balearistes en la mesura que el concepte autonòmic forma part de l’'statu quo' constitucional amb què ells s’identifiquen plenament. Els gonelles solen ser sempre rabiosament espanyol(iste)s.
Convindria, tanmateix, fer una apreciació aquí entre el gonellisme “il·lustrat” –com s’han autoanomenat–, que denuncia amb recança l’allunyament de les modalitats pròpies del català illenc en favor de la norma barcelonesa enfront de les tesis negacionistes que desvinculen els parlars insulars del català o que àdhuc pretenen fer creure que la llengua d’aquí es remunta més enrere que la de Catalunya.
La polèmica estival dels anys setanta al rotatiu encengué tantes passions que, en un moment determinat, el jornal optà per no estampar més textos que els dels dos protagonistes d’una picabaralla en què també hi havien pres part, per un costat, Josep M. Llompart, i per l’altre, Lluís Ripoll o Antoni Alemany. Aquests dos darrers podien haver amagat l’autèntic Pep Gonella —Moll s’ensumava que, de fet, ho podia ser qualsevol de la A[lemany] a la Z[aforteza].
Els gonelles s’indignen bastant que sota aquest mateix paraigua s’aixopluguin des de propostes més sòlides com les d’en Pep Gonella fins a les més histriòniques, com ara les de Jaume Martorell. Aquest darrer fou el responsable de l’incendi del repetidor de TV3 a Alfàbia el 1989, però l’any 1979 ja havia estat detingut com a responsable d’haver dipositat un artefacte explosiu al Govern Civil perquè el governador nomenat era català! No distava més d’un lustre de la polèmica d’en Pep Gonella encara que hem davallat un parell d’esglaons quant a la seriositat; Martorell edità els devers tres-cents números que sortiren de 'Sa Fuya Informativa', el pasquí més representatiu del Centro Cultural Mallorquí que ell mateix presidia i que havia fundat el 1978. De l’ortografia més o menys condreta que usen els moderats passam a una normativa matussera, infecta i dificilíssima de la qual només sabem com s’escriu una paraula, 'baléà', fossilitzada de llavors ençà en S’Acadèmi de sa Llengo Baléà (1992), el I Congrés de Filologia Baléà (1993), el partit polític Unió des Pobble Baléà (1998), la 'Gramàtica (normativa) d’es Baléà' (2005) o el Grup d’Acció Baléà (2011, però darrerament Balear, segurament per influència de la Fundació Jaume III).
El neogonellisme
La Fundació Jaume III es presenta en societat el 2013 amb la intenció de reivindicar les modalitats illenques. El nom, en al·lusió al darrer monarca privatiu del Regne de Mallorca, que caigué a la batalla de Llucmajor davant les hosts catalanes de Pere III el Cerimoniós, suposa evidentment tota una declaració d’intencions. El primer president, Josep Zaforteza, no és altre que en Pep Gonella, exsenador de l’UCD i marmessor de l’obra de Llorenç Villalonga. Això facilità que Maria Antònia Lladó, la dona del diputat Xavier Pericay, “traduís” en mallorquí 'Bearn o sa sala de ses pepes' (2015) publicat per Sloper amb una sucosa subvenció de l’Institut d’Estudis Baleàrics durant la legislatura ominosa de José Ramón Bauzá. El seu web disposa del primer traductor castellà-mallorquí en línia i han publicat obres com 'En defensa des mallorquí' de Joan Font Rosselló o 'Sa norma sagrada' de Joantoni Horrach i el mateix Font. És, sens dubte, l’entitat gonellista econòmicament més solvent i la que més ressò mediàtic ha adquirit fins ara.
Però el neogonellisme de la Jaume III, actualment rebatejada com Sa Fundació, tampoc no posa en dubte la unitat de l’idioma. Escriuen un català bàsicament estàndard que reclama l’acceptació “legal” de l’article salat refregit en un balear formal, mot aquest que ara recupera la erra final i del qual s’elimina el doble accent. Anticatalanistes de soca-rel, no és anodina aquesta defensa que dèiem que fan sempre de l’Arxipèlag i aquesta voluntat per fer servir un nom impostat, el de balear, del qual s’han començat a apartar amb adhesius adreçats al petit comerç com ara l’ambigu d’“Aquí xerram mallorquí” o el més agressiu “El mallorquí, com el ferreret, en perill d’extinció”. El primer va acompanyat d’una bandera de Mallorca amb quatre barres que s’allunya dels corrents més radicals, que la reduïen a tres, perquè tampoc no podien comportar que els antics territoris de la Corona d’Aragó compartíssim les quatre ditades de sang del comte Guifré el Pilós. No cal aclarir que, moltes vegades, qui presum, fa fum i quan t’endinses en aquests establiments o bé no se t’adrecen en català o bé sí que t’hi parlen però desconeixen el missatge subliminal que s’amaga al darrere o què pretén l’associació que els subministra. Els qui pengen el del ferreret, en canvi, ja deuen saber més de quin peu coixegen.
Políticament, pràcticament totes les formacions del centredreta –i quan han estat d’esquerres les hem reassignades a l’altre flanc!– han abonat en major o menor mesura el discurs gonella anticatalanista: l’UCD, l’AP-PP, Fuerza Nueva, ASI, UPyD, Cs, Falange, Clau de Mallorca, l’esmentada UPB, PLIB, Vox, Sumam... L’entitat anticatalanista per excel·lència, Fundación Nacional Círculo Balear (1999), fundada per Jorge Campos, el 2017 es dissolgué per formar un partit polític nou, Actúa, que hagué de baratar de nom per tal com col·lidia amb la plataforma de Llamazares i Garzón per una banda i per l’altra per l’embranzida que prenia Vox arreu de l’Estat. Amb el PP esmaperdut, ballant entre els dimonis de Casado i Company, i Pericay descavalcat d’un Ciudadanos de Pérez-Ribas que cerca reinventar-se a si mateix, tot pareix indicar que Vox serà l’opció política elegida en massa per part de tot aquest secessionisme més recalcitrant per continuar colcant en la seva pròpia història interminable.
