L'eufòria de l'extrema dreta incomoda el PP
Els populars i Vox protagonitzen un dels episodis més tensos de la legislatura amb la derogació de la llei de memòria democràtica
Una vegada va acabar el darrer ple del Parlament, la presidenta de Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, va tornar a entrar a la sala. Necessitava fer un darrer gest abans de partir, i va col·locar el seu mocador vermell damunt la taula on encara es trobava la presidenta del Govern, Marga Prohens. "Veritat, justícia i reparació", va dir i va partir. Ho va fer en senyal de protesta per la derogació de la llei de memòria democràtica, fulminada a iniciativa de l'extrema dreta, amb el suport del PP. Vox ho va celebrar com a una nova victòria, mentre que els populars es varen limitar a passar aquell tràngol com varen poder. Cap aplaudiment, cap felicitació i somriures de circumstàncies. "Som l'únic partit normal", es va sentir dir al portaveu del PP, Sebastià Sagreras, una vegada va acabar el ple. Ja se sap: excusatio non petita, accusatio manifesta. En altres paraules, potser t'ho has de fer mirar si tens la necessitat de justificar la teva conducta.
Les representants d’aquesta entitat duen mocadors en record de Nora Cortiñas, una de les mares de la plaça de Maig de l’Argentina. I els mocadors es varen veure tant a la protesta a l'exterior de la Cambra com dins, on els representants de les entitats memorialistes, membres de les Noves Generacions del PP i simpatitzants de l'extrema dreta varen presenciar un dels debats més tensos de la legislatura.
A Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida (Blackie Books), Jason Stanley explica que una característica de l'extrema dreta és el victimisme, una qualitat que els representants de Vox exhibeixen cada vegada que en tenen ocasió. Segons la portaveu del partit de Santiago Abascal, Manuela Cañadas, els partidaris de la llei de memòria es varen comportar de manera extremadament violenta, una situació que va dir que fins i tot podria haver acabat "amb un apunyalament". Cañadas s'oblida de mencionar que el diputat de Vox al Congrés Jorge Campos va fer el gest del pollice verso a la porta del Parlament: el polze cap avall, el gest amb el qual els antics romans demanaven la mort dels gladiadors derrotats. Es veu que no podia amagar la seva satisfacció. Cañadas tampoc va recordar que partidaris de l'extrema dreta varen anunciar que "ara serà un funeral" quan la derogació es va fer efectiva. Ho varen fer a la sala de passes perdudes, on els familiars dels assassinats varen reclamar respecte.
Tal vegada, la derogació de la llei de memòria ha afectat els records de l'exmilitant socialista, perquè Cañadas va militar a les files del PSIB abans de trobar el seu lloc en el món a les files de l'extrema dreta. Però cal aclarir la seva confusió: al que ella anomena 'violència' els demòcrates en diuen llibertat d'expressió. O potser esperava que li donassin les gràcies a les portes del Parlament per carregar-se una llei que condemna el franquisme, reconeix les víctimes, assegura la retirada de la simbologia de la dictadura i impulsa el reconeixement de les víctimes i la investigació? Tal vegada ho entendria amb una explicació senzilla: la llibertat d'expressió existeix sempre, sobretot, en els casos en què els altres no pensen com nosaltres.
És gràcies a la llibertat d'expressió que els membres de l'extrema dreta poden justificar la dictadura de Francisco Franco, per exemple. Ells juguen al límit, però es victimitzen si algú els assenyala pels seus actes i paraules. La intervenció del portaveu adjunt de l'extrema dreta, Sergio Rodríguez, per defensar la derogació de la llei de memòria va ser, en aquest cas, de manual. Rodríguez va enarborar la bandera dels qui varen morir per no ser d'esquerres o per no estar d'acord amb la República en una interpretació tan carregada d'emotivitat que a moments va semblar que es posaria a plorar. Els seus raonaments varen ser poc subtils, perquè el que reclamen les víctimes del franquisme és el reconeixement després que un poder establert, com va passar a les Balears des dels primers compassos de la Guerra Civil, aplicàs una estratègia per no deixar rastre de cap persona que pensàs, visqués o actuàs de manera diferent a la qual els feixistes consideraven correcta.
Rodríguez va aixecar el dit acusador i va incriminar el PSOE de ser "responsables de la violència de la Guerra Civil". Per això és necessària una llei de memòria, perquè algú ha de recordar que hi havia un govern legal i legítim, amb el qual va acabar un cop d'estat. Els responsables del cop d'estat són qui el varen executar. Ningú no els va obligar, el seu deure moral no era iniciar dècades de terror, sinó defensar els seus principis democràticament. Rodríguez va dir que se sent víctima quan es fan homenatges a Lluís Companys, el darrer president de la Generalitat abans de la dictadura. És obvi que Lluís Companys no va assassinar el seu repadrí ni el seu oncle. Segons el representant de l'extrema dreta, és l'autor de les morts qui fou el responsable de la seguretat a Catalunya. Una reductio ad absurdum de manual. Si Marga Prohens és responsable de la sanitat de les Balears, és culpable de les morts que es registren per negligències mèdiques? La comparació és ridícula, en consonància amb l'argument. "Som superiors moralment, intel·lectualment i estèticament", va proclamar Rodríguez des del faristol. L'excitació del moment li va llevar la careta. Aquesta declaració ho resumeix tot i deixa clar que, quan s'acusa l'esquerra de creure's superior, el problema és al dit que acusa.
El PP ho intenta
L'esquerra va fer el que li tocava: defensar la llei, donar suport a les entitats memorialistes i assegurar que, quan torni a governar, la memòria democràtica ocuparà el lloc que mereix a qualsevol societat civilitzada.
Per la seva part, la representant del PP que va defensar la derogació, Cristina Gil, va demostrar com de complicat és defensar el suport dels populars a l'extrema dreta en aquest cas. Gil ho va intentar, ovacionada pels seus, però la part més gran dels seus arguments varen ser una mostra de puerilitat. Va assenyalar que la tensió del ple demostrava que la llei de memòria "ens divideix". Però cal refrescar la memòria a la senyora Gil: durant els seus vuit anys de vigència, la llei no ha creat cap problema ni divisió. El que ha provocat la tensió és el fet que el PP atorgui aquest plaer a l'extrema dreta. També va assegurar que "la memòria és individual, de cadascú de nosaltres". Cremem els monuments, els museus, els llibres d'història ara que sabem, gràcies a la senyora Gil, que la memòria col·lectiva és un invent marcià. I això que va fer servir un to pedagògic, com és habitual en les seves intervencions. Potser el to no pot suplir la manca d'idees.