Tot i que des de l’1 de gener va entrar en vigor el nou reglament de la Unió Europea que reconeix els insectes com a aliments, menjar escarabats, mosques, larves i cucs encara costa. Les reticències derivades de la falta d’hàbits i de la nostra cultura, que no considera aquests insectes com a aliments, fan que sigui difícil estendre la seva popularitat que sí que tenen en alguns països asiàtics, per exemple. Tot i això, la FAO ja fa temps que planteja que els insectes són una important font de proteïna d’alta qualitat i que la seva producció és molt més econòmica i sostenible que la de carn. És per això que aquest ens de les Nacions Unides aposta per anar-los introduint a la dieta, ja que la superpoblació del planeta fa totalment impossible continuar amb els nivells de consum de carn. Així, per als més atrevits, a Barcelona hi ha botigues on se’n troben fàcilment, com la famosa parada Petràs de la Boqueria, on en venen en bosses, torrats i de diferents varietats, tots comprats a l’estranger perquè aquí a Catalunya encara no hi ha cultiu d’insectes perquè no hi ha prou demanda. Qui sap, però, si ens en els pròxims anys canviarà la tendència i normalitzarem un plat d’escarabats.
Deliciós o repugnant? On és la frontera del gust?
Suècia inaugura el Museu del Menjar Repugnant, que posa a prova els sentits amb 80 plats sorprenents
BarcelonaQuè és un menjar repugnant i què és una delicatessen? ¿Són repugnants un plat de formigues o els testicles de toro? ¿I els cargols o el caviar? Aquests són alguns dels aliments que s’exposen al Disgusting Food Museum [Museu del Menjar Repugnant] de Malmö, a Suècia, que permet veure -i en alguns casos també olorar i tastar- 80 dels aliments més fastigosos del planeta. Aquest és el seu reclam, però el rerefons va més enllà. L’exposició pretén demostrar que la repugnància per un plat de menjar és un sentiment subjectiu i, en la major part dels casos, una qüestió cultural.
“La repugnància és una de les sis emocions humanes fonamentals, però mentre que l’emoció és universal, no ho són els menjars que trobem repugnants”, avisa el panell que dona la benvinguda a la mostra. “El que és deliciós per a algú pot fer vomitar una altra persona”, afegeix, i convida els visitants a explorar el món culinari i a posar a prova les seves concepcions de què és comestible i què no ho és.
Tot depèn dels hàbits
En una entrevista a l’ARA, el creador i comissari del museu, Samuel West, explica que “tot depèn del context en què has crescut i de què t’has acostumat a menjar”, però està convençut que l’aversió a certs aliments es pot arribar a modificar. De fet, ell defensa que s’ha de canviar: “Un dels propòsits és fer entendre a la gent que potser en algun moment haurem de menjar insectes com a font alternativa de proteïnes”.
El Museu del Menjar Repugnant no és la primera aventura d’aquest psicòleg nord-americà establert a Suècia. L’any passat va obrir a la ciutat sueca de Helsingborg el Museum of Failure [Museu dels Fracassos], una col·lecció de productes i serveis de tot el món que no van tenir èxit quan van sortir al mercat. En aquell cas, la intenció era mostrar la importància del fracàs per avançar en el procés innovador. “Vaig veure com un museu pot canviar assumpcions establertes sobre aspectes complexos”, assegura West, que explica que la idea del Museu del Menjar Repugnant li va sorgir fa un any, “molt afectat per una sèrie d’articles sobre com la producció de carn impacta en el medi ambient”.
El creador del museu ha comptat amb la col·laboració de Håkan Jönsson, professor i investigador del departament d’etnologia de la Universitat de Lund, que hi ha contribuït fent una recerca d’aliments. De la primera selecció van sortir-ne uns 300 de diferents, i els van anar depurant fins a arribar la xifra actual de 80 basant-se en diferents aspectes: gust, olor (o més aviat pudor), textura i fins i tot context, com, per exemple, el tracte que reben els animals. És el cas del foie-gras -un vídeo mostra com les oques són alimentades amb embuts- o l’ ikizukuri, una tècnica japonesa de preparació del sashimi mentre l’animal encara és viu. Això també s’estila a Corea del Sud, amb un plat anomenat san-nakji, en aquest cas amb pop, amb el risc que si els tentacles no es tallen correctament poden enganxar-se a la gola del comensal i ofegar-lo (de mitjana, hi ha sis morts a l’any).
Tauró fermentat
Però quin és el menjar més repugnant de l’exposició? Segons West, el hákarl, un plat típic d’Islàndia preparat amb tauró de Groenlàndia fermentat: “Fa pudor de mort i d’amoníac”, descriu, i recorda que el famós cuiner Anthony Bourdain va sentenciar que era el més fastigós que havia tastat mai.
![Deliciós o repugnant?](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
El comissari destaca també la repugnància del balut, un plat procedent de les Filipines que consisteix en un ou d’ànec bullit amb un fetus dins, que es menja directament de la closca. Com a curiositat: es considera que és afrodisíac i una bona cura per a la ressaca. També se li atribueixen aquestes qualitats al Mongolian Mary (un nom que fa referència al còctel Bloody Mary), un suc de tomàquet amb ulls d’ovella flotant.
Els segueixen a la llista de la repugnància el cuy, un conillet d’Índies rostit que es prepara al Perú; el casu marzu, típic formatge de Sardenya infestat de larves de mosca, i la durian, una fruita procedent de Tailàndia que se sol descriure com la fruita més pudent del món. Sense anar gaire lluny, fa poques setmanes un avió indonesi va haver de quedar-se a terra per les queixes dels passatgers per la pudor que desprenien les dues tones de durian que hi havia a la bodega.
Especialitats nacionals
El museu inclou també un espai dedicat a les especialitats gastronòmiques sueques com el surströmming, una arengada fermentada amb una olor tan pestilent que les degustacions es fan a fora el carrer. Per il·lustrar la fortor que fa aquest plat típic local, el museu inclou una anècdota: un propietari alemany va fer fora un llogater sense previ avís quan va obrir una llauna de surströmming a l’escala de l’edifici. El llogater va presentar denúncia, però el tribunal va dictaminar que el desallotjament estava justificat quan l’advocat del propietari va obrir una llauna dins la sala d’audiències del judici.
L’exposició inclou altres plats típics de diferents països, considerats patrimoni nacional, com és el cas dels haggis escocesos, un embotit fet amb cor, fetge, ronyó i pulmons d’ovella; el tavuk gögsü de Turquia, un púding fet de pollastre servit com a postres, i el menudo, l’equivalent mexicà de la tripa o els callos.
D’altra banda, el museu mostra també productes que els visitants occidentals poden considerar perfectament normals i gens repugnants, com les gominoles i el caviar, i aliments que dues persones del mateix entorn poden trobar fastigosos o deliciosos, com un entrecot de vedella.
Una bossa per a les nàusees
El museu pretén ser interactiu, tant com el visitant hi estigui disposat. I com a declaració d’intencions, l’entrada és una bossa de paper com la dels avions per si les nàusees són insuportables. Els aliments que destaquen per la seva textura fastigosa es poden tocar, com és el cas del penis de toro, consumit a la Xina pels seus suposats efectes afrodisíacs i beneficis en la salut, i els que fan més pudor es poden olorar. Per exemple, l’exposició inclou un altar de formatges pudents amb cinc varietats: l’ époisses de la Borgonya, el rocafort i el vieux-boulogne de França; el gamle oles farfar de Dinamarca, i l’ stinking bishop de Regne Unit. I els més atrevits també poden tastar-ne alguns. Cada dia hi ha una degustació d’entre set i deu productes, entre els quals els tres més repugnants:el surströmming, el tauró islandès i el durian.
Segons West, un terç dels aliments que s’exposen al museu són frescos i canvien cada dia, cosa que fa molt costós mantenir-lo. Per això, l’ha plantejat com una mostra temporal i itinerant. De moment, s’estarà fins a finals de gener a la ciutat sueca de Malmö, i després viatjarà a Alemanya, Chicago, Tòquio i Xangai.
