Torres i talaies: ara més que mai
En quin moment vàrem renunciar a tenir en compte la humanitat? Quan vàrem deixar d’empatitzar amb el sofriment dels altres? Quina va ser la darrera vegada que la nostra sensibilitat es va veure alterada per una tragèdia humanitària? Aquest estiu hem vist impassibles com més de cent quaranta éssers humans es deixaven la vida a la frontera de Ceuta mentre nosaltres ens preníem una cervesa fresca i miràvem la posta de sol. Hem assistit, una vegada més i amb la mateixa impassibilitat, a la mort o la desaparició de més de mil sis-cents éssers humans al mig de la Mediterrània, mentre intentaven trobar un futur a les nostres costes.
Us imaginau que els primers cent quaranta haguessin mort aquí, en un atemptat a un tren o en un terratrèmol? Us imaginau que els altres mil sis-cents fossin les víctimes d’un creuer que s’hagués enfonsat? Quines tragèdies, no? I tanmateix, aquests centenars o milers d’éssers sense nom, amb una pell una mica més fosca que la nostra, no alteren la nostra quotidianitat si no és per convertir-se en moneda de canvi en la picabaralla política, en la constatació de l’apocalipsi que anuncien aquells que –apel·lant als nostres baixos instints– fan de l’odi a la diferència la seva raó de ser.
Quan fa deu anys, un grup de professores i professors de l’IES Marratxí, amb els membres de la Societat Balear de Matemàtiques i acompanyats de centenars de ciutadans de Mallorca vàrem decidir commemorar el quart centenari de la mort del metge, astrònom, matemàtic i historiador mallorquí Joan Binimelis amb l’encesa simbòlica de les torres i talaies que formen part del sistema de defensa que ell va organitzar, vàrem pensar que estaria bé atorgar un nou significat a aquests elements del nostre patrimoni arquitectònic. Al manifest que vàrem redactar per aquella ocasió escrivíem: "Que aquelles torres i talaies que, en el seu origen, foren concebudes com a elements defensius davant dels innegables perills que arribaven de la mar, serveixin ara com a fars per il·luminar el camí d’aquelles persones que, fugint de la guerra, la violència i la misèria, aspiren a una vida millor. A una vida senzillament humana". Era l’època en què la guerra de Síria havia provocat una diàspora en què milions de refugiats volien abandonar el país i arribar a Europa. El drama dels refugiats va ser encarat de maneres diverses pels diferents estats europeus, però encara es feia sentir un clam ciutadà favorable a l’acollida. Era, encara, l’època en què la imatge del petit Aylan ofegat a una platja turca ens commovia i apel·lava a les nostres consciències.
Durant deu anys, l’acte d’encesa de les torres i talaies pels drets humans ha tingut continuïtat. S’hi han afegit nous col·laboradors –el Fons Mallorquí de Solidaritat, Amnistia internacional i el Consell de Mallorca–, hem multiplicat el nombre de punts d’encesa més enllà de les torres del sistema defensiu ideat per Binimelis i, fins i tot, hem exportat la iniciativa a altres indrets de les costes mediterrànies. Però no hem avançat gaire en les demandes que ens van impulsar a proposar a aquesta iniciativa, és a dir, els drets humans –i, particularment, els dels migrants– i la defensa del patrimoni arquitectònic històric de les nostres illes.
Pel que fa a aquesta darrera, tot i que s’ha de reconèixer que –especialment en la passada legislatura– la nostra iniciativa va representar un crit d’alerta que, en major o menor mesura, va ser recollit per les institucions, les lleis i els decrets que regulen la construcció i l’ús del sòl rústic continuen permetent els edificis i els camps de golf al costat o enrevoltant elements del patrimoni arquitectònic i algunes de les torres de defensa segueixen el seu procés inexorable d’esfondrament. Per aquesta banda, doncs, no podem estar gaire satisfets.
I amb relació a la reivindicació humanitària, no només no hem avançat, sinó que anem cap enrere. Fa deu anys, també advertíem que els cavallers blancs del Ku Klux Klan tornaven a cavalcar per les praderies nord-americanes i que les orelles del llop del feixisme es tornaven a alçar al cor d’una Europa desconcertada. Doncs bé, ara ja estan als governs i a les institucions i són els que decideixen les polítiques migratòries, amb exemples tan vergonyosos com les actuacions de l’ICE als EUA i la creació de centres de deportació fora de les fronteres de la UE, que va començar el govern italià i que ha estat acceptada acríticament per la majoria dels altres membres de la Unió.
Mentrestant, pagam a altres països que fan frontera amb la Unió Europea –com ara Turquia i el Marroc– perquè ens facin la feina bruta. Per la part que ens toca, les institucions i els governs autonòmics es miren el drama de Ceuta amb la preocupació sobre el nombre de menors que hauran d’acollir. O no, perquè alguns aprofiten el drama per fer bandera de la seva insolidaritat i així –incomprensiblement– encara recapten més vots d’una ciutadania cada cop més desinformada, esporuguida i anestesiada.
I en aquest context, els representants d’aquell grup d’idealistes que fa deu anys encenguérem les torres i talaies per aixecar la veu contra la vulneració sistemàtica dels drets humans i per demanar un respecte absolut per la dignitat de qualsevol vida humana, rebem la notificació de la concessió del premi Jaume II per la nostra iniciativa. No podem deixar de sentir orgull pel fet que la principal institució insular es recordi de nosaltres i reconegui el mèrit d’aquesta iniciativa ciutadana, però, alhora, no volem deixar de denunciar la doble moral d’aquelles forces polítiques que, amb una mà ens ofereixen reconeixement i amb l’altra prenen decisions i contribueixen a estendre discursos que són radicalment oposats a les nostres demandes.