18/01/2023

La violència contra les dones necessita altres mirades

Escric sobre les violències dels homes contra les dones, enmig de les violències persistents que ens colpegen, i ho faig estimulat per algunes veus públiques que inviten a pensar què no hem fet, què fem malament o inútilment. Escric pensant què més cal fer per reduir sistemàticament els patiments de les dones per culpa dels homes amb qui malviuen i què cal fer perquè els homes d’avui i del futur no incorporin a les seves conductes la de generar dolor a les persones que, suposadament, estimen. 

M’atreveixo a suggerir que, en la batalla per reduir dolors, en la de fer menys improbables les destruccions, en la d’humanitzar els adolescents i joves perquè esdevinguin subjectes que mai pensen a eliminar l’altre, tenim tres dèficits o cometem tres errors: simplificar la lectura de la realitat (reduint-la a l’etiqueta masclisme); confiar massa en el sistema penal i, singularment, en la utilitat de la presó i l’enduriment de les penes; parlar molt d’educació i oblidar la didàctica més elemental de com s’aprèn a ser i a estimar en llibertat. Escriuré avui només sobre els dos primers.

Cargando
No hay anuncios

Comparteixo el discurs del masclisme com a explicació cultural, filosòfica i política. Però mancat de més arguments pot convertir-se en una simple etiqueta poc útil per fer pedagogia social, definir les formes eficaces d’ajuda, aconseguir que les dones siguin dones i persones com vulguin, fer improbable que els i les joves reprodueixen les conductes de dominació i sotmetiment.

Podem posar la mateixa etiqueta a tots els drames, però segueixen sent drames diversos que només tenen en comú un home que destrueix i una dona destruïda. Després, són vides diverses en les quals les claus per trencar el sotmetiment, les possibilitats imaginades i reals de viure lluny i sense dependències, les experiències existencials i les competències per gestionar altres formes de vida representen contextos complexos i diversos que necessiten explicacions vitals complexes i diverses. 

Cargando
No hay anuncios

Les violències entre pobresa i exclusió sempre necessiten canviar primer (o alhora) les condicions de vida. Amb les nostres injustícies condemnem cada dia moltes dones a ser tan pobres que l'únic que tenen és una parella violenta i, sense ella, no tindrien res. Amb els nostres models d’èxit, algunes dones poden sentir que es dilueixen si abandonen el marit maltractador que garanteix un estil de vida. Sembla que no es puguin imaginar sense ell. Algunes violències són violència entre violències, explotacions entre explotacions.

No. No és un debat conceptual. Tan sols és la reivindicació de la complexitat explicativa per construir mirades col·lectives més àmplies i mirades professionals més acollidores que ajuden a partir de les necessitats sentides i dels relats de les persones sobre les seves vides violentades. És possible que alguna part del fracàs tingui a veure amb el fet que les persones que pateixen no trobin la connexió amb els nostres relats d’etiquetes i recerca de símptomes (per què no denuncien?, per què suporten una vida impossible sense demanar ajuda?). Ampliar l’univers explicatiu no treu importància a la xacra del masclisme, tan sols amplia la mirada que explica, comprèn, acull i ajuda. Ampliar la manera d’explicar la realitat pot fer que qualsevol sistema d’atenció (de la salut a l’atenció social) pugui ser percebut per la dona que viu en un entorn destructor com una connexió d’ajuda al seu patiment (al qual, a poc a poc, enmig d’altres ajudes, podrà posar nom, explicació, formes de deixar de patir). Apareixerà la demanda indefinida perquè identifica el recurs d’ajuda com a preocupat pel conjunt de la seva vida, en la qual el maltractament és en zona fosca.

Cargando
No hay anuncios

El segon error és propi d’un país que és un dels que més canvia el Codi Penal, convençut que arregla totes les dificultats socials i que els jutges solucionen els problemes humans que la ciutadania no sap resoldre. Però de què serveix si no tenim altres formes de construir cultures en contra de les conductes que considerem inacceptables?

Tanmateix, el principal problema no és la penalització sinó que el nostre sistema penal condemna fonamentalment a la presó. És un sistema vindicatiu, de revenja, que vol fer pagar el dany causat. No pensa mai en com reparar, compensar, ni que sigui subsidiàriament la societat, pel dany causat. Sento molta pena escoltant persones cultes i, suposadament, d’esquerres, reivindicant més pena de presó i dient que una llei no és bona perquè empresona poc. Si pensem que la pena ha de dissuadir, reparar, recuperar per a la societat, per què ni tan sols volem parar-nos a pensar quines mesures alternatives serien més útils? ¿Diferenciar situacions, persones, danys, possibilitats de reconduir vides? Si sabem que ni la pena de mort dissuadeix de delinquir, per què volem canviar tan sols amb la presó, molta presó, els maltractadors?