Trump: la 'teoria del boig' amb esteroides
No fa ni un mes que Donald Trump és a la Casa Blanca i ja ha capgirat l’ordre mundial. Ha reactivat velles obsessions: vol comprar Groenlàndia per assegurar-se els seus recursos naturals, ha posat el canal de Panamà en el punt de mira per la influència xinesa i ha revifat la seva estratègia d’amenaces econòmiques mitjançant aranzels. Segueix enfrontant-se a un dels seus aliats històrics, el Canadà, suggerint una vegada i una altra la possibilitat d’annexionar-se’l com a 51è estat. Finalment, ha deixat clar el retorn de la teoria del boig amb la seva forassenyada proposta que els Estats Units ocupin Gaza, expulsin la població palestina i transformin el territori en una mena de “Riviera del Pròxim Orient”.
Trump ha afirmat en diverses ocasions, tant en privat com en públic, que li agrada que els altres líders mundials el vegin com un home imprevisible o directament boig, perquè creu que això li dona avantatge en les negociacions internacionals. Aquesta estratègia, coneguda com la teoria del boig, no és nova. Ha estat utilitzada durant dècades per diversos caps d’estat, especialment autoritaris, i té els seus orígens en Maquiavel, que el 1517 ja defensava que, en determinades situacions, “és molt savi simular bogeria”. La versió moderna d’aquesta teoria va prendre forma durant la Guerra Freda i va ser Richard Nixon qui li va donar nom, convençut que fer creure a l’enemic que era capaç de qualsevol cosa, inclús d’utilitzar armes nuclears, li donaria un avantatge en la Guerra del Vietnam. Tanmateix, a Nixon no li va funcionar: Hanoi no el va creure i la guerra es va allargar encara més. El mateix es podria dir de Trump, que ja va seguir aquesta estratègia durant el seu primer mandat.
Per exemple, amb Corea del Nord el president estatunidenc va passar de prometre “foc i fúria” a declarar-se enamorat de Kim Jong-un, però el règim de Pyongyang no va renunciar al seu programa nuclear. Pel que fa a l’Iran, es va retirar del pacte nuclear, va ordenar matar Soleimani i va fer amenaces poc creïbles contra Teheran, però només va aconseguir que el règim accelerés el seu programa d’enriquiment d’urani.
Tot i així, Trump torna a apostar per la imprevisibilitat i les amenaces. Aquesta setmana ha donat per iniciades les negociacions entre Rússia i Ucraïna, convençut que pot forçar una resolució del conflicte, però sense aclarir com ni amb quins objectius. D’una banda, ha insinuat que podria retirar el suport econòmic a Kíiv; de l’altra, ha suggerit sancions més dures contra Moscou. Aquesta ambigüitat també es reflecteix en els missatges contradictoris del seu govern. El secretari de Defensa, Pete Hegseth, va declarar que no és “realista” pensar que Ucraïna pugui recuperar les fronteres d’abans del 2014 ni ingressar a l’OTAN. Però l’endemà va matisar que tot és sobre la taula i que, en última instància, depèn de Trump.
La teoria del caos
En el cas de la guerra ucraïnesa, les actuacions de Trump s’expliquen per la teoria del caos. Inspirada en les ciències naturals, aposta per la incertesa i el desordre per desorientar els adversaris mitjançant missatges contradictoris, canvis sobtats de posició i crisis artificials. Més que un pla de negociació, Trump sembla confiar que la seva ambigüitat forçarà algú a cedir primer. Però aquesta tàctica, com la del boig, comporta riscos importants: si ningú es mou o si els adversaris no consideren que la seva estratègia és creïble, el conflicte pot no només allargar-se sinó empitjorar. A més, el caos pot desencadenar reaccions imprevistes que, en lloc de conduir a una resolució, podrien provocar una escalada del conflicte o l’augment de tensions a llarg termini.