"Vivim en una cultura traumatitzada, però mirem cap a un altre costat"
El psicòleg Mario C. Salvador reivindica la importància de reconnectar amb els altres i el nostre interior per guarir-nos dels traumes que ens turmenten
BarcelonaAl llarg de la nostra vida podem experimentar la sensació d'haver quedat traumatitzats per alguna cosa. Pot ser a causa de vivències aparentment innòcues vinculades a la vida quotidiana, com ara a partir d'episodis relacionats amb l'educació rebuda durant els primers anys de vida, que són crucials. El trauma també es pot desencadenar per situacions acompanyades d'una forta càrrega dolorosa, com haver viscut una guerra de primera mà o haver patit abusos sexuals. Sigui com sigui, ningú queda al marge de patir un trauma, assegura el psicòleg clínic Mario C. Salvador, que codirigeix l'institut Alecés de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). A més, per molt que ens entestem a fer com si res, el trauma no desapareix per art de màgia i, si no l'abordem, ens pot quedar latent durant anys.
"Quan parlem de trauma, no diem qui en té i qui no, sinó quin grau de trauma tenim cadascú", remarca Salvador, que és l'autor del llibre Más allá del Yo. Encontrar nuestra esencia en la curación del trauma (l'Editorial Eleftheria n'acaba de publicar una segona edició ampliada). El psicòleg detalla que no és el mateix un trauma derivat de certes errades dels nostres progenitors durant la criança que haver patit maltractaments, ja que "el dany que això causa és molt més gran", però en tot cas el trauma està intrínsecament relacionat amb "com el cos i el sistema nerviós responen a una amenaça per a la vida". Quan hem d'afrontar una amenaça que ens sobrepassa i de la qual no podem escapar, el nostre cervell està programat per respondre amb lluita, fugida o paràlisi. "A les persones que han utilitzat aquest mecanisme d'una manera crònica, els implica una desregulació anormal de la biologia, i això està molt correlacionat amb malalties físiques i mentals", subratlla.
El trauma també es pot considerar, prossegueix Salvador, "com un crit silenciat, com un dolor integrat". Si una persona que ha viscut una experiència amenaçant després té un suport social –començant pel familiar–, mitjançant el qual se la conforta, protegeix i se li permet expressar aquell dolor, aquesta experiència és possible digerir-la, però les coses no sempre són així. "Vivim en una cultura malalta, traumatitzada, on hem creat una sèrie de pretextos per desterrar el dolor, el sofriment, per mirar cap a un altre costat, no mirar cap al passat o tirar endavant si se t'ha mort algú ahir", adverteix. Malgrat això, Salvador recorda que "el dolor forma part de la vida i de l'existència", i quan no se li presta un suport social, un temps i un permís per expressar-se, no es pot integrar com seria convenient.
Algú que, per exemple, ha patit abusos a vegades opta per no recordar. "Això té una cosa bona, que és poder tirar endavant, però el problema és que després això esdevé un mecanisme perpetu de maneig del món emocional", explica Salvador, i el cos "és com la caixa negra dels avions: té el registre de tota la nostra història". Tard o d'hora pot reaparèixer aquell trauma que consideràvem oblidat. "Quan no el curem, es projectarà sobre nosaltres", avisa. Ens hem acostumat a viure amb el pilot automàtic posat, sense posar gaire consciència en el que sentim, fem o volem, però hi pot haver un comentari o un gest que ens toqui una tecla i que acabem responent amb una reacció desproporcionada. Pot succeir encara més amb les relacions íntimes, ja que "és on es desperta més la nostra vulnerabilitat i la petjada de com ha sigut maltractada", precisa Salvador.
El psicòleg encara va més enllà i defensa que el trauma pot passar de generació en generació, com en el cas d'una guerra, després de la qual sempre s'acostumen a refer les infraestructures, però no es dona l'espai necessari per a la reparació emocional. L'herència traumàtica no és exclusiva de fets altament dolorosos. "Els pares que han fet les coses malament no és perquè són inherentment dolents, sinó que ells mateixos estan traumatitzats, esquitxen aquest trauma en els altres i així va fent una carrera cíclica", assevera. El trauma pot sorgir davant d'alguna cosa que ha fallat, com uns pares que no abracen mai les seves criatures, i pot interferir en el nostre desenvolupament, ja que el sistema nerviós i el cervell maduren en funció de la qualitat de les experiències relacionals.
Reparació amb suport social
Les relacions personals ens poden resultar perjudicials, però alhora són el camí cap a la reparació, en especial quan l'altre ens valida el nostre dolor sense menystenir-lo amb idees com que cal tirar endavant i no fer el ploramiques. "Ens curem amb relacions personals segures, empàtiques, protectores, que ens ajudin a tornar a connectar amb aquell món oblidat d'aquelles experiències de les quals abans ens hem escapat", ressalta Salvador. També hi ha traumes que no són exclusius d'una sola persona i llavors sorgeixen els rituals en comunitat per a una reparació col·lectiva, com va ser el cas de l'11-S a Nova York.
A vegades no n'hi ha prou amb buscar el suport de l'entorn social, perquè qui pateix un trauma pot tenir l'autoestima molt danyada o una gran desconfiança en els altres. En aquest cas pot entrar en joc l'abordatge terapèutic, començant per recuperar la confiança, perquè Salvador recalca que, "si no confiem, no deixem que ningú s'acosti a la nostra ferida". En el seu cas, per reparar un trauma utilitza la tècnica neurològica del brainspotting, creada per David Grand. Consisteix en fer aflorar els traumes en funció dels moviments dels ulls, que el terapeuta detecta fent que el pacient focalitzi la mirada en un punter. Llavors s'inicia un procés de mindfulness o atenció plena perquè el pacient comparteixi aquelles experiències que no havia pogut explicar mai d'una altra manera. La validesa científica del brainspotting s'ha posat en qüestió per la manca d'estudis suficients que l'avalin. Salvador reivindica que hi ha investigació en marxa i, si bé reconeix que "en fa falta més", garanteix que les persones que se sotmeten a sessions de brainspotting surten millor i repeteixen. "El fet que no hi hagi prou investigació no vol dir que la metodologia no sigui útil", sosté.
