José Carlos Llop: “L’objectiu principal de l’escriptor és seduir-se a si mateix, i així ha de ser”

Entrevista a l'escriptor d''Oriente' 

Se’l nota satisfet, amb Oriente, i hi pot estar. José Carlos Llop (Palma, 1956) viu l’escriptura com una celebració. Oriente (Alfaguara) surt després de tres llibres d’autoficció - En la ciudad sumergida, Solsticio i Reyes de Alejandría - i gairebé quatre anys de treball la que defineix no com a novel·la d’amor, sinó sobre l’amor i, encara més, sobre el llenguatge de l’amor. Tanmateix, l’escriptura és seducció, un acte d’amor i, com diu Llop, “no hi ha amor sense llenguatge”.

Per què Oriente? Hi ha un posicionament clàssic que ens remet a allò exòtic, desconegut?

Des de la cultura occidental, a la història a la qual em remet, l’Orient sempre va representar el misteri, allò innaccessible, la manca de límits. I sí , la novel·la està molt imbricada amb el classicisme. Té un leitmotiv: no hi ha amor sense llenguatge. És essencial per a l’amor, alhora que l’amor modifica el llenguatge. Així, torn als clàssics i faig un paral·lelisme. Els clàssics utilitzen el llenguatge al mateix temps que l’inauguren. Aquesta entrada en una terra ignota té un sentit festiu i de despertar d’una curiositat molt potent, unes característiques molt semblants o idèntiques a les que es produeixen al començament d’una història d’amor. L’amor són dues terres ignotes que s’exploren, amb una curiositat infinita una per l’altra i que inauguren un llenguatge distint de l’emprat fins a aquell moment.

De fet, Oriente és una novel·la sobre el llenguatge.

Salvant totes les distàncies, és com les novel·les de Flaubert, en les quals una cosa és l’anècdota i l’altra és el llenguatge. La història no és anecdòtica, perquè crea estereotips i mites, però la investigació i l’ús del llenguatge són infinitament més importants. El llenguatge a Oriente és un espai de sensualitat, alimentat pel meu caràcter poètic. Tots són línies corbes, ones, baixades, pujades, com les dunes del desert, com l’amor. Tot està pensat.

Ha de ser així per afrontar una novel·la?

En una novel·la, si no ho tens tot pensat, no t’hi posis. Així com el poema cristal·litza en la ment i després l’escrius, i aquí entra l’ofici, la novel·la és sostenir tot un edifici, dels fonaments a la teulada, passant pels llanterners, l’electricitat, els estucadors... I tot això ho dus sobre el cap i esquena tots els anys que estàs amb la novel·la, sense comptar els anys de vida anterior, que fan que, arribat a un punt, la puguis escriure.

L’orient és seducció. Escriure també és seduir?

En l’escriptura, el personatge que s’ha de seduir principalment és el mateix escriptor. Si no, el llibre no surt. Després ve un altre procés, la lectura, que ha de seduir, però aquí l’escriptor ja no hi és. L’objectiu principal de l’escriptor és seduir-se a si mateix, i així ha de ser.

Sou un estilista. Reivindicau l’ofici?

Jo diria que reivindic l’art. L’ofici és important, però també ho és, i ho és més, la intuïció poètica com a mètode de coneixement. Si només hi ha ofici, el que es fa és manierisme. I l’escriptor s’avorreix. La literatura és una altra cosa: hi ha d’haver ofici, però és un art.

Deis que la qualitat no és una qüestió relativa.

En tot art, hi ha obres bones i dolentes. Relativisme zero. La part subjectiva és el gust, l’interès que pugui tenir per a tu, però la qualitat, no. Ara bé, vivim en una època en la qual mana l’interès perquè tot sigui o sembli relatiu. Per una banda, la visió que tothom és o pot ser artista i, per una altra, la voluntat de rebaixar els que ho són perquè això sigui vera. Està passant als museus i a la literatura. És fruit d’aquesta època força desnortada, amb el vaixell a la deriva.

Tornem a Oriente. El protagonista, Manuel, és cap del departament de biografies d’una universitat, i es troba amb la seva. La història sempre es repeteix?

Ell ha nascut dins una família dislocada, on tant son pare com sa mare tenen històries paral·leles. En Manuel du una vida ortodoxa per fugir d’aquella realitat, però li queda la rèmora de voler-la entendre. És a partir de les vides d’escriptors i artistes que vol entendre la vida de ca seva i està en aquest procés quan l’atzar li presenta una repetició de la jugada amb ell. Tot es cíclic, però sobretot es repeteix allò de què vols fugir.

En Manuel està en la seixantena, vós també. L’amor s’ha de mirar de lluny? Es pot escriure sobre l’amor estant enamorat?

No pots fer narrativa de l’amor si estàs enamorat. Altra cosa és la poesia. En tot cas, el protagonista i jo tenim molt poc a veure, tant en plantejaments de vida com en posicionaments intel·lectuals. És un personatge inventat per mi. Això sí, la seixantena o la setantena és un bon moment per teoritzar sobre l’amor, tenim més coneixements de les coses, per empirisme, per deducció, per lectures o per vitalitat, i el cap ordena millor tot el coneixement. En la juventut comanda la natura, com en l’amor. Per això el protagonista és una persona rara, perquè sobreposa la racionalitat i el pensament filosòfic a l’instint. És clar que si no ho hagués fet així, no hi hauria hagut novel·la.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF