Difícil Disjuntiva

Escric aquestes línies uns dies abans de publicar-se, cosa que, en un escenari polític tan incert i volàtil com l’actual, pot significar que en el moment que arribin al quiosc o a les vostres pantalles ja estiguin desfasades. Si és així, les meves disculpes per avançat.

Les eleccions de diumenge passat han estat diferents per diversos motius: l’entrada de noves formacions amb possibilitats reals de ser una alternativa, el marc ineludible de les crisis (econòmica, social, política, institucional), les maneres de fer campanya, etcètera, però sobretot per ser els primers comicis en què els ciutadans se n’anaren a dormir sense saber qui seria el proper president del govern estatal.

El daltabaix del Partit Popular, que malgrat tot continua sent la llista més votada, els 90 escons que el PSOE intenta presentar com un resultat acceptable però que certifiquen la greu malaltia que pateix, la forta irrupció de Podemos i les candidatures coalitzades, insuficient per assolir la desitjada segona posició, i la significativa distància entre les previsions de les enquestes i els vots finalment obtinguts per Ciutadans ens dibuixen un escenari de difícil gestió i que suscita més dubtes que respostes.

Tres són les possibilitats que ara mateix es poden contemplar. La primera: un govern en minoria del Partit Popular, que necessita, a més de la ja anunciada abstenció de la formació d’Albert Rivera, de l’aquiescència dels socialistes. Que amb aquesta fórmula el president sigui Mariano Rajoy o un(a) altre(a) membre del PP és una qüestió relacionada fonamentalment amb l’estètica i amb la possibilitat de donar a Pedro Sánchez un clau roent on aferrar-se a l’hora de justificar la seva decisió si opta per aquesta alternativa. Una alternativa, per cert, que els grans poders fàctics estan venent com l’única possible per garantir la recuperació i el benestar, però que suposaria la transformació definitiva del PSOE en el Pasok i el consegüent ascens de Podemos com a referent de l’esquerra espanyola.

La segona possibilitat passa per intentar un govern d’esquerres liderat per Sánchez i amb el suport d’una mescla tan heterogènia de formacions que complica molt la seva viabilitat. A més, el pacte no es podria limitar a la investidura, ja que un executiu que tingui només el suport d’un centenar de diputats està condemnat al fracàs o, com a mínim, a l’immobilisme i al bloqueig. Sembla que ara per ara aquesta opció no té excessius amics, ni dins el PSOE, on ja s’han alçat rellevants veus oposant-s’hi, ni entre els podemites, que han dibuixat unes línies vermelles que, més enllà del programa, són fruit d’una ben pensada estratègia orientada a forçar la repetició dels comicis.

D’aquest tercer escenari, el de la impossibilitat de formar govern i de les consegüents eleccions anticipades, oficialment ningú no en vol sentir parlar, però obviant les declaracions políticament correctes sobre l’interès general tots estan capficats en enrevessades anàlisis costs-beneficis. Si ho llegim en clau partidista (és a dir, com ho estan fent les cúpules), tant el PP com Podemos podrien millorar els seus resultats, el primer per la probable recuperació del votant que cerca estabilitat i que diumenge va optar per Ciutadans, i el segon per la gairebé segura confluència amb Unidad Popular i la contínua però difícil de quantificar erosió del flanc esquerre del PSOE. Per tant, Albert Rivera perdria un significatiu percentatge del vot que ara té (d’aquí el seu interès que es formi un govern), mentre que Pedro Sánchez (o el seu substitut) ho tendria molt complicat per mantenir un resultat de per si dolent.

Fent uns xerecs jocs de paraules, l’únic cert de tot això és que la incertesa ha esdevingut la principal protagonista en una disjuntiva completament nova contemplada amb les ulleres de la vella política. Les demandes de canvi que molts de ciutadans dipositaren a les urnes el proppassat dia 20 poden quedar en un no-res, sobretot si les pressions mediàtiques, econòmiques i d’altra índole que està rebent el PSOE tenen efecte i, en pro de la falsa premissa de l’estabilitat, s’aposta per la continuïtat; potser maquillada, però continuïtat al cap i a la fi.

Madrid