva problemàtica hauria de cercar punts d’unió”. La consciència nacional se li despertà ja de ben jove. Així ho manifestà al Brisas el maig del 1992 en sortir de la presó: “A l’escola ens parlaven en castellà i jo em temia que aquella llengua no era la llengua del carrer. Va ser un sentiment difús, infantil. Més endavant, i ja en l’adolescència, vaig entendre que formava part d’un poble colonitzat”. A la mateixa revista, l’entrevistador, Llorenç Capellà, preguntava al montuïrer: “Paga la pena matar per una pàtria?” I la resposta va ser: “Si ho poguéssiu demanar als espanyols que ens varen envair, us dirien que sí”.

En una altra entrevista concedida també el maig del 1992 a Diario de Mallorca Manera afirmava: “Jo crec que el problema no rau en si hi ha lluita armada o no. Està clar que mentre el poble català no pugui exercir lliurament el dret a l’autodeterminació, sempre hi haurà gent disposada a agafar les armes”. En tot cas, ell era més partidari del concepte d’“enfrontament pacífic”, que consisteix a “no pagar contribucions”.

En una entrevista al Diari de Balears (22 de juny de 1997), el mallorquí posava en dubte la qualitat democràtica d’Espanya: “Si volem la independència hem de canviar el marc constitucional i no hem d’oblidar que és fruit d’un pacte entre el franquisme i les forces democràtiques. Uns varen cedir d’un lloc i els altres de l’altre. Els franquistes varen mantenir el seu punt bàsic, que és la unitat de l’estat espanyol. Basta veure que tothom es diu demòcrata i a la Constitució hi ha l’article vuitè que diu que l’Exèrcit garanteix la unitat de l’Estat, quan en un país democràtic hauria de ser el poble, qui el garantís”.

A Manera li agradava fer servir la història per reafirmar-se en les seves conviccions. Al diari El Triangle (8 de maig de 1992) assegurà: “No podem oblidar mai que la policia porta trenta anys i escaig actuant contra l’independentisme; són molts d’anys. El País Basc els ha servit de prova i han experimentat moltes coses amb els bascos i de molts tipus. El que han après amb els bascos ho apliquen després a Catalunya”. El montuïrer, que morí el 2017 a 54 anys, deixà escrit el seu testament vital el 1989. Ho feu en forma de poema en una carta enviada des de la presó d’Alcalà Meco: “Aplegarà el dia que cap home / No morirà a mans d’un altre home / Tota la humanitat serà lliure / Un estel roig solcarà el cel / I les Terres de tots els països / I les nostres banderes / Volaran sobiranes fins a l’infinit”.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF