L’auge de l’extrema dreta és un fenomen transversal que afecta col·lectius de diferents àmbits de les societats. El moviment transfeminista n’és un, i les activistes argentines Ornella Infante (exdirectora de l’Institut Nacional contra la Discriminació, la Xenofòbia i el Racisme de l’Argentina) i Belén Correa (investigadora de l’Arxiu de la Memòria Trans de l’Argentina) ho saben bé. Totes dues adverteixen que els drets guanyats les darreres dècades estan en perill i insisteixen que cap conquesta social s’ha fet sense lluita ni es manté sense defensar-la. Infante i Correa varen participar divendres a Palma en una trobada sobre memòria i drets.

Les dones han tingut un paper clau en la història de l’antimilitarisme. Quan els homes estaven obligats a anar a la guerra, mares, esposes i germanes no dubtaren a mobilitzar-se per salvar els seus éssers estimats d’una mort segura. Va ser durant l’Edat Moderna (segles XV-XVIII) que els exèrcits dels estats europeus esdevingueren permanents i cada vegada més grans. Llavors, la monarquia hispànica, seguint el que es feia a la resta del continent, tenia tres maneres de nodrir les seves tropes: amb mercenaris (professionals que lluitaven a canvi d’una paga), amb lleves forçoses (generalment de marginats, presidiaris i vagabunds) i amb les quintes.

Als homes, en general, ens importa bastant poc el feminisme. Hi ha qui s’hi mostra directament contrari, dient que les dones són unes exagerades, o que els greuges i desigualtats que manegen ja no tenen fonament a la societat igualitària i democràtica, o que tot plegat només és una pantomima per fer-se mirar o per arreplegar subvencions per la via del victimisme. Hi ha qui mira d’entendre-ho més enllà del Dia de la dona, i prova de posar sensatesa a un plegat de reivindicacions que, em sembla a mi, tenen tot el sentit, i més encara quan veiem les xifres de la violència domèstica i sexual, o les desigualtats econòmiques més que manifestes. Tanmateix, és complicat que un home se senti directament concernit per aquestes reivindicacions. Com si les dones que ens envolten fossin un país estranger que té les seves guerres i misèries i injustícies, les quals podem comprendre, però no s’espera que fem res més que simpatitzar de lluny i no mostrar-nos gaire partidaris –i col·laboradors– dels opressors. Fins i tot entre les noves generacions sembla que això té mala fama, o com si ja fos un debat superat, o que les dones no necessiten cap mena d’ajut o de suport, o bé com si el feminisme fos el que crea el problema perquè assabenta d’un plegat de diferències que haurien de ser ja invisibles. També hi ha part de les dones que se senten més a gust pensant la batalla com a guanyada, o com a innecessària o incòmodament plantejada. O que troben que el paper tradicionalment domèstic de la dona és alliberador i fantàstic, la terra promesa i perduda. Sovint, però, si haguéssim d’adreçar la solució des d’una òptica d’esquerres, tampoc queda gaire clar quina mena de polítiques es podrien empènyer.  

Douae El Mojahidi té 19 anys, ha crescut a Campos i es defineix com a musulmana, feminista i catalanista. Potser haver viscut entre cultures i identitats diferents, encara que no ho hagi triat, li ha donat una maduresa i una capacitat d’analitzar el món poc habitual a la seva edat. La seva història recorda la “tres voltes rebel” de què parlava Maria Mercè Marçal en el seu cèlebre poema.

Ja n’hem tingut prou. Prou de clean look, de metxes baby lights, de trad wives, de la tornada al misticisme i al recolliment, als beixos i al blanc Cloud Dancer. Prou de matxa lattes, de barre, de playlists Pop Pilates Princess. Prou d’aquest tuf conservador que ho impregna tot i s’escampa com un gas inodor, que ens adorm, a poc a poc. Prou d’aquesta evangelització dels bons costums, de la introspecció, de les rutines saludables, silencioses i sense ressaca.

El 8-M ha viscut a Palma dues manifestacions feministes separades, però amb reivindicacions coincidents: defensar els drets de les dones, combatre l’extrema dreta i denunciar la guerra i la precarietat social.

Actualitzat: La manifestació convocada al dematí pel Moviment Feminista de Mallorca ja ha recorregut el centre de Palma. A les 18.00 h està prevista la segona marxa convocada per la Coordinadora Transfeminista.

Hi ha moltes raons per les quals admir la meva cosina. Tot i ser quatre anys menor que jo, sent que em costaria moltíssim alliçonar-la de res. Se’m cauria la cara de vergonya d’haver d’ensenyar qualsevol cosa a aquest tros de dona. A ella, que a 26 anys té el mateix esperit de supervivència que una mare soltera, divorciada, amb quatre fills. A ella, que pareix que va néixer amb mitja vida viscuda, que l’adultesa li va arribar als 18. “És un miracle que hagi sortit tan bé”, em diu sempre, amb aquest humor negre que li va venir de sèrie amb la cama brasilera que té. I és cert. M’agradaria dir que la defensaria davant de qualsevol cosa i qualsevol persona, però la veritat és que mai m’ha donat l’oportunitat de fer-ho. Ella és llesta, ràpida, viva. La seva vida és un “serial mexicà” –diu també–, però ella corre més que les desgràcies. Potser és per això que ha estat beneïda amb un cosset molt menut, però també una mirada aguda i un seny protector, que fan que gairebé tothom la prengui pel que no és i –de seguida– se n’adoni. De fet, la meva foto preferida del món és una on sortim una devora l’altra –jo, a 10 anys, i ella, a 6–, amb un nivell de desenvolupament físic tan desproporcionat que jo, al seu costat, paresc un gegant, a punt d’esclafar un nan.

