CAPS I PUNTES

Un vaixell de pedra

Diumenge passat em van convidar a participar en la Setmana Internacional de Novel·la Negra de Barcelona, en una taula rodona en companyia de dos amics a qui fa molts anys que conec, l’arquitecta Itziar González i l’antropòleg Manel Delgado. Vam parlar del port com a escenari literari i real d’històries tèrboles, moderats pel periodista Carlos Quílez. La cita era a la Fundació Navegació Oceànica, al final del passeig Joan de Borbó. Just al costat de l’edifici segueix atracat el vaixell Open Arms. He de confessar que feia molts anys que no anava per aquells vorals. Em va cridar l’atenció la remodelada plaça de la Rosa dels Vents, on ha d’anar una subseu del museu de l’Hermitage, davant dels últims enrenous de l’antiga instal·lació portuària, ara coberts amb lones. I al fons, la silueta inconfusible de l’hotel Vela i el nou passeig de l’Escullera, que prolonga el passeig Marítim seguint la mateixa direcció de l’antiga escullera.

La taula rodona era a mig matí i feia molt bon dia, així que vaig aprofitar per treure-hi el nas. Recordava aquest indret de la meva infància, quan hi anava amb el pare i les canyes de pescar. On ara hi ha l’hotel s’aixecava el restaurant Rocamar, al costat del Club Natació Barcelona, famós perquè a determinades hores del dia quedava envoltat de centenars de gats a qui alimentava la confraria de pescadors. Recordo un cartell que ho aclaria: “Si no voleu rates, no feu mal als gats”. Després et topaves amb l’escullera, blocs granítics exposats a les aigües, on hi havia unes plataformes fetes amb fustes velles, damunt de les quals es veia gent amb galledes, les canyes plantades i el salabre a punt. Llargues i avorrides hores en una pedra gegantina, esperant que un peix tan avorrit com nosaltres posés fi a la seva vida mossegant el nostre ham.

Llavors n’hi dèiem el Rompeoles, i era una atracció popular per a molts dels meus conciutadans. Un llarg braç de terra que s’internava a la mar, amb un altre restaurant al seu extrem. El Porta Coeli era un local que va començar a la planta baixa d’un far, i al qual també es podia arribar amb les Golondrines. A l’estiu, molta gent hi anàvem a berenar uns musclos a la marinera o unes sardines a la planxa, amarats de salnitre i d’humitat mineral. Expliquen que aquest local va obrir a la postguerra i no hi arribava la llum elèctrica. Potser per això, quan van deixar que els automòbils circulessin per l’escullera, a partir del 1959, cada nit s’omplia de centenars de vehicles aparcats, amb els vidres ocults amb tovalloles. Darrere d’aquelles finestres entelades, moltes parelles que no tenien altre lloc per fer sexe s’excitaven amb la remor de les onades. El baby boom dels anys seixanta li deu un record agraït a aquest indret, quan la gent s’estimava dins d’un incòmode 600.

En la dècada dels vuitanta, la gent va deixar d’anar-hi, la societat estava canviant i hi havia més possibilitats per als buscadors d’intimitat. Amb els Jocs Olímpics, van prohibir el pas als cotxes i a finals del segle XX, primer va tancar el Rocamar i després el Porta Coeli. L’any 2000 es va construir el pont Porta d’Europa, que el va mutilar. Fins fa un parell de mesos quan l’Ajuntament, amb molt bon criteri, ha tornat a obrir aquest indret als ciutadans. El diumenge passat, la nova escullera estava plena de corredors i parelles que prenien el sol, i es meravellaven de les vistes, com si això fos un vaixell de pedra avarat enmig del mar. Aigua a banda i banda, Montjuïc amb el seu millor perfil, la ciutat a la llunyania i un fil de sorra que es perdia cap al Maresme. Aquest estiu la cosa promet, serà un racó ideal per fer-se una selfie. 

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF