Tres narradores per a un nou temps

Perseguida, menystinguda i, encara avui, minoritzada: la narrativa mallorquina no sempre ha tengut el relleu garantit. Perquè si bé hem comptat amb un contínuum d’autors que han conreat la nostra poesia, la narrativa ha viscut intermitències més preocupants. Després de l’estroncament de la Guerra Civil, la narrativa ja precària de principis de segle XX va trobar en els autors de postguerra una notable represa, i va viure el seu esclat definitiu amb la Generació dels Setanta. Autors com Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida i Gabriel Janer Manila varen deixar clar el que llavors no era del tot evident: que Mallorca era terra de poetes… I també de narradors. Ara, la irrupció de tres veus joves reforça aquest camí, mantengut per desenes d’autors avui consolidats com Sebastià Alzamora, Neus Canyelles, Melcior Comes i Sebastià Perelló.

La veu més nova és la de la felanitxera Olívia Lund (2002), que amb Corcs (Nova Editorial Moll), deixa molt clar que la maduresa literària no sempre ha de tenir a veure amb l’edat. En aquest primer títol, Lund submergeix el lector en una torrentada lírica i plena de vida sobre el pes de les herències: la sanguínia, l’emocional, la cultural… I ho fa a través d’una escriptura que excel·leix en la combinació de diferents plans temporals. Trava un tapís orgullosament corcat, parcial, a partir d’una nissaga de dones. El tractament de la llengua, en el pla dialectal, però també en el creatiu, és dels millors que he llegit els darrers anys, i la narració passa sense manies, i amb una gràcia inquietant, de la veu més psicològica a la rondalla, del costumisme a l’explosió surrealista.

Una altra irrupció sonada va ser la d’Aina Fullana (Manacor, 1997) amb Els dies bons (2021), que va rebre diversos premis a obra publicada i una gran acollida lectora. Ara, Fullana torna amb De gran vull ser una casa (Bromera), una novel·la que pren la forma d’un diari volgudament fragmentari, subjectivat, per parlar de la noció de casa. Què vol dir, sentir-se o no sentir-se a recer? Què implica, tenir o no tenir un “ca seva”? Podem ser també casa, les persones? Encara som a temps de mirar Mallorca i dir “ca nostra”? Un llibre esmoladíssim, sensible i intel·ligent que no defuig les grans incomoditats del nostre temps, amb una mirada deliciosament complexa.

Laura Gost (sa Pobla, 1993) no és, ni de bon tros, una jove promesa, sinó una realitat feliç. Amb El preu de néixer (Proa), l’autora fa una passa endavant en la seva exploració dels angles morts de l’ànima humana i ens proposa un autèntic page-turner bioètic. Una distopia en què, perquè neixin nous infants, alguns vius han de morir per donar-los el relleu. Un mirall distorsionat que retrata la societat en què vivim, la dels ventres de lloguer, la de l’obsessió per la criança, la de la pressió damunt les dones per tenir fills. Uns diàlegs molt fluids i una trama treballadíssima fan la resta.

Qui renunciaria al privilegi de llegir-les?