Les anades i vingudes de la cooperació judicial entre Espanya i Itàlia
Tots dos països van signar el primer acord entre socis de la UE en aquest àmbit
RomaAquest dilluns la jutge del Tribunal d'Apel·lacions de Sàsser, Plinia Azzena, haurà de decidir si tramita o no l'ordre europea de detenció i entrega (OEDE) emesa pel seu col·lega del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, i, per tant, si lliura a Espanya l'expresident Carles Puigdemont. No és la primera vegada que la justícia italiana s'enfronta a una euroordre, però el context polític del cas fa que la col·laboració entre les dues magistratures tingui pocs precedents. La cooperació entre els sistemes judicials d'Itàlia i Espanya és anterior a l'entrada en vigor de l'Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia europeu (ELSJ) i fins ara gairebé sempre s'havia produït en un context de delictes vinculats amb el crim organitzat o el narcotràfic. L'any 2000 els governs de Roma i Madrid van signar un acord "pioner" per crear un espai de cooperació judicial, el primer d'aquest tipus assolit entre dos països socis a la UE. Es tractava d'un protocol que "enfortia la cooperació entre els dos països en els diferents moments de l'extradició, facilitant el lliurament dels infractors", va explicar el llavors ministre de Justícia, Ángel Acebes.
L'acord va ser inaugurat només dues setmanes després amb un cas singular. L'Audiència Nacional va acceptar la sol·licitud d'extradició de Giovanni Greco, exponent de la màfia siciliana detingut a Eivissa el 1997 i condemnat "en rebel·lia" al seu país a 30 anys. No obstant això, el Tribunal Suprem va bloquejar el seu lliurament perquè el procés havia estat celebrat en absència de l'acusat –una cosa molt comuna a Itàlia–, una circumstància que vulnera les garanties jurídiques, segons el tribunal espanyol. La decisió va paralitzar l'extradició de desenes de mafiosos italians refugiats a Espanya. I Greco, que estava en llibertat vigilada a Palma, va aprofitar la confusió per escapolir-se. Dos anys més tard es va presentar davant la justícia espanyola i va ser entregat a Itàlia. Va complir 10 anys de presó i va tornar a les illes Balears.
La cooperació entre Roma i Madrid ha evolucionat des de llavors i en el cas de delictes considerats greus, com els relacionats amb terrorisme, màfia o narcotràfic, amb penes superiors a quatre anys, l'acord actual agilitza els tràmits d'extradició i permet que els criminals puguin ser lliurats directament. "Aquesta doctrina és en qualsevol cas anterior a la creació de l'espai jurídic comú europeu, que preval sobre els acords bilaterals específics entre els estats membres", puntualitza Roberto Virzo, expert en dret internacional i docent a la prestigiosa Universitat Luiss Guido Carli de Roma.
El cas de Puigdemont representa una novetat, ja que es tracta d'una euroordre i no d'una sol·licitud d'extradició i "hi ha un discurs polític al darrere". En aquest sentit, Virzo sosté que el Tribunal d'Apel·lació de Sàsser "no hauria d'executar l'euroordre", que permetria el lliurament a Espanya del líder de Junts, "perquè el 30 de juliol el Tribunal General de la Unió Europea va retirar la immunitat a Puigdemont, però va dir també que mentre hi hagi un recurs davant del Tribunal de Justícia de la UE, que ha de pronunciar-se sobre l'euroordre, aquesta no podrà ser aplicada per cap estat membre". "Per tant –explica–, si Itàlia no vol violar el dret de la UE, no pot tramitar l'euroordre".
