Casa Juan, la petita hamburgueseria pionera de la cuina ràpida a Manacor, fa 55 anys

PalmaÉs migdia i fa fred a Manacor. La pluja intermitent augmenta la sensació d’hivern. Avui, les vidrieres del número 1B del carrer de la Verònica encara són tancades perquè no entri el vent, que, així i tot, s’escola per una escletxa de la porta mig oberta.

El local, un dels més emblemàtics i pioner de la cuina ràpida manacorina, fa olor de pollastre. Ja n’hi ha set que fan voltes a la torradora i que deixen anar el suc que després servirà per evitar que quedin secs. A la planxa, el renou de la ceba perdent aigua i volum, i tornant blana. Fa 55 anys que Juan Giménez va obrir, a la cantonada del carrer Amistat, Casa Juan. Era l’any 1970, el mateix que naixia Isabel Beltrán, també manacorina i que, justament 25 anys després, agafaria l’hamburgueseria més icònica de la ciutat, l’abril de 1995.

“Veníem aquí a comprar. Érem clients habituals. Sabíem que en ‘Jordietto’ (Jordi Bassa Adrover, que havia agafat el local l’any 1990) volia deixar el negoci que llavors duia la seva sogra. Un dia, mentre esperàvem que ens fessin l’entrepà, li vaig demanar què en volien pel traspàs”, recorda Beltrán. “Vam pensar que seria una bona idea i ens el quedàrem… i fins ara”. Casa Juan “era una trinxa d’11 metres quadrats, com ara, tret que fa uns anys vàrem haver de llogar la cotxeria de devora per mor de l'obligació de Sanitat de tenir uns banys. Però el que veus és el que hi ha”, explica mentre vigila la planxa i la seva neboda Natàlia Mates obre al repartidor de pollastres. Col·locats dins una bossa prou grossa per no haver de passar pena durant els següents dies.

“Tot i que ens coneixen pels pollastres a l’ast i les hamburgueses, feim de tot: frànkfurts, entrepans, ‘pepitos’, aletes de pollastre, ‘fingers’, sandvitxos o pintxos” fa memòria Isabel. “Encara que hi ha arribat a despatxar mitja família, ara mateix som tres, na Mònica, na Natàlia i jo”. En torns de dues persones darrere el taulell, tots els dies de la setmana d'11 a 15 h i de 19 a 23 h, llevat dels dimecres, que són per descansar. “L’organització en un espai tan petit és fonamental. Ens repartim les feines. La tasca de la planxa és la més demanada, és clar, perquè has d’estar només a una cosa”.

Rapidesa

“Ens mantenim perquè és bo i barat, però, sobretot, perquè som ràpids i repartim a domicili”, diu Natàlia Mates, neboda de la propietària. L'hamburguesa clàssica val 3,75 euros, mentre que la "súper" amb formatge de cabra i ceba caramel·litzada en costa 5,50, només 25 cèntims menys que el ‘pepito’ de bacó i formatge. “Aquí tenim un altre tipus de client, varia del client de les hamburgueseries franquiciades. Molts són famílies del barri i de Manacor de tota la vida. Gent coneguda que diu que ens estima”, somriu.

Hi ha dies més forts, és clar. Els caps de setmanes ho són. Un dissabte qualsevol, Casa Juan pot arribar a treure entre 25 i 30 pollastres i unes 50 hamburgueses de mitjana diàries. Tot i això, mai no han pensat aprofitar una possible demanda nocturna més enllà de les 23 h, ni en els moments més forts de la marxa manacorina. “A mi em fan por els gats, així que millor no arriscar-nos. També per poder descansar. Estam bé així”.

Al principi i durant dècades, la fusta tapava quasi tot el local i l’enrajolat blanc diferenciava la zona de la cuina, oberta en tot moment al client, el qual també se’n pot endur les comandes per una finestra lateral sense haver d’entrar al local, on només poden esperar unes cinc o sis persones alhora. Sense luxes de cap casta, però amb un caràcter molt particular. “La gent troba a faltar el garrot que hi havia damunt la barra. Ara, a canvi, hi ha un rètol retroil·luminat que anuncia amb fotos i preus el que hi ha disponible”.

“A poc a poc ens hem hagut d’adaptar a la normativa”, diu Beltrán mentre explica quines són les noves tendències contemporànies. “Ara, l’hamburguesa estrella sempre és la que dugui més coses. Hi ha vegades que no entenc com hi poden voler tants ingredients, com poden obrir la boca per menjar-se-la… Abans la simple amb formatge o bacó era la que tenia més sortida”.

Ubicació i futur

“Sempre he pensat si seria millor traslladar-nos a un lloc més gran, però potser tot això s’acabaria, ja no ens coneixerien tant i els clients potser no vendrien si ens n'anàssim a una altra banda. Això ja és història així com està”. Com qualsevol negoci de barriada, la xarxa de comerços veïnats és fonamental. El responsable del restaurant italià que hi ha just al davant s’atura a saludar i agafar el pa que han deixat a Casa Juan abans que ell obri. “El tancament del forn Can Ribot, per exemple, ens va afectar a les vendes. Perquè una cosa duia l’altra i, si t’aturaves a comprar i tenies el temps just per preparar el dinar, passaves per aquí a cercar un pollastre per dinar”.

“No sé què pot passar en un any o dos, és una feina molt esclava. Certament, és molt entretingut, però també és ver que has d’estar sempre dreta i això provoca problemes de circulació i es nota”, sostenen les dues.

Anècdotes, al llarg de les tres dècades de la família Beltrán, n’hi ha hagut moltes. “Una vegada una dona va venir amb una bossa plena d’hamburgueses per veure si les hi podíem torrar de franc. Hem hagut de cridar a la Policia diverses vegades, també… però amb comptagotes. Fa uns anys, quan encara teníem el quètxup i la mostassa en pots de plàstic, un home no es va adonar que acabàvem de canviar el vermell i encara no li havíem tret el precinte. Va començar a pegar cops damunt la barra pensant que estava embossat. Fins que, al final, de tant d’insistir, el pot va rebentar i hi va haver quètxup vermell per tot. No t'ho pots imaginar! Semblava una matança!”.