07/03/2021

De la Ventafocs a la Superlola

Quan jo era petita anava a una escola on hi havia una biblioteca immensa, plena de llibres fantàstics, i els nens i nenes triàvem els que volíem i llegíem sempre. És així com vaig entrar a l’univers d’Ulisses, de Tirant lo Blanc, de Jules Verne, de Kipling, de Dickens. Autors que m’han acompanyat sempre i que em van situar no sols en la literatura, sinó, més enllà encara, en la història i en el món.

Només recordo una autora: la Selma Lagerlöf, que em va fer volar per damunt de Suècia muntada en una oca. No hi havia autores, a la nostra biblioteca, bé, alguna només, la que va escriure Heidi, o la de les aventures de Bibi. Però molt poques. Sempre he recordat un llibre que parlava de 40 dones famoses; la majoria eren monges o amants de reis, però hi havia alguna ballarina, alguna actriu, alguna pintora. Va ser tot un descobriment: les dones també podien fer coses extraordinàries, viure vides interessants! Quina gran notícia per a una nena dels anys 50!

Cargando
No hay anuncios

Es digui el que es digui en aquest moment, els gèneres no són fruit de desitjos personals, sinó de models construïts per les diverses societats i cultures per emmotllar les criatures a uns determinats comportaments, emocions i aspiracions d’acord amb allò que està prescrit per a cadascun dels sexes. Adequar-se al gènere que t’ha tocat, actuar en conseqüència, és a vegades, no sempre, una llarguíssima lluita, perquè pot estar en contradicció amb els nostres impulsos i necessitats. Les societats han estat molt dures i cruels per fer-nos conformar al gènere que toca; no hi han estalviat mitjans, i l’ensinistrament començava molt d’hora, just en néixer; les joguines, els vestits, els contes, tot està dissenyat per dir a les criatures com han de ser i com han de viure, segons el seu sexe.

Els contes han estat enormement sexistes; quan la gent no sabia llegir eren instruments molt importants d’aprenentatge dels gèneres. Els nens eren prínceps salvadors, herois de mil aventures; les nenes, princeses o ventafocs, no es definien sinó per ser boniques i virtuoses. I per esperar ben quietetes que el príncep blau vingués a treure-les del seu encantament. Els temps estan canviant, efectivament, almenys en alguns aspectes. Sabem que cal educar els nens i les nenes d’una altra manera, que els missatges sexistes són negatius. Però, què fem amb els contes de la Ventafocs, la Caputxeta Vermella, la Blancaneu? ¿Cal eliminar-los de les biblioteques? Algunes escoles ho han fet, però hi ha una certa recança: formen part de la nostra cultura, s’han repetit durant segles, en una versió o altra. Ara bé, explicar-los i prou no és aconsellable, és insistir altra vegada en un missatge farcit de rols desiguals. Què podem fer? ¿I com han de ser els contes no sexistes?

Cargando
No hay anuncios

Un dels camins que s’ha pres és el de canviar els papers dels protagonistes. És la nena la que allibera el príncep, la que mata el dragó en lloc de sant Jordi. Curiosament, no acaba de funcionar; potser ho farà d’aquí uns anys, quan les nenes ja estiguin empoderades, quan no hagin assimilat que són febles, que no tenen dret al protagonisme. De moment, no és ben bé així: massa missatges són encara, obertament o subliminarment, de caràcter tradicional. La majoria de contes no sexistes que conec van en un doble sentit: o parlen de l’alliberament del paper domèstic, com la tortuga Clementina -150 anys després de la Nora d’Ibsen!-, o, com la Superlola, s’enfilen als arbres i es posen la capa de Superman. Ai, el model és encara l’heroi masculí, la seva valentia, la seva conquesta del món! No estic fent una crítica a la Gema Otero, mare de la Superlola i dona plena de tendresa i imaginació, sinó al fet que encara no ens hem atrevit a pensar d’una altra manera l’heroïcitat, per exemple. L’heroi matava els dolents i salvava els bons, gesta transcendent i emocionant, que mereixia glòria, belles esposes i reialmes. ¿És aquest el model que ens interessa, és el que volem posar d’exemple a les noves generacions?

La igualtat de gèneres que hem d’aconseguir abans que aquests desapareguin -i cal accelerar-ne la desaparició, perquè com a imposicions eren i són molt limitadors- implica dur a terme un profund canvi cultural, i que l’imaginari femení, les creacions de les dones, empelti la cultura androcèntrica, la fecundi, la transformi. Potser hem de mantenir alguns herois que salven Caputxetes Vermelles, però al costat d’heroiques Caputxetes que cuiden la vida cada dia sense matar ningú; que, com tantes dones en aquest moment, fan la feina que sigui per aconseguir alimentar les seves criatures i arriben, esgotades, a la nit, i encara són capaces d’explicar-los un conte perquè puguin somiar en un món millor. Que, gairebé del no res, creen cada dia la màgia de l’amor perquè puguem seguir creient que sempre hi haurà una abraçada, que la felicitat és possible.