Publicitat
Publicitat

TOTA UNA VIDA

Amb el 2013 n'hem tingut prou

Per al Mallorca enguany ja s'ha acabat, i això és motiu d'alegria, molt més que la victòria davant el Girona. Si alguna cosa es podia fer malament en aquests darrers dotze mesos, s'ha fet pitjor. Quan arriba Nadal tenim la tendència natural a fer un exercici de nostàlgia i repassar els fets de l'any. La nostàlgia, ja ho sabem, du a la melancolia. En el cas dels mallorquinistes, a la plorera inevitable.

Començàrem el 2013 amb un entrenador que ens repetia " hay que apretar " mentre l'equip era incapaç de guanyar i es dirigia a un descens segur. Un descens que ens deien que s'evitaria perquè els altres equips eren molt dolents. Ara som a Segona, i tenim un entrenador que ens repeteix que " vamos a más " mentre l'equip és incapaç d'arribar a posicions d'ascens. Però ens diuen que ho aconseguirem perquè els altres equips són molt dolents. Us sona la cançoneta, no?

Entremig dels dos entrenadors en va venir un altre que ja el coneixíem d'abans, aquell del "pero qué coño queremos aquí ". Ens perdonà la vida un altre pic, amb la diferència que aquesta vegada no vàrem tenir res a agrair-li. L'equip va baixar, ell cobrà i nosaltres quedàrem amb cara de beneits. Som un club agraït, d'això no n'hi ha dubte. A l'estiu vàrem voler convidar a ca nostra el club que ens havia tret d'Europa. Com que no va poder ser, li venguérem els millors jugadors. De res.

Hi ha hagut cops que més ha valgut riure que no plorar perquè semblava que es fotien de nosaltres. Com quan ja érem a Segona i ens recordaren que ens llevaven tres punts més per haver alineat un jugador sense permís. Un jugador cridat a ser l'estrella, per cert, i que després de no fer res aquí ara triomf amb l'equip aquell que volíem convidar. També ens hem rigut de nosaltres mateixos, és cert, com quan ens posàrem a jugar amb calçons vermells.

I és que ha donat per a tant que seria capaç d'acabar d'escriure sobre l'annus horribilis del Mallorca sense esmentar el consell d'administració, la sindicació d'accions, els rituals maies, el parc infantil sense llicència o que Geromel a l'agost era "el millor reforç" perquè finalment no partia i ara, per Nadal, partirà. El meu desig per al 2014 és no haver de parlar-ne, de tot això. Amb el 2013 n'hem tingut prou, de veres. Ja ho sé, només és un desig.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF