EL BALANÇ DE L’EXPRESIDENT

Cinc anys de la confessió de Pujol: quin serà el seu llegat polític?

Els experts consideren que el declivi final malmetrà però no eclipsarà la seva obra de govern
ANNA MASCARÓ / MARIA ASMARAT / RUTH PÉREZ CASTRO

Dijous farà cinc anys que l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va sacsejar la societat catalana quan va admetre que havia ocultat a Andorra durant anys una fortuna derivada, va dir, d’una “deixa” del seu pare. La confessió va costar-li la condició de Molt Honorable i el va portar a una situació judicial incerta: els tribunals investiguen si aquesta herència s’hauria utilitzat per camuflar presumptes desviaments de comissions irregulars. Alhora, va obrir una incògnita sobre com l’escàndol afectaria el seu llegat. Pujol, sempre preocupat pel que diria d’ell la història, ha vist com en l’últim lustre ha hagut de desaparèixer pràcticament de l’escena pública i que són pocs els que han reivindicat la seva obra. L’ARA ha parlat amb diversos historiadors perquè reflexionin sobre la influència de la confessió en el seu llegat.

LES PREGUNTES

1. Com passarà a la història Jordi Pujol? Quin impacte ha tingut la seva confessió?

2. Seria possible, ara, el sorgiment d'una figura política com la de l'expresident de la Generalitat?

Anna Sallés. Historiadora

1. És una personalitat cabdal de la Transició fins al començament del segle XXI. La seva confessió d’ara fa cinc anys va fer mal fins i tot a aquells que no l’havien votat mai: va defraudar un país sencer. Ara bé, tot i que la Catalunya d’avui es va construir gràcies a moltes lluites, i no només a Jordi Pujol, ell en va ser un eix central, el nus. I aquest paper no se li podrà negar. Pel que fa a l’espai de Convergència, crec que el declivi de Pujol no és la única causa de la seva fragmentació, però sí que hi té un paper central. Què és ara la dreta independentista o catalanista? No se sap, hi ha confusió en aquest punt.

2. Això és impossible. De la mateixa manera que a Espanya tampoc hi ha una figura com la que va representar en el seu moment Felipe González. Són unes altres circumstàncies, una altra societat. No veig cap figura ara mateix capaç d’influir en la situació política com ho va fer ell.

Joan Esculies. Historiador i professor a la UOC

1. Ens falta perspectiva per valorar la seva obra de govern. En tot cas, la confessió va deixar tota una capa de la població sense un referent moral i polític. Hi ha gent que no ha fet el pas de la crítica, i tota una altra gent per als quals ha caigut una mica, o totalment, del pedestal. El 2014, l’oposició a l’independentisme va fer servir la confessió de Pujol per fer un sil·logisme: si ell és un frau i el substrat del discurs d’aquest nacionalisme català, aleshores el Procés també ho és. D’altra banda, té un impacte en la seva persona, en la pèrdua de valor de la seva paraula. Pel que fa al seu espai polític, s’afegeix a un seguit de casos oberts contra CiU per adjudicacions públiques, i reforça la idea que les seves polítiques eren per omplir-se les butxaques. Des de llavors, construir un espai a partir del pujolisme va tornar-se complicat.

2. No és extrapolable. El seu lideratge és fruit d’una etapa molt determinada, sortint de la Transició. La política ha canviat molt, tot va molt més ràpid de com anava abans. No necessàriament ara podríem tenir un Pujol amb el seu estil.

Joan B. Culla. Historiador

1. Per conèixer l’impacte, seria important que prèviament hi hagués un pronunciament de la justícia. Dit això, com més temps passi més prevaldrà la valoració de la seva tasca de govern. En el moment en què va fer la confessió, hi va haver un impacte en l’ànim de molta gent, que es va sentir dolguda. Les conseqüències polítiques són discutibles: la confessió es va produir en un moment excepcional al marge de Pujol. Hi va haver qui va creure que això neutralitzaria el Procés. És força evident que no ho va fer.

2. La història no es repeteix. El lideratge de Pujol va començar a formar-se 25 anys abans que fos president. Avui és inimaginable un lideratge que comenci a formar-se en la societat civil i no arribi a les institucions fins d’aquí 25 anys. Amb aquest perfil, va construir una densa xarxa de relacions i lleialtats per tot el territori de Catalunya.

Josep Maria Muñoz. Historiador i director de la revista 'L'Avenç'

1. La història no fa un judici de les persones, sinó que intenta explicar els fets. Penso que l’escàndol de la confessió no taparà l’obra de govern de Pujol. Tot i això, la confessió va tenir un gran impacte en la percepció de la gent respecte a la seva personalitat. Els valors que propugnava com a president han quedat tocats, sens dubte.

2. El Procés ha significat la superació del pujolisme. Amb el context actual no hi ha polítics que estiguin a l’alçada de presidents com Pujol o Maragall. Però penso que és una cosa que s’estén arreu, no només a Catalunya. En aquest sentit, veig difícil la reedició d’una figura com la seva. Ara bé, també crec que això té una part positiva i és evitar que algú torni a mantenir-se tants anys al poder. La limitació dels mandats és una decisió positiva.

Borja de Riquer. Catedràtic d'Història Contemporània de la UAB

1. No és fàcil diagnosticar l’impacte que acabarà tenint la confessió si l’assumpte acaba en condemna ferma. És cert que és una taca notable en el seu expedient que no només afectarà la seva persona, sinó també la seva opció política. De fet, ja ho ha fet: tot el que significava el pujolisme ha quedat qüestionat i l’espai postconvergent no ha sabut fer una reflexió sobre la confessió. Evidentment, també va tenir un impacte en Artur Mas, ja que es presentava clarament com el seu hereu polític malgrat que ell insistís a destacar la seva autonomia.

2. Ara veig molt complicat reeditar una figura com la seva. Tot i els punts foscos de la seva biografia, Pujol tenia una gran capacitat de lideratge. Des de la meva perspectiva, el problema de la política actual és que no hi ha fixada cap estratègia ni tampoc un lideratge clar que mani per sortir de l’atzucac. Si bé és cert que la conjuntura actual condiciona molt a l’hora d’escollir cap a quina banda anar, penso que els conductors actuals no estan del tot preparats. Si pensem en CiU o l’actual PDECat o JxCat, aquesta força política encara no ha acabat de trobar un lideratge i un camí clars.

Carme Molinero. Historiadora especialista en franquisme

1. Una cosa és l’opinió pública i una altra els llibres d’història, on apareixerà la seva evolució, les seves etapes i les seves aportacions perquè són molts anys com a president de la Generalitat i evidentment això tindrà un pes. Ara bé, en bona part Pujol era considerat un pare de la pàtria i la seva imatge com a líder polític, la seva honorabilitat i tot el que havia conreat es veurà afectat pel seu final. L’impacte de la confessió va ser realment molt notable, eren comportaments èticament reprovables que no s’ajustaven a la imatge del personatge.

2. És difícil, perquè la seva imatge s’ha construït al llarg del temps i en l’imaginari col·lectiu del personatge la seva pròpia trajectòria durant el franquisme és una qüestió fonamental. Va ser una persona que va posar en risc la seva vida personal pel seu convenciment polític. El seu paper va ser extraordinàriament important sobretot en el pas de la dictadura a la democràcia perquè va col·laborar a fer que Catalunya jugués un paper fonamental en la Transició.

Jaume Sobrequés. Historiador i polític

1. És el polític català més important del segle XX. La seva obra de govern prevaldrà més enllà d’un fet relativament anecdòtic [la confessió] orquestrat de manera controlada pels enemics de Pujol i de Catalunya. El van voler utilitzar. Però l’expresident va dur a terme una reconstrucció estructural de la política identitària de Catalunya: va crear una infraestructura més pròpia d’un Estat sobirà que no pas d’una autonomia. En qualsevol cas, tot el perill que comportava la confessió va passar de llarg en el cas d’Artur Mas, el seu hereu. Ell va ser un polític de primera magnitud que ha sabut construir-se una personalitat política pròpia.

2. El sistema polític actual està basat en l’erosió, fins i tot histèrica, de l’adversari. Això val per a qualsevol partit. Ara l’objectiu dels polítics és desprestigiar, calumniar i insultar l’adversari i, per tant, és impensable l’existència d’un lideratge com el de Pujol perquè els representants es veuen obligats a apartar-se. L’erosió dels lideratges fa que sigui impossible que es mantinguin. A Catalunya, però, la victimització és doble: la manca d’unitat interna i la crítica constant des de l’Estat. De fet, el màxim agent erosionador és sense cap mena de dubte l’Estat.

Mariona Lladonosa. Doctora en Sociologia a la Universitat de Lleida

1. És evident que la imatge de Pujol està profundament tocada i la seva figura va quedar desplaçada, fins i tot del seus propis cercles, arran de la confessió, que va tenir un impacte enorme i importantíssim a tots els nivells. Però si hi posem la distància històrica, molt probablement hi ha una certa dissolució. En termes d’anàlisi política, Pujol continuarà sent una figura recordada com a referència en la reconfiguració del país en l’etapa autonomista i no hi haurà una modificació gaire substancial en la interpretació que es faci del seu paper. Una altra cosa és en les mentalitats de les persones i la societat en general, sobretot de manera més immediata, en què la confessió va provocar un gir totalment inesperat.

2. És difícil fer una contraposició amb el moment actual i trobar una persona de la rellevància i del pes que va tenir Pujol. Ara per ara, no hi és. Pujol és una figura que creix i es desenvolupa en un context polític de canvi, de contraposició amb el franquisme, i que adopta un paper molt important en la Transició. Fa una operació de personalitzar-se i d’aconseguir identificar Catalunya amb ell mateix. Una qüestió importantíssima de Pujol és construir un projecte polític de les característiques que tenia Convergència Democràtica, un partit pensat per aconseguir l’hegemonia ideològica i el poder real. Per tot això, em costa de trobar-li un paral·lelisme a dia d’avui.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF