“A les Balears s’haurien de crear més centres de recerca i augmentar el volum d’investigadors”

Enric Tortosa és investigador del CSIC a l’Imedea

Ara que heu decidit retirar-vos de la primera línia, és moment de fer balanç. Quants anys fa que feis recerca?

Des de 1964. Han passat uns quants anys. Però tot té un final, i és bo que sigui així. S’ha de deixar pas a altres persones. En realitat, en els darrers sis anys he estat fent feina com a investigador ad honorem sense percebre cap retribució econòmica. A partir d’ara, el que em quedi per fer ho faré des de casa, però a un altre ritme i sense horaris, és clar [somriu].

Vàreu contribuir decisivament a posar en marxa l’Imedea. Després també vàreu ser director d’aquest centre, entre el 1996 i el 1999.

Estic molt satisfet d’haver contribuït a establir una estructura que ha perdurat en el temps. Ara a l’Imedea hi ha 30 investigadors del CSIC, en plantilla, que fan recerca sobre temes que afecten les nostres illes. Són investigadors que al Govern balear no els costa ni un euro, convé remarcar-ho.

L’Imedea es va crear el 1986, però fins al 1999 no va disposar de seu pròpia. Va ser difícil materialitzar aquesta seu a Esporles?

En aquella època, la societat balear no era gaire sensible respecte de la necessitat de crear un centre de recerca. El CSIC aquí no existia, i ni el Govern balear -a pesar de les bones paraules- ni la Universitat -que no acabava d’entendre el que suposava un centre mixt- no hi estaven excessivament interessats. Contràriament, amb els investigadors no va haver-hi cap problema, al contrari.

I el poble d’Esporles, com va acceptar el centre de recerca?

Tots els batles implicats -Guillem Bosch, Jaume Pou i Pere Trias- hi mostraren una actitud extremadament favorable. Aconseguir el suport social del poble va ser una cosa molt maca. Transformar l’escola vella en l’Imedea era una operació complicada i cara, però finalment ho vàrem aconseguir. Esporles ho va acceptar com una cosa positiva i estic convençut que, amb el temps, ha marcat la seva història.

Des de llavors l’Imedea s’ha consolidat?

L’institut va adquirir una dinàmica per començar a funcionar tot sol. Si miram enrere, però, és just remarcar que hi va mancar un poc de cohesió interna. Alguns particularismes van dominar sobre el col·lectiu. D’altra banda, amb el pas dels anys, la simbiosi entre la Universitat i el CSIC s’ha anat perdent.

Quin llegat troben els joves investigadors que entren a l’Imedea?

Un llegat de fe, de molta esperança i d’il·lusió, perquè s’ha treballat molt. Els joves que comencen la seva carrera científica han de ser conscients que cal treballar en col·lectivitat. Malauradament, la situació de la recerca a Espanya no és la millor, amb un context molt poc propici per als investigadors que volen dedicar la seva vida a la carrera científica. No pot ser que un investigador a 40 anys estigui encara en una situació tan precària.

Com es pot revertir aquesta situació de precarietat?

Una bona part dels investigadors pensen només en la seva pròpia carrera, especialment a publicar, sense contribuir a un esforç col·lectiu que hauria de servir per enfortir les estructures científiques. A tot el món s’està posant en qüestió el tema de l’avaluació, és a dir, basar tots els mèrits científics quasi exclusivament a través de les publicacions obtingudes i que, segons la meva opinió, han convertit la investigació en un negoci. Canviar aquesta tendència serà molt complicat, però és un tema que està en debat. La meva alarma és que a Espanya això encara ni tan sols s’està discutint, ni es posa en qüestió... Sempre anam en retard, i crec que hauríem d’evolucionar.

Entre el 1985 i el 1989 vàreu ser vicepresident del CSIC. A partir de 1990 vàreu gestionar diversos programes del pla d’I+D. Com recordau aquella etapa?

En aquella època la dimensió de la ciència a Espanya era petita, però calia començar a actuar. Va ser una sort que aparegués un grup de persones formades i amb molta capacitat de gestió en un moment singular de la història del sistema de ciència i tecnologia a Espanya. Aquest grup de persones va tenir la capacitat de visió, la força i el convenciment per fer entendre al govern espanyol d’aquella època que la ciència era fonamental per al desenvolupament del país. La primera llei de la ciència, aprovada el 1986, va ser un marc organitzatiu excel·lent. Especialment important va ser la creació d’un fons específic per a la ciència per primer cop a Espanya.

A les Balears les coses anaven més endarrerides, però el 1999 vàreu ser nomenat director general i tot d’una us vàreu posar a treballar en el primer pla d’R+D de les Balears, el d’innovació, i el Llibre blanc de societat d’informació.

Ja hi havia una llei de ciència impulsada per Antoni Roig, que va ser el primer rector de la UIB. Ell es va adonar d’aquesta necessitat, tot i que aquesta primera normativa no va quallar. Quan jo vaig entrar al Govern, no és que hi hagués gaire doblers, però almanco hi havia voluntat de posar en marxa unes bases. Era l’època del primer pacte de Progrés del Govern d’Antich i llavors vàrem aprovar els plans de recerca i innovació, amb unes bases sòlides, en sintonia amb els plans que ja existien a tot el món. Estic molt satisfet d’haver estat en aquell Govern.

