“Després de 55 anys a Gràcia, només demanam al Bisbat una sortida digna”

AlgaidaHi ha llocs que tenen ànima, esperit i força, però massa vegades oblidam que bona part d’aquesta ànima la posen les persones. Al massís de Randa –ja dins el municipi de Llucmajor– davall la bellesa de la roca majestàtica, hi ha el santuari de Nostra Senyora de Gràcia. Un espai que durant més de mig segle ha tingut dues cares que el defineixen: els algaidins Sebastià Amengual i Francisca Miralles, els donats de Gràcia.

El 26 de juny han de partir i deixar Gràcia. "És tota una vida”. “Hem intentat dialogar, parlar amb ells –la parròquia de Llucmajor– i veure de quina manera podem sortir amb dignitat, amb respecte, amb elegància“, diu Sebastià Amengual. “Jo ho reconec, tenc una edat, i sé que això no és ca meva. Què hi he dedicat la vida? Sí. Més del que ho hauria d'haver fet? Sí. Però jo vaig arribar aquí el gener del 1970 quan tot això estava abandonat i amb esforç i molta ajuda i implicació de molta gent ho hem aixecat i convertit amb el que és ara Gràcia, un espai d’acollida on religiositat i respecte en són bandera”.

El 26 de març una carta enviada de la parròquia de Llucmajor els convidava a partir. “Després de 55 anys fa mal que es faci d’aquesta manera. Tot i això, vàrem anar a parlar-hi per arribar a un acord, però vàrem veure que la intenció no és altra que el fet que deixem el santuari”, explica Amengual.

L’any 1970, quan Sebastià va pujar per primera vegada com a donat, Gràcia no era el recés de pau i ordre que coneixem avui. Era un espai ferit per l’abandonament. A partir de llavors, amb unes mans que no han conegut repòs, s’han aixecat metres i metres de paret seca, s’han fet llacunes d’aigua, bancs, empedrats, tasques d'electricitat… Amb una voluntat de ferro, Sebastià Amengual, el donat de Gràcia, va bastir un espai estimat pels llucmajorers, pels randins, algaidins i tot Mallorca. Allà, els donats hi han bastit la llar, la família. És per tot això i més que, ara, després de 55 anys de servei incondicional, hi ha qui vol moure les busques del rellotge de la història més aviat del que la dignitat permet.

Diàleg

La fi d’una etapa és inevitable, però la manera com es tanca defineix la humanitat de cadascú. No xerram d’un simple contracte que s’acaba; parlam de tota una vida entregada a un bé comú. Per això, la veu de Sebastià no demana impossibles, només demana respecte i elegància.

Sabem que hi ha coses que no tenen cura, però sí que poden tenir gràcia. Les institucions estan formades per persones, i és entre persones on s'ha de trobar la sortida. Una sortida que no impliqui la fredor d’un tràmit administratiu, sinó, com diu Amengual, “diàleg“. Cal seure a la taula, mirar-se als ulls i entendre que 55 anys de donat mereixen un epíleg escrit amb gratitud.

Història

El santuari de Gràcia, situat al puig de Randa, és un dels espais espirituals més emblemàtics de Mallorca. Els seus orígens es remunten a començament del segle XV, quan el frare llucmajorer Antoni Caldés i un grup de seguidors s’establiren a una petita cova coneguda com la cova de l’Aresta, cercant una vida d’austeritat i recolliment inspirada en sant Francesc d’Assís. Amb el temps, aquell refugi d’ermitans es convertí en un important centre de devoció popular i, a finals del mateix segle, s’hi construí una capella dedicada a la Mare de Déu de Gràcia, advocada contra la pesta i molt venerada pels llucmajorers.

Al llarg dels segles, Gràcia ha estat un indret de peregrinació i trobada religiosa per a fidels d’arreu de Mallorca. La seva història està marcada tant per les constants reformes i ampliacions del conjunt com per la forta implicació del poble de Llucmajor, que contribuí econòmicament al manteniment del santuari. L’actual església començà a construir-se al segle XVIII i, fins avui, el recinte ha continuat essent un símbol d’espiritualitat i identitat col·lectiva.