Tries i diversitat
Aquesta mateixa setmana, l’escriptora, filòloga i crítica literària valenciana Puri Mascarell publicava un article a Valencia Plaza sobre la recepció de la literatura valenciana a la resta de territoris de parla catalana, i especialment al Principat. Al seu text, Mascarell es feia ressò dels possibles aires de canvi sobre l’interès i la bona predisposició dels lectors de tot el país a acostar-se a obres escrites amb trets dialectals (valencians, en aquest cas), i compartia el neguit o l’estranyesa davant d’aquells autors que renuncien al propi dialecte per escriure en una llengua més estàndard, associada moltes vegades (i de manera errònia, ja que el nostre estàndard és composicional) al parlar central.
Compartesc amb Mascarell els bons auguris de la curiositat lectora entre territoris: autors consolidats com Joan-Lluís Lluís, Antònia Vicens o Marc Granell han rebut importants reconeixements els darrers anys, per no parlar de l’Any Josep Vallverdú, que enguany celebrarà l’obra dialectalment riquíssima del que Jordi Pujol va anomenar “l’home de Lleida”. Casos com el de les dues primeres novel·les ebrenques de Marta Rojals, l’èxit de Noruega, del valencià Rafa Lahuerta, i el de la mateixa ‘Mireia’, de Mascarell, confirmen aquest interès, que amb tot encara hauria de créixer més (mai hi ha prou lectors!) per assolir una certa normalitat homologable a altres literatures.
En canvi, el que em sobta de l’article de Mascarell és el comentari que fa sobre la decisió d’alguns autors valencians d’escriure en una llengua més abarcelonada: “sempre m’ha esmussat, i continua esmussant-me”, diu, “llegir autors valencians que escriuen com si hagueren nascut a Girona. La seua prosa em resulta una estranya impostació, un artifici absurd: com si jo, quan escric en castellà, ho fera amb el voseo argentí per tal de vendre llibres a l’Argentina”. I puc comprendre la sorpresa de l’escriptora en llegir autors que escriuen en un dialecte que no és el seu, però no acab de coincidir en la idea que aquesta vinculació personal, potser íntima, amb un parlar concret, hagi de determinar el model de llengua de tota una producció literària. M’explic: jo mateix he escrit llibres amb un model estàndard illenc, quan la història o la veu narrativa m’ho ha exigit, i en un català més central, dialectal i barceloní, quan ha fet falta. No esmussaria, llegir la història del barceloníssim Ismael Smith escrita en català de ses Salines? No hauria estat estrany escriure el deambular del jove mallorquí d’El dia que va morir David Bowie amb una morfologia verbal i un vocabulari 100% principatins?
Partint del fet indiscutible que la decisió sobre una obra pertany exclusivament al seu autor, pens que els escriptors en català sí que ens hauríem de poder permetre l’opció de decidir quin model de llengua (dialectal, però no només) s’adiu més a cadascun dels nostres textos, més enllà de la nostra història, aquesta sí, intransferible i personal. La riquesa també es troba a poder triar.