En quin sentit?

Va ser una etapa de la meva vida molt positiva i en guard un gran record. Vàrem tenir temps de pensar, abans de posar en marxa coses, i crec que és important que els gestors també pensin, a part de preocupar-se dels doblers. Creàrem una infraestructura i portàrem la ciència i la innovació al Consell de Govern setmanal, i això no havia passat mai en aquesta comunitat. Aquest esforç s’ha mantingut. El problema és que ara el pressupost és major, però la infraestructura és menor. Jo crec que s’hauria de reforçar més l’estructura política del director general d’R+D+I.

Encara hi ha massa desconeixement sobre el que implica la ciència i la innovació?

Bastant, però ara hi ha una inèrcia en marxa que afortunadament ja no té volta enrere. Tots els governs han anat apujant les inversions d’R+D+I. No fer-ho seria políticament incorrecte. El principal problema que tenim a les Illes, segons el meu parer, és que la inversió en R+D de les empreses és insignificant. Per tal que les ràtios de les Balears aconseguissin situar-se a la mitjana espanyola, el Govern de torn hi hauria de destinar partides descomunals, i això no és raonable.

Quina és la vostra recepta, doncs, per millorar aquestes ràtios?

Primer, les empreses haurien de posar més doblers en R+D, cosa que francament serà difícil que passi; i en segon lloc, hauria d’haver-hi un volum major d’investigadors. Sincerament, crec que continuarem a la coa estatal en R+D durant molt de temps, perquè la nostra activitat productiva només té a veure amb el turisme. Una altra cosa és que aquestes empreses facin innovació, que ja ho estan fent, però no fan R+D. La meva recepta? Crear més centres de recerca, siguin universitaris o vinculats al CSIC.

Com va anar el vostre pas a la direccció general de l’IEO?

Quan vaig arribar a l’IEO hi havia una crisi, com quasi sempre. El llavors secretari d’Estat de Recerca, Miguel Ángel Quintanilla, m’ho va proposar. Per mi era un repte, però vaig acceptar el càrrec, que vaig ocupar entre el 2006 i el 2010. Pens que l’IEO té un problema de base, que és una manca d’estructura a Madrid. A la capital hi ha la direcció general, però tots els centres estan enfora. D’altra banda, la crisi actual de gestió de l’IEO s’ha produït, fonamentalment, perquè el Govern anterior, el del PP, va dissenyar unes mesures d’intervenció que eren una autèntica barbaritat. Aquestes mesures no afectaven només l’IEO, sinó altres organismes públics de recerca.

Pensau que el nou ministre de ciència podrà contribuir a resoldre tots aquests problemes estructurals?

Ell sempre ha treballat amb missions i en equip, i això és un avantatge. Està avesat a resoldre problemes. Té força mediàtica i disposa d’un equip de gent que ha viscut la ciència de prop al llarg de la seva vida. Jo li don crèdit, a pesar dels problemes fiscals que hagi pogut tenir.

Com veis el futur de la ciència a Espanya i a lesBalears?

El veig complicat. Pens que encara vivim de rendes de la primera etapa, de quan es va crear el primer Pla de ciència. Però han passat massa anys i l’estructura no s’ha renovat. Més que pedaços, en aquest país cal, a part de més pressupostos, que tots fem una reflexió profunda de cap on volem anar. La Universitat (entesa en sentit ampli) necessita una revisió molt gran, perquè ara mereix no té cap estratègia. L’objectiu no pot ser que la gent publiqui molt i ja està. Tots el països europeus adapten els seus objectius, aquí no s’està fent. Pel que fa a les Balears, sobretot crec que s’han de portar investigadors.

Què opinau del fet que la Fira de la Ciència deixàs d’organitzar-se?

La promoció i la difusió de la cultura científica són fonamentals aquí i a tots els llocs. La Fira de la Ciència es va acabar, però també hi havia la idea de fer un museu de la ciència i no es va fer. Ha mancat voluntat d’arribar a acords amb alguna entitat. Però l’efecte de la Fira de la Ciència ha estat molt positiu, això ho hem vist als col·legits i instituts.

Per acabar, podríeu resumir la vostra carrera en un parell de frases?

Ho intentaré. Calia fer un pas endavant per tractar de canviar el país. Em sent orgullós d’haver-ho intentat. Ho vaig fer amb molta il·lusió i rodejat de gent molt valuosa. D’altra banda, estic content d’haver estat a molts llocs i d’haver ajudat la gent, en la mesura de les meves possibilitats. Només em queda l’assignatura pendent de no haver visitat l’Antàrtida. Dec ser l’únic gestor que no hi ha estat, i això que entre el 1995 i el 1997 em vaig ocupar de la gestió científica del vaixell d’investigació oceanogràfica Hespérides. No passa res, altres ho van fer per mi [somriu].

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF