A l’afició del Mallorca just li quedava l’esperança que mirant al terreny de joc, allà on el protagonisme el tenen els vertaders professionals d’això del futbol, es pogués oblidar per un moment de l’esperpent que es representa a la direcció del club. Però no, al camp no pinta millor que a la llotja. De fet, això sembla una calça que es desfà.
També és veritat que es podria pensar a no exigir massa a uns jugadors que a la prèvia del partit s’assabentaren que el seu sou està en perill perquè ningú no troba cinc milions que hi hauria d’haver a la caixa del club. Però tot i així el seu partit d’ahir no té consol ni excusa, cap ni una, perquè per alguna cosa són ells els que surten al camp.
El joc de l’equip ha deixat de poder-se explicar amb moltes paraules, així que anem a fer-ho amb nombres, igual de decebedors però més freds. El Mallorca ha jugat els tres últims partits contra tres dels darrers classificats. N’ha empatat dos, n’ha perdut l’altre, ha fet només un gol, de penal, i n’ha encaixat dos. Això, esperançador, no ho és.
Si miram més cap enrere, com per exemple d’ençà que ha començat aquest 2014, la cosa empitjora. Vuit de 24 punts de possibles (una mitjana com per descendir) i una victòria en vuit partits. A Anduva, camp del fins ahir coer, ni un xut a porta. Això tenint, en teoria, una de les davanteres més potents i havent arribat uns reforços que, també en teoria, venien a aportar creació.
Amb aquestes dades, qualsevol entrenador d’un equip amb mínimes aspiracions a l’ascens, i ens han contat que el Mallorca les tenia màximes, ja hauria estat destituït. Però ja sabem que a aquest només no el lleven perquè no es posen d’acord sobre qui ha de ser el seu substitut. O el que és pitjor, no posar-se d’acord és una excusa per continuar-se desgastant entre ells a la llotja.
Així les coses, el Mallorca ja es troba en el pitjor escenari possible. La irresponsable (algun dia es depuraran responsabilitats) guerra a la direcció del club ha acabat paralitzant l’equip al terreny de joc. Perquè la principal preocupació dels jugadors, ara mateix, sembla més poder cobrar la seva nòmina que no pujar l’equip a Primera Divisió. Una preocupació humana, per altra banda, com també ho és per a qualsevol professional. El seu partit d’ahir a Anduva, però, no ho semblà gens.
