MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

El passat en present i els que no hi són i haurien pogut ser-hi

Em dol que entrat el segle XXI torni el feixisme als parlaments

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

Avui acaba la sèrie que durant trenta-tres articles -si fos possible mesurar el temps amb aquesta unitat- ha repassat la “memòria de la resistència antifranquista”. Començo per agrair al diari ARA la confiança que m’ha fet, que personalitzo en la directora, Esther Vera, i en la subdirectora Catalina Serra, coordinadora de l' Ara Diumenge, que m’ha acollit. Agraïment, naturalment, als que m’han llegit, felicitat i difós a través de les xarxes socials.

La sèrie ha volgut ser representativa del que va significar la lluita contra la dictadura i per les llibertats democràtiques i nacionals. Li he posat cara i ulls tant com he pogut -per tant, vivència i sentiment-, perquè l’aportació del periodisme a la història permet allò que la història no permet al periodisme. Nosaltres, els periodistes, només som cronistes; em va quedar molt clar quan vaig debutar al gènere amb l’amic Josep Playà Maset amb La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya. No ho vam poder titular història, tot i que la història ens ha absolt i, sense ser història, som a tots els llibres d’història. Això sí, ens honorava un pròleg de Josep Benet que, des del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat, ens va becar i orientar en tota la recerca en funcions similars a les del director de tesi.

Espero, sí, que la sèrie hagi estat representativa, però sé segur que no ha estat exhaustiva. He parlat d’allò que podia explicar en primera persona, com a testimoni directe d’alguns episodis i com a periodista respecte dels que van ser protagonistes d’altres. Sempre amb els meus enregistraments, notes i amb la documentació que vaig aplegar durant un any dels arxius de la Brigada Social i del Govern Civil de Barcelona. Vaig ser el primer d’entrar-hi, i els puc assegurar que hi havia paperassa que després es va difuminar, va marxar a l’arxiu central de la policia, a Madrid, o directament va desaparèixer. Exemple i paradigma: els antecedents de Miguel Núñez, un dels dirigents comunistes més perseguits, detinguts, torturats i empresonats de tota la història feixista que ens ocupa. Per tot plegat, vaig rescatar el que vaig poder i ho vaig cedir al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la Universitat de Barcelona, a l’abast d’investigadors acadèmics... i periodístics!

Quan evoco la no exhaustivitat, em venen molts noms al cap que la representen. Persones que van lluitar tant com els que han ocupat les pàgines que m’han precedit. Alguns els vaig conèixer i cito com a model. Els germans Ainaud de Lasarte, Joan i Josep Maria, intel·lectuals de gran altura, que es prodigaven i multiplicaven en iniciatives ben diverses que van contribuir i de quina manera a mantenir viva la cultura catalana que també volien afusellar. Els diputats Cipriano García -comunista- i Josep Vidal - Pep Jai, socialista-, sindicalistes dels principis de CCOO i la Unió de Pagesos. Els germans Galí. En Jordi, recentment traspassat, que va continuar l’escola pedagògica del seu pare, Alexandre Galí, i en Raimon, intel·lectual i activista amb prou força i amplitud de mires perquè reivindiquessin la seva influència Jordi Pujol i Joan Reventós. Al seu funeral, a Santa Maria del Mar, el matemàtic Antoni Llobet Jiménez, número u de l’Escola de Guerra de la Generalitat que havia fundat Galí, es va quadrar emocionat davant el fèretre. Com Antoni Llobet, tots els lluitadors que no per ser desconeguts i fora de la notorietat són “anònims”, com injustament se’ls qualifica massa sovint: tenen nom i cognoms! Aquest capítol conté un apartat molt ampli, el més ampli, referit a les dones, que en temps dominats per homes eren clandestinitat de la clandestinitat i patien doblement en comissaries i presons en mans del masclisme institucional amb llicència per matar.

Mentre anava escrivint del passat, em recava un tornaveu horrorós conjugat en present. No soc dels que pensen que avui vivim en una dictadura encoberta i que la continuïtat del franquisme és el llegat més important del règim del 78. Però em dol que entrat el segle XXI s’aprovin lleis i reglaments que encongeixin drets, que torni el feixisme als Parlaments i que les llibertats democràtiques es restringeixin fins al límit infinit de la injustícia que suposa tenir presos polítics a qui fins i tot se’ls nega reivindicar-se com a tals.

En ple desfici de la intolerància, la destrucció de la memòria fins i tot de manera material i tangible: la retirada de les plaques que recordaven els republicans afusellats al cementiri de l’Almudena de Madrid, o els danys a la placa explicativa del que va ser la casa dels horrors de la tortura de la Via Laietana. Acabo reivindicant que la Prefectura esdevingui un espai memorial i d’homenatge a tots els que, dintre d’aquelles foscúries d’espai i de temps, van patir perquè avui poguéssim opinar públicament, manifestar-nos, fer vaga, reunir-nos, militar políticament i sindicalment. I votar.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF