De l’article de Ferran Camps i Vallejo (Barcelona, 1945-2002) a l’Avui (8-IV-1979). L’advocat i polític Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 1890 - Burgos, 1938), va ser líder d’Unió Democràtica de Catalunya, partit democratacristià on militava també l’historiador i diputat Ferran Camps, mort prematurament aquest dissabte fa vint anys. Camps era un polític culte, documentat, combatiu, honrat. Des que feia batxillerat a l’Institut Ausiàs March es mantenia ferm i conseqüent amb les seves conviccions democràtiques i religioses.
Alguns han posat de moda l’expressió “memòria col·lectiva” en l’exercici de recordar el que ha estat el nostre passat: el que hem estat i el que ens han fet i desfet quaranta anys de dictadura. No cal que siguem rancuniosos ni venjatius, però sí cal recordar que, en l’afany de voler-nos fer desaparèixer com a poble, s’ha pretès que ignoréssim moltes coses. I jo avui en voldria recordar una. Recordar que existia a Barcelona una plaça dedicada a un demòcrata il·lustre, a un catalanista integral. Em refereixo a Manuel Carrasco i Formiguera, a qui l’ajuntament barceloní dedicà una plaça, l’actual plaça Adrià, entre Muntaner i Santaló, i al fet que, amb l’entrada a la capital de Catalunya de les tropes franquistes, van treure-hi la placa. El consistori municipal barceloní li dedicà aquesta agradable placeta poc després de ser afusellat a Burgos el 9 d’abril del 1938. L’ajuntament de Barcelona es limità a fer un acte de justícia amb un fill seu il·lustre, que entre altres coses havia estat regidor d’aquesta ciutat abans de la primera dictadura, la de Primo de Rivera, i que aquest empresonà i desterrà, perquè era demòcrata i catalanista. Però també per això fou un dels representants catalans al pacte de Sant Sebastià, que duria la segona República, i també per això fou membre del primer govern del president Francesc Macià a la Generalitat restaurada. I també per tot això fou nomenat pel president Lluís Companys delegat comercial de la Generalitat prop del govern basc en plena guerra civil. Però en el seu viatge cap a Bilbao, el vaixell en què viatjaven ell, la seva muller i els seus fills, fou capturat pels franquistes. I aquí començà un nou calvari que culminà amb la mort després de romandre durant vuit mesos condemnat a mort. Però el general Franco i els seus estrategs no el volgueren afusellar tot seguit. Volgueren esperar un moment psicològicament oportú per a ells: l’entrada de les tropes franquistes en terres catalanes. Tot un simbolisme del que anaven a fer: destruir tot el que fos catalanista i democràtic. Perquè en Carrasco no el podien enquibir en allò de la “conspiración judeomasónica” ni en el comunisme o l’anarquisme. Tant se val, era un catalanista i això era prou i massa, calia a més que servís “d’escarmiento”. [...]