Ara resulta que m'agrada fer batch cooking. Som la persona que hauria intentat evitar ser si, fa cinc o deu anys, m'haguessin dit que acabaria fent això un diumenge: preparar una olla de dos litres de crema de verdures per ficar-la en tuppers per a tota la setmana. El pitjor –i allò que em fa encara més aquesta persona que hauria odiat ser– és que em resulta terapèutic. Durant les dues hores que dura el meu ritual, només estic concentrada en això. Tampoc és cap mèrit, ni que hagi descobert una nova manera de meditar. És que tenir en marxa tres preparacions diferents de menjar t'obliga a estar bastant concentrada. M'espanta sobremanera pensar que he trobat satisfacció en aquesta hiperproductivitat: tenir la meitat dels àpats de la setmana resolts en mig horabaixa. Quina llàstima.

Com és un dia habitual per a vós al camp?

Com és un dia habitual per a vós al camp?

El feminisme de Mallorca alça la veu per reclamar la fi del genocidi de Gaza i la llibertat del poble palestí. "Presenciam cada dia amb horror les atrocitats comeses per l’estat sionista israelià contra el poble palestí al qual s'ha condemnat a la mort, a la fam i a la destrucció", assenyalen les entitats en un comunicat. "S’ha sotmès el poble palestí al genocidi i a l’intent d’un extermini massiu amb una especial planificació dirigida a l'extermini de les dones, pel fet de ser les reproductores i cuidadores de la vida", continuen.

La polarització entre els joves espanyols va en augment. Malgrat que la generació entre els 15 i els 29 anys comparteix bona part de les preocupacions, com ara l'habitatge o la salut mental, les seves posicions ideològiques són cada cop més oposades. L'allunyament s'accentua quan es comparen els pensaments entre homes i dones: la bretxa ideològica es dispara. En concret, els homes se situen repartits entre ideologies: un 25% se situen a la dreta i un 33% al centre, mentre que a l'esquerra s'hi adhereixen un 31%. Pel que fa a les dones, un 41% es defineixen d'esquerres, davant d'un 21% que es defineixen de dretes. A l'extrema dreta se situen un 7% dels homes i un 6% de les dones. "Ens toca entendre què està passant als joves d'aquest país", ha dit la ministra de Joventut i Infància, Sira Rego.

L’any 2008, en un sopar amb una amiga, Rebecca Solnit va fer broma sobre escriure un assaig que portés per títol Els homes m’expliquen coses. L’amiga li va respondre que les dones, especialment les més joves, el necessitaven. L’endemà va començar el text, que va escriure gairebé d’una tirada i que es va convertir en un èxit mundial. El llibre va servir per convertir en viral el terme mansplaining i també per convertir-la a ella en un referent del feminisme, tot i que Solnit ja era una escriptora consagrada que havia reflexionat sobre la memòria, les lluites i l’art, entre d’altres. Ara acaba de publicar en català Elogi del camí inesperat (Angle/Lumen), on recopila diversos articles que permeten entendre el present però que funcionen alhora com un antídot contra la desesperació.

Encara no ha fet els 30, però Lola Olufemi (Londres, 1996) fa anys que és tot un referent sobre feminisme, racisme, gènere i anticapitalisme. Els seus dos llibres han arribat en català gràcies a l'editorial Raig Verd i a la traductora Josefina Caball. El primer, Feminisme interromput (2023), vol ser una advertència del perill que el feminisme es converteixi en mercaderia i reclama que és "una arma per lluitar contra la injustícia". El segon, Experiments per imaginar altrament (2025), esmicola la forma tradicional de l'assaig per tornar el significat a paraules com futur i revolució i per reivindicar "poder ser i viure diferent".

És esgotador el nivell d’exigència al qual ens sotmetem les al·lotes cada vegada que una de les amigues fa els anys. Alguna ho havia de dir. Totes ho pensam, però cap no en diu res per no passar per la mala amiga, la irresponsable, la despreocupada. I, mentrestant, ens prenem cada aniversari com una carrera de fons sense error possible. Necessitam de manera insaciable complaure la nostra amiga i, per si no fos prou, volem sorprendre-la cada any amb alguna cosa diferent. Tenc una amiga que es va presentar a ca meva a les vuit del matí amb una espelma encesa damunt un brownie; una altra que em va dur flors a classe i dues més que, cada any, em feien un àlbum de fotos. Jo mateixa he gravat i editat un bon grapat de vídeos de felicitació per a aquella amiga que tenc enfora, he organitzat festes sorpresa i he estat fins a les tantes preparant un regal que, tant sí com no, volia fer a mà.