La pirueta més difícil de Sánchez: desacreditar Podem sense trencar el govern

Madrid"On vols que vagin si no tenen on anar?" Així respon un càrrec socialista a la pregunta de si Irene Montero i els seus abandonaran el govern si es confirma la rectificació de la llei del només sí és sí per part del PSOE i amb el suport del PP. L'endemà del xoc, les ferides encara eren massa recents i la irritació a les files socialistes molt visible. Però d'alguna manera tothom s'ha conjurat perquè la sang no arribi al riu: el govern no es trencarà. S'ha tocat fons, en això hi estan tots d'acord, però ara toca remuntar perquè més baix ja no es pot caure.

El camí el marca Pedro Sánchez, que aquest matí ha comparegut tan despreocupat com sempre i ha fet veure que no passava res. Ha entrat a l'hemicicle xerrant amb el seu ministre d'Exteriors parlant de política internacional i, un cop ja al seu escó, s'ha dedicat a repartir llenya a tort i a dret cap a la bancada de la dreta. Primer contra el PP recordant la fotografia d'Alberto Núñez Feijóo amb el narco Marcial Dorado. Després contra Santiago Abascal, acusant-lo de covard per amagar-se rere Tamames en la moció de censura. I, finalment, contra Sergio Sayas, flamant fitxatge del PP, recordant-li que és un trànsfuga de manual.

Tot i això, la pirueta que intenta el PSOE és extremadament delicada: es pretén desacreditar Podem i aplicar-li una mena de 155 a les competències d'Igualtat, però sense trencar la coalició. Per aconseguir-ho la peça clau és Yolanda Díaz, erigida en tercer en discòrdia en la pugna entre socialistes i podemites. Díaz ha fet pinya amb Montero (per a desesperació d'alguns socialistes que li reclamen que posi ordre entre els seus), però alhora és la principal defensora de la necessitat de mantenir la coalició en l'espai lila. D'aquesta manera es consolida el que ja fa temps que a Madrid és un secret del domini públic: no hi ha un govern de coalició a dos sinó un tripartit entre PSOE, Podem i l'espai de Díaz (on cal ubicar també els comuns i les restes d'IU representades per Alberto Garzón).

És important assenyalar que en aquest tercer espai és majoritari l'ingredient perifèric de l'antic Podem, on opera una curiosa aliança galaico-catalana. El català Josep Vendrell, que ve d'ICV, és el cap de gabinet de Díaz, que en una entrevista a l'ARA va explicar que havia plorat el dia que es va aprovar el 155 i es desmarcava subtilment d'Iglesias. Ella ve del PCE i del moviment sindical, i està acostumada a negociar, negociar i negociar fins a l'extenuació. En canvi, Podem està dominat encara per professors universitaris com Pablo Iglesias que consideren que la millor manera d'assegurar la supervivència del projecte lila és la confrontació amb el PSOE. Ni un pas enrere és la seva consigna. D'alguna manera, Iglesias considera Díaz (com a Errejón) una marca blanca del PSOE, i creu que a l'hora de la veritat el votant d'esquerres optarà per l'original i no la còpia.

Què vol el PSOE? Doncs que Yolanda Díaz acabi de posar ordre en aquest espai i s'imposi a Pablo Iglesias. "Nosaltres necessitem 30 o 35 diputats a la nostra esquerra perquè si no, no sumarem", explica un diputat socialista. El PSOE, doncs, no trenca per pura supervivència. Si aquest espai es dessagna en disputes internes, adeu al govern. D'aquí que la prioritat de Sánchez sigui cuidar Yolanda Díaz i ajudar-la tant com pugui (sense que es noti, però) perquè guanyi la batalla interna. L'objectiu és que en la pròxima legislatura ja no hi hagi tripartit sinó un bipartit Sánchez-Díaz.