Velles ferides i la temuda apocalipsi
Tot acabarà com sol passar sempre, s'estrenyeran les mans, es faran copets a l'esquena i es fotografiaran junts per immortalitzar el moment històric de la tornada al seny, mentre els innocents ploraran tota la vida els seus morts. Així acabarà aquesta guerra!
La identitat més profunda de la nostra espècie està edificada, en part, sobre “la cultura de la violència” i l'anihilació de tot aquell que es considera enemic i agent desestabilitzador dels canviants conceptes i indicadors del nostre benestar. L'anihilació bé pot ser física, emocional, econòmica o simbòlica, i la cultura de la violència, igual que crea les guerres, les justifica, els subministra material per avivar les flames i legitima l'eclosió, creixement i enfortiment dels agents destructors, que en el nostre cas, com a espècie, es reflecteixen en les màximes autoritats que són els sanguinaris líders caps d'estat, que premen el botó que dona inici a les guerres des dels seus confortables despatxos. Allò trist i lamentable és que aquests personatges apocalíptics existeixen gràcies al silenci i el consentiment de tots aquells que callen davant les seves crueltats.
A la llista dels crims de guerra s'hi afegeix la destrucció sense pietat de la vida a Ucraïna. La veritat és que aquesta guerra no va fer més que despertar velles ferides d'un continent traumatitzat pel record de les seves guerres, on els humans es van convertir en bèsties assedegades de sang i cendres. Vells fantasmes que semblaven oblidats i enterrats fins que Putin, el tsar dels temps moderns, va ressuscitar amb tancs, soldats i els improvisats mercenaris, soldats sense banderes l'única pàtria dels quals és donar la mort a innocents, que es van apuntar als dos bàndols, tant el de l'agressor com el de la víctima.
Les velles ferides mai desapareixen de l'imaginari col·lectiu, es van acumulant en els llibres d'història, en els contes populars i en els gens. Les velles ferides mal curades o anestesiades creen societats estressades que viuen presagiant l'arribada de l'apocalipsi quan qualsevol cosa s'escapa al seu control o al seu enteniment, ja siguin els vents huracanats, la pols sahariana o el temor a l'escassetat dels aliments en els supermercats. Les velles ferides mai desapareixen; per aquest motiu, la nostra fragilitat, en moments de crisi, es refugia en compres excessives d'aliments com si aquest fet per si sol fos garantia de sobreviure o no morir mai.
Algunes velles ferides continuen controlant, conscientment o inconscientment, la fragilitat dels nostres temps moderns, han fet de nosaltres el que Byung-Chul qualifica com “una societat governada per la histèria de la supervivència”, vivim sense morir i morim sense viure i sempre esperant l'anhelada i temuda apocalipsi.
Afortunadament, l'apocalipsi mai arriba perquè “la vida és molt compassiva; l'existència és molt misericordiosa. T'ofereix una possibilitat després d'unes altres, oportunitats després d'oportunitats”, com diu Osho.
Malika Kathir és filòloga
