Com era Virgilio Moreno, segons sa mare: “La seva jugueta preferida ha estat sempre una pilota de futbol”

PalmaEra un garrit rosset amb els ulls claríssims; tranquil i bo de dur. La seva jugueta preferida ha estat tota la vida una pilota de futbol. De fet, el futbol és la seva gran passió. I el Barça. En algun moment “va somiar ser futbolista”. Fins a gairebé la majoria d’edat, va jugar en diferents equips, com el Sallista, el Constància i el Murer. Quan era adolescent, fins i tot va fer d’àrbitre. Fa el nom (poc comú a les Illes) del padrí de Ciudad Real, d’on és son pare, Inocente Moreno. Parlam de qui fa més d’una dècada que és batle d’Inca amb les sigles del PSOE, Virgilio Moreno Sarrió. Ens descobreix la seva cara més desconeguda sa mare, Maria Sarrió.

Va néixer l’any 1977 i és fill de sabaters. Pel que fos, la seva passió pel futbol es va veure eclipsada, ben aviat, per la política. “Na Francina Armengol va venir a cercar el meu home per anar a llistes, però li va dir que no. No sé com vàrem acabar parlant d’en Virgilio, que en aquell moment estudiava Magisteri d’Educació Física a Mare Alberta. De llavors ençà, la política ha estat la seva vida. No l’he sentit queixar-se’n ni un dia”, apunta Maria, que s’emociona parlant del seu primogènit. El germà petit del batle d’Inca és Alberto i va arribar al món quan Virgilio tenia cinc anyets.

La mare conta que, quan Virgilio tenia vuit anys, ella va tornar a fer feina a la fàbrica de sabates. Començava la jornada a les set del matí, així que els nins havien d’anar a escola tots sols i, moltes vegades, acabar de fer el dinar: “No varen fer tard a escola ni un dia. Ho sé perquè la meva cunyada feia feina al servei de neteja de La Salle i m’ho deia. Els deixava el despertador preparat i ells s’arreglaven cada matí. També els deixava el dinar a mig fer. A vegades només l’havien d’encalentir, i d’altres hi havia més instruccions. ‘Has d’encendre el foc, esperar que el brou bulli i tirar-hi la sopa’, li deia. Avui en dia, això és quasi impensable que ho faci un nin de vuit anys. Però tots dos varen ser nins molt autònoms i responsables, valors que han vist a ca nostra”. També menciona que, mentre varen viure a casa, els dos germans varen compartir habitació: “Ho vaig voler així per facilitar la relació entre ells, aquelles tan especials de germans”.

Maria deixava el nin al servei ‘maternal’ de La Salle d’ençà que tenia dos anyets. D’aquells temps, encara conserva un amic amb qui després varen fer junts tota l’etapa acadèmica, Manolo. Destaca que, a l’escola, “mai no va tenir problemes” i que “era bon estudiant”. De fet, com que treia bones notes, a vegades li feien algun regal: un rellotge o un joc de consola, però mai tenia temps de jugar-hi. A casa, entre setmana, la rutina era clara: escola, entrenament, dutxa i a dormir prest. “A les nou ja eren al llit. Només els divendres podien quedar a sopar amb son pare i jo”, recorda Maria.

Una de les aptituds de Virgilio és que des de ben jovenet va ser una persona xerradora amb facilitat per argumentar. I a l’escola també destacaven aquesta qualitat del jovenet rosset d’ulls clars: “Hi havia una psicòloga que nomia Joana que em va dir que tenia dots de líder, que li agradava dur la situació. I era vera, perquè a ca nostra feia el mateix”, apunta Maria. A més, era molt obert i generós: “Totes les veïnes em deien que saludava tothom i que era molt respectuós”, manifesta la mare del batle d’Inca mentre se li talla la veu de l’emoció. “Sempre ha estat molt bona persona: simpàtic, educat i disposat a ajudar”. A més, per sort, diu Maria, tant ell com Alberto són molt familiars: “Cada vegada que ve a veure’m em fa una besada i, quan se’n va, una altra. Això és una sort. I ben guapo, que és!”.