Viatge filosòfic a Nàpols (V)

PalmaLa història filosòfica de Nàpols en el segle XIX conflueix amb els darrers anys de la vida del poeta filòsof Giacomo Lepardi. Entre l’octubre de 1833 i el juny de 1837, Leopardi viu a la vil·la vesuviana de Ferrigni, acompanyat pel seu amic íntim Antonio Ranieri. En aquell temps, aquesta vil·la era propietat de la família Ranieri, però actualment és de la Universitat Frederic II de Nàpols, que n’ha cedit la gestió a una fundació que ofereix als visitants la possibilitat d’aproximar-se a la figura del poeta a través d’un itinerari museístic pel seu interior. La vil·la també es coneix amb el nom de vil·la de La Genestra, en record d’un dels poemes que va compondre durant la seva estada. A més d’aquest poema, La ginesta o flor del desert, també compon La posta de la lluna, Palinòdia al marquès de Gino Capponi, el cant amorós Aspàsia i dos cants sepulcrals. D’aquests poemes, La ginesta és el més napolità, perquè està centrat en el Vesubi i la destrucció que va provocar fa 1.800 anys, amb la intenció clara de proporcionar la lliçó universal del poder destructor de la natura i la immensitat del cel que s’alcen contra l’orgull i la supèrbia humanes i que situen l’home, que alça imperis i es creu immortal, en la seva insignificança i petitesa, i mortalitat. Rere el nom d’Aspàsia, l’amistançada de Pèricles, Lepardi oculta la passió que sent per Fanny Targioni-Tozzeti, i es dirigeix amb menyspreu a les dones, afirmant que són inferiors intel·lectualment i èticament.

Un altre dels poemes que mereix un breu comentari pel seu elevat contingut filosòfic és Palinòdia, en el qual el poeta trasllada una visió desesperançada sobre la naturalesa i la història humana i posa l’accent en la mortalitat i la finitud de la vida i, a més, fa una crítica al seu segle per haver descuidat l’ànima humana, els sentiments, la poesia, les arts i les ciències, i estar consagrat a l’economia. Finalment, Leopardi mor a Nàpols i el seu amic Ranieri evita que sigui dipositat a una fossa comuna, i trasllada el seu cos clandestinament a una tomba d’una cripta de l’església San Vitali, incomplint la llei d’enterraments en temps d’epidèmia. Uns anys després, les restes del poeta es traslladaren al parc virgilià, conegut també com a parc Piedigrotta o de la tomba de Virgili, al barri de Chiaia, on s’alça un monument funerari en el seu record.

Comentari històric

La filosofia contemporània napolitana està lligada de manera inseparable a l’obra del filòsof italià Benedetto Croce. Croce escriu sobre Leopardi, un comentari històric a un dels seus poemes satírics, a Els nous creients? D’aquest poema, no l’atreuen ni la bellesa poètica ni el vigor filosòfic, ni tampoc la veritat expressada en els judicis morals i polítics, sinó la descripció de la vida napolitana d’aquell temps. En el seu comentari, Croce s’entreté a enriquir la toponímia del poema, fent memòria històrica dels llocs mencionats per Leopardi amb fama internacional, com el cafè d’Itàlia o el carrer de Toledo. També enriqueix el comentari amb anècdotes que ajuden a conèixer millor el personatge. Diu, per exemple, que Leopardi era un gran consumidor de gelats napolitans. Però el seu interès intel·lectual se centra sobretot en la figura de Vico amb un estudi sistemàtic del seu pensament, del qual es considera un hereu i continuador, i dona com a resultat la publicació de La filosofia de Giambattista Vico (1911). De fet, Croce es pot emmarcar dins l’historicisme, el mateix corrent filosòfic que inaugura Vico.

Elena Croce hereta l’interès del pare per Vico i és una de les principals promotores de la creació de la Fundació Vico, que actualment té diverses seus, una de les quals es troba dins Nàpols, a la via de San Biagio dei Librai, 35, en el conjunt monumental que agrupa les esglésies de Sant Biagio Maggiore i Sant Gennaro all’Olmo, molt a prop de la casa nadiua on va viure els seus primers anys, en el número 31, i que està indicada per una placa amb un text escrit per Croce. També té una altra seu al castell de Vichiano, també conegut com a castell de Vargas Machucca, a la localitat de Vatolla, a Salern, i una tercera, a Agròpoli.

Croce és un filòsof de la seva ciutat, un Sòcrates contemporani, que manté un vincle molt estret amb Nàpols i la seva història, a l’estudi de la qual dedica els seus primers textos. També documenta els vincles històrics existents entre Nàpols i Espanya, i deixa constància de la hispanitat de Nàpols a diversos capítols dels seus llibres, especialment a Espanya a la vida italiana durant el Renaixement (1917) i a la Història del regne de Nàpols (1924). Croce també està present als carrers de Nàpols. visqué al mateix edifici que Vico, al palau Filomarino, que actualment és la seu de l’Institut Italià d’Estudis Històrics, fundat per Croce, i de la Fundació Biblioteca Benedetto Croce, on hi ha l’arxiu i la seva biblioteca personal, i dona nom a una via molt comercial i turística.

Cortesia, franquesa i improvisació

La personalitat de Croce queda molt ben definida per la seva filla Elena a Records de família (1962), una crònica en què detalla les amistats napolitanes del pare i deixa anotat el gust napolità per la comèdia i els trets comuns de la cortesia, la franquesa i la improvisació, però el més important és l’anotació sobre la familiaritat que sent el pare pels protagonistes de la història napolitana sobre els quals havia escrit, especialment pels revolucionaris de 1799. Croce proporciona també un testimoni molt valuós i directe de la seva íntima relació amb Nàpols a la seva autobiografia intel·lectual, que titula Aportacions a la crítica de mi mateix (1918), i que va ampliar posteriorment a Anotacions autobiogràfiques (1945). D’entrada, introdueix la idea que l’autocomprensió de si mateix és inseparable de Nàpols, de la seva experiència vital i de la seva obra. Diu textualment que “l’individu és poca cosa per si mateix, fora del context general”. Des de petit, la mare li va inculcar la passió per l’art i els monuments antics, amb les visites freqüents a les esglésies napolitanes. Els primers treballs són investigacions erudites sobre el segle XVIII napolità, i tracten de curiositats històriques i fantasies que posteriorment es recolliren en la publicació Històries i llegendes napolitanes, com la llegenda de Partènope, que conta la història d’una sirena que intenta seduir l’heroi Odisseu amb el seu cant, però, com que no ho aconsegueix, mor, i és trobada a la costa per uns pescadors que l’enterren i alcen un temple en el seu honor, al voltant del qual es funda la ciutat. També recull la llegenda del peix Nicolau, un nin que es converteix en sirena mascle per la maledicció del pare i que mor tràgicament per la curiositat d’un rei que vol saber fins a quina profunditat pot arribar nedant. Una altra llegenda descrita per Croce és la del príncep de Sansevero, a qui atribueix la mort de set cardenals i la fabricació d’altres tantes cadires amb les seves pells i ossos. En un to romàntic, descriu l’episodi amorós de Lucrecia d’Alagno amb el rei Alfons V d’Aragó; s’ocupa de l’amor tràgic entre Tirinella Capece i Alvise Dandolo; escriu sobre la llegenda del cocodril del Castel Nuovo que devorava els presoners tancats a la Fossa del Miglio i que, un cop acabada la seva tasca, va ser capturat i penjat a la porta del Castell. Croce dona valor a les llegendes, tot reconeixent que “amb els contes de fades se’ns va obrir el món de la poesia, i amb les llegendes, la de la història”.