El viatge a l’Atlàntida

PalmaPlató va ser el primer a parlar de l’existència de l’illa perduda de l’Atlàntida en els diàlegs Timeu i Críties, i coneix l’existència de l’Atlàntida gràcies a Críties, i Críties gràcies a Soló, i Soló se n’assabenta a través de sacerdots i relats i manuscrits dels primers egipcis.

Segons Plató, és una illa desapareguda que va existir 9.000 anys abans del legislador Soló, que es localitzava geogràficament a la Mediterrània, més enllà de les columnes d’Hèrcules, a l’altra banda de l’estret de Gibraltar, tan gran com Líbia i l’Àsia juntes.

En el Timeu, Plató lloa els avantpassats dels atenesos per ser insuperables en virtut, saviesa, i justícia, i organització social, sobretot, en destaca l’excel·lència i el coratge en l’art de la guerra, que els va permetre aconseguir un gran triomf contra els atlants i així aturar la seva expansió militar cap a Europa i l’Àsia. Poc després d’aquesta gran victòria, en l’interval d’un dia i una nit, es produeix un violent terratrèmol seguit d’un diluvi persistent, que en dos dies enfonsa els vencedors sota terra, i fa desaparèixer l’Atlàntida i els atlants sota l’aigua de la mar. Plató adverteix que la superfície que ocupava l’illa ja enfonsada era innavegable a causa de les restes de fang que arribaven fins a la superfície.

En el Críties, ens confirma el que ja ens ha dit en el Timeu, que va existir una gran civilització insular que va amenaçar Atenes, que va ser derrotada pels guerrers grecs en un passat llunyà. Segons la llegenda, els atlants són descendents del déu Posidó. Els primers atlants varen ser Evenor i la seva dona Leucipe, que vivien en el centre de l’illa a dalt d’un turó enmig d’una gran planúria. Varen tenir una filla, de nom Clito. Els seus pares varen morir quan la jove tot just tenia edat de casar-se. Aleshores, Posidó la va desitjar i posseí. De la seva unió nasqueren cinc generacions de germans bessons, entre els quals va dividir l’illa. Va entregar el govern, la casa materna i les millors terres al primogènit, Atles, i el va anomenar rei dels altres. D’ell deriva el nom de l’Atlàntida i l’oceà Atlàntic.

Repartiment de l’illa

Posidó va completar el repartiment de l’illa que havia dividit prèviament en deu parts amb la resta de germans i els va encomanar que governassin la seva regió. Es deien Gadir, Anferes, Evemo, Mneseu, Auctòcton, Elasip, Mestor, Azaes i Diaprepes. Adoptaren la monarquia hereditària com a forma de govern. El rei més vell cedia el tron al seu primogènit i així, de generació en generació. Arribaren a governar altres illes i regions interiors. L’illa els proporcionava tot el que necessitaven, eren autàrquics, i les importacions eren excedents que se sumaven a la producció local. Tenien mineria, extreien metalls preuats, fusta dels boscos, cultivaven aliments abundants i de tota casta, per a ells i per als animals domèstics. La resta d’animals trobaven menjar a bastament a tots els indrets, fins i tot els elefants, que són els que més mengen.

I com era l’Atlàntida? Segons el mite, la ciutat s’organitzava al voltant de l’acròpolis i el palau reial, que ocupava el turonet on havia viscut Clito. La ciutat antiga era com una illa dins l’illa, ja que estava envoltada d’una sèrie d’anells concèntrics separats per canals d’aigua navegables, i que havien estat creats per Posidó com a fortalesa natural. Els atlants s’encarregaren d’unir els diferents anells mitjançant ponts, i com que la ciutat estava situada a una certa distància de la mar, també varen haver d’obrir un gran canal per comunicar-la-hi directament. Aquest canal era immens, feia 300 peus d’ample, 100 de profunditat i ocupava una extensió de 50 estadis.

Al llarg dels canals construïren drassanes, molls i escars. A més, cada anell de terra tenia la seva pròpia murada de pedra, revestida de metalls diferents, bronze, estany i oricalc. La murada que envoltava la ciutadella era d’oricalc, el metall més preuat, que “brillava com el foc”. Aquesta configuració era molt pràctica i permetia harmonitzar les funcions d’habitatge, comercials i de defensa.

Inicialment, al cim del turó hi havia la residència de Clito, un petit temple dedicat a Clito i Posidó, i dues fonts, una d’aigua freda i l’altra d’aigua calenta. En aquest turó els reis atlants varen construir l’acròpolis, el centre polític i religiós de l’illa, i els seus temples i palaus. Els atlants varen delimitar el lloc fundacional amb un tancat d’or i el varen convertir en un recinte sagrat, dedicat a Clito i Posidó, en honor als fundadors de la dinastia, amb les fonts originàries. Aquest recinte ocupava el centre de l’acròpolis. Al seu voltant, els descendents varen anar construint el gran temple de Posidó, el palau reial, els jardins i la resta d’edificis de la ciutat.

Segons el mite, el temple de Posidó tenia la longitud d’un estadi i feia 300 peus d’alçada. Les parets exteriors estaven recobertes de plata i les cúpules, d’or; el sostre interior era d’ivori, mesclat amb or, plata i oricalc. També eren d’oricalc, el terra, les parets i les columnes. La gran nau interior estava presidida per una estàtua de Posidó dret damunt un carro estirat per sis cavalls alats, al costat de cent Nereides, nimfes marines, colcant damunt dofins. També hi havia altres estàtues, exvots de particulars. A l’exterior, hi havia un altar a l’aire lliure, estàtues d’or dels deu primers reis i les seves famílies, i exvots de reis i particulars, i més enllà, un bosc sagrat dedicat a Posidó.

Plató no s’entreté gaire a descriure el palau reial, només ens diu que la seva grandesa va aparellada a la del temple de Posidó, que els primers reis varen fer la seva residència al costat del recinte sagrat i que els successius reis varen ampliar el palau amb noves dependències. Probablement, ho fa així perquè vol donar més protagonisme a Posidó i el seu temple. També parla de l’existència de jardins amb arbres d’altures sobrenaturals, banys i fonts públiques i privades, molts de temples dedicats a molts déus i gimnasos, a més d’un hipòdrom.

Sabem que la població es distribuïa al llarg dels diferents anells exteriors i s’agrupava en districtes, i que en cas de guerra, estava reglamentat que cada districte contribuís amb un nombre determinat d’homes armats, hoplites, arquers, foners, llancers, genets, cavalls i carros, i mariners.

El govern

Què ens diu Plató del govern de l’illa? Que els reis seguien les lleis establertes per Posidó, les quals els primers reis havien gravat a una columna d’oricalc al temple del déu. Abans d’emetre cap veredicte, els reis li feien una ofrena sacrificial, que consistia a capturar un bou, dur-lo fins a l’altar, degollar-lo, omplir un crater amb vi i abocar-hi un coàgul de la sang del bou per a cadascú, fer libacions devora la columna de les lleis i beure de les copes mentre es jurava complir-les. La llei més important prohibia atacar-se mútuament i obligava a ajudar-se en cas de ser atacats. Tenien prohibit matar algun dels seus parents si no tenien l’aprovació majoritària dels deu.

Els atlants visqueren amb prosperitat mentre seguiren les disposicions divines, actuaren amb prudència i virtut, i cultivaren l’amistat. Però quan perderen la naturalesa divina, es varen deixar dur pel caràcter humà, l’avarícia, la supèrbia i l’ànsia de poder, i Zeus els va voler castigar. Quan estam a punt de conèixer el càstig, el diàleg s’interromp de manera abrupta. L’explicació més plausible és que Plató era molt major i no va tenir temps d’acabar-lo. Tanmateix, ja coneixem el final de la història. Plató l’havia resumit al Timeu, en què sabem que el càstig diví va ser l’enfonsament de l’Atlàntida a la mar.

Tanmateix, aquest viatge al passat ens remet al present de les Illes, ens recorda que la prosperitat du a una falsa sensació d’invulnerabilitat, que l’abundància s’acaba i que l’èxit turístic expulsa els residents. Ben segur que les Illes no desapareixeran sota les aigües com l’Atlàntida, però sense enfonsar-se poden arribar igualment a col·lapsar i ser inhabitables.