El turista i l’enemic
Cada any, en començar la temporada turística, hem d’afrontar el mateix debat. El turisme com a força econòmica no ha deixat de créixer des de fa més de cinquanta anys, i alhora la capacitat d’aquesta indústria –com la de totes les indústries…– de generar quantiosos problemes en paral·lel als llocs de feina i a la riquesa que fa brollar per a un sector de la població. A Barcelona, per exemple, els turistes ennueguen certes parts de la ciutat durant mesos, i ara, després de la pandèmia, sembla que ho fan amb més desimboltura i salvatgia que mai, convertint-se en un problema per als mateixos turistes.
La paradoxa està servida: són els turistes els que es queixen més de la massificació turística; la gent local o bé viu calladament d’aquesta gallina dels ous d’or –falsificat– o bé fa tot el possible per escapar dels llocs més turístics d’on habita, o finalment fuig dels barris d’oci per als turistes com si es tractés d’una zona radioactiva. Sí, el turisme ja és dolent per al turisme.
I des del poder polític es continua venent el que només és incomoditat i massificació com si fos el paradís terrenal, l’anunci lluminós d’unes postals i d’unes avingudes 'precioses' que només existeixen en la fantasia publicitària del capitalisme mentider. Estem acostumats al maquillatge esbiaixat dels problemes comuns, però estem arribant a nivells d’indecència. Països sencers convertits en l’hamburguesa sucosa i gegant de la foto, que no té res a veure amb el que després t’hauràs de menjar… Tots sabem de llocs on els indígenes fa anys que no posen un peu –locals d’esbarjo, places, passeigs–, barris sencers que s’han deixat en mans del turisme i els quals relacionem amb la vulgaritat pixanera, el perill, el soroll i l’alcohol. I alhora són molts els queixosos dels turistes que aniran a fer el turista a d’altres bandes del món: fugiran de la pròpia ciutat, o platja massificada, per anar a parasitar una altra ciutat, la qual trobaran òbviament carregada d’una gentada atroç, etc.
Ja que ningú regula el turisme, doncs, s’ha de confiar que el turisme es reguli sol en l’època del capitalisme de review, on cada racó, restaurant, hotel, ciutat, és avaluat a internet amb estrelletes daurades, i on tenir-ne poques equival a acceptar que la mala fama t’ha anorreat.
Hi ha moltes bandes del món on la covardia política i econòmica matarà d’èxit el model turístic, com ho va fer abans amb l’industrial. Es tancaran els hotels com es van tancar les fàbriques; fet i fet, els hotels no són més que fàbriques d’oci, cadenes de muntatge d’un incert benestar. La competitivitat entre aquests llocs –ja convertits en marques– porta a pujades i baixades, a les quals s’han de sumar les modes, el canvi climàtic i l’habilitat política dels que hi habiten, que saben com fer venir gent a còpia d’inversions o de llaminadures a mans dels qui de veritat decideixen quines són les destinacions de masses i com s’han d’empaquetar les vacances a les agències.
Melcior Comes és escriptor
